Basat en fets reals (II)

Sortint de la perruqueria, amb aquest nou tallat no semblo la mateixa persona. El color m’ha transformat. Dies enrere trepitjava la meva ànima a cada passa que feia. Ara em sento rejovenida, radiant i plena d’energia. Necessito passar a l’acció per aplicar el meu pla de revenja.

He esbrinat, observant la seva dona des de dins del cotxe aparcat a uns metres de distància, on va cada matí quan surt a fer esport. Ja estic vestida amb xandall i calçat esportiu. La seguiré mantenint una certa distància, faré el mateix circuit, i quan entri a la cafeteria on va cada matí jo també hi aniré.

Dit i fet. Soc dins del cafè. Com que està sola mirant el mòbil m’hi apropo i li dic:
-“Perdona, tu anaves al Pinar oi?”, li deixo anar així, pim-pam.

-“Com? Què dius?”, em respon.

-“Et deia que si havies anat al Pinar, de petita. M’ha semblat reconèixer la teva fesomia. Ai, perdona que potser et molesto, eh?”, que li dic. En aquestes que el meu pla comença a sorgir efecte perquè em diu:

-“No, no. No em molestes per res. Seu, seu, i parlem”. Aleshores, després d’una estona d’intercanvi de banalitats, de descartar la possibilitat de conèixer-nos de petites, és aleshores quan comencem a parlar de la nostra vida actual, que si està casada, que si no te fills, que si el seu marit sempre viatja i treballa molt. Aleshores és quan li deixo anar que ara no tinc ningú però vaig estar quatre anys veient-me amb un home que em va enganyar dient-me que la seva dona estava malalta i no podia abandonar-la mentre jo m’ho empassava tot com una beneita.

Aleshores, quan ella em demana com ho vaig saber li dic que el vaig veure a una sala de festes amb la seva dona i això em va obrir els ulls. Vaig dir expressament el nom del lloc perquè pogués respondre’m que feia poc hi havia anat amb el seu marit. I aleshores mirant-me als ulls em va dir:

-“Per Sant Valentí?”.

-“Si. Jo hi era. Us vaig veure allà. I ara que podem parlar tranquil•lament sàpigues que el teu marit i jo ens hem estat veient fent-me creure que eres més al Cel que a la Terra, més morta que viva. No és aigua clara i crec que et mereixes saber la veritat. Donant-li voltes no sé si soc la única amb qui t’ha enganyat, si té diferents persones amb qui es veu mentre tu estàs tranquil•lament a casa creient que està de viatge per feina”.

La Cèlia, amb la calma diplomàtica d’una dona madura que està de tornada de tot, em deixa anar:

- “Ja sé com és el meu marit. Té dones amb les que es veu regularment perquè jo no tinc cap tipus de desig sexual, sento apatia envers el sexe. Vàrem decidir fa anys que es buscaria la vida fora de casa. Com que això costa d’entendre a segons qui, vàrem decidir que s’inventaria una malaltia per fer-ho més creïble. T’agraeixo l’interès i la teva noblesa però estigues tranquil•la perquè ni em sento enganyada ni tinc cap tipus d’interès en deixar-lo perquè justament m’aporta la calma que necessito quan és a casa, un cop desfogat amb algú altre. Em guanyo la vida com a escriptora i necessito temps per mi. Aquest és el millor equilibri possible. Només surto amb ell, excepcionalment, quan necessito certa vida social”.

Dit això, s’acomiada elegantment i conclou: “Encantada de conèixer-te, i si vols continuar veient-te amb ell, endavant”.

Ara que ja ha marxat concedint-me el seu vistiplau, tot acabant d’assaborir el cafè, reflexionant sobre la revenja que ha resultat ser un tret per la culata, penso que potser sí que el continuaré veient perquè la veritat és que eren estones la mar d’entretingudes pels temps que corren. El mercat, a la meva edat, està fatal i ell era bo al llit. Molt bo. M’ho acabaré de pensar be perquè això de formar part d’una mena d’harem no sé si m’acaba de convèncer i a veure què faig a partir d’ara.