De la nostàlgia

positivisme, és d'allò més engrescador i gràcies també per compartir amb nosaltres els teus relats que estàn plens de vida i entusiasme. La nostàlgia només ha de servir per fer-nos tirar endavant a través de cançons que ens recorden temps passats que van ser bons, però que el millor encara estar per venir a partir de l'ara: visquem el present!

és una pèssima companya de viatge. El futur és incert i el present és tan efímer que cal viure-l amb tota intensitat i si venen mal dades " quan siguem al ball, ballarem.
Gràcies ,Sergi.
Una abraçada.
Nonna

M'ha agradat molt aquest relat tan madur, on expresses amb tota claredat, l'important de la vida, l'important de viure el present intensament, encara que de vegades tinguem que donar-nos alguna empenteta. En el passat hi tenim de tot, bo i dolent, encara que el millor es deixar lo dolent en un calaixet tancat amb pany i clau, a lo més fons del record i recordar els bons moments amb aquesta nostàlgia que tan bé defineixes .
Espero veure't per la paradeta de St. Jordi.
Una abraçada

m´ha encantat aquest cop d´ànim què ens dónes. Tens tota la raó, no ens hem d´ancorar en un passat que fa mal, hem de tirar endavant amb noves il·lusions.
Mira, com a petita anècdota et diré, que l´altre dia pensant en moments que enyorava i molt, i que encara em costa d´assumir, se me humitejaven els ulls, anava conduint i sentint música mentre recordava, i no se per què però de sobte em vaig veure des de fora com si fos jo una altre persona, i em va entrar el riure, em vaig riure de mi mateixa en veure´m amb aquella malenconia. En fi, que la vida no és fàcil, però no hem de recordar per impedir que continuem el camí,

Un petó enorme i m´alegro molt de veure´t tant actiu per aquí. Se´t trobava a faltar

Quina sorpresa he tingut en tornar a rebre un comentari teu, Sergi! Veig amb alegria que has tornat a escriure nous textos, així que tornaré a passar per anar descobrint els teus relats, encara que sigui marxa endarrere...

De moment, m'ha sorprès gratament el to assossegat, seré i reflexiu d'aquest assaig, autèntic elogi del present. Carpe diem, amic Sergi!

T'envio una abraçada de retrobament,
Unaquimera

M'agrada aquest relat perquè diu dues veritats.

La primera, que tots tenim vells records i anècdotes viscudes.

La segona, que tots tenim un present per viure (vivim dintre d'un present, no dintre ni d'un passat ni d'un futur).

Encara que és bo parar-se de tant en tant per assaborir el passat i fer dolça nostàlgia (sols o en companyia dels nostres éssers estimats), també és bo assaborir i anar visquent el present.

Com diu Julieta Venegas: "El presente es lo único que haaaayyyy...".

Felicitats per aquest bon relat. Salut, Sergi!!

sense entrar per aquí i... descobreixo que tinc molta feina acumulada! jeje
Quants relats nous!

Un relat ple de reflexions que m'han fet pensar, somriure i emocionar.

Cal recordar temps passats que ens han marcat, ens han fet feliços i ens han ajudat a créixer. Però no podem viure del passat.
Cal vire el present. Carpe Diem!
No podem canviar el passat, podem canviar el futur i tot depèn del què fem en el present, ara, riure, plorar, emocionar-se, estimar, escriure... VIURE!

Gràcies per aquests moments de reflexió que ens has regalat.

Un petó...

Anna

Tot i la teva joventut, ens ofereixes uns pensaments positius que són molt encertats.
No podem gaudir de la vida si la nostàlgia ens cobreix de pena el cor, i a més, quan volem recordar el passat, tenim un munt de coses bones que podríem reviure dins el pensament.

Tot i això, tot i que ho sabem... a vegades costa d´allunyar els records tristos...

Una càlida abraçada

Pilar

Tot llegint, m'he sentit identificat, doncs participo i intento viure en aquesta dimensió. Grààààààcies.
Hi ha una frase de les moltes.... "alguna cosa nova ara mateix que palparia..." O.K.
El passat és com una hamaca per engronxar-se sols una estona.

Els objectes i records que anem acumulant, acaben vells i polsosos, i tot i així, ens resistim a desfer-nos-en pel valor sentimental que puguin tenir... fins que arriba un moment en que aquest valor sentimental es converteix en una càrrega de nostàlgia que, com qualsevol altra càrrega, al final, pesa massa. I com tu dius, aquests objectes i records, que no tenen que ser forçosament materials, ocupen un espai, ja sigui a casa nostra, a la nostra ànima, o dins del cor, i ens priven d'omplir-lo amb coses noves, que de segur ens aportarien noves emocions...
Donem-nos permís per gaudir de l'avui.
Si aconseguim desfer-nos d'aquesta càrrega inútil, el nostre pas per la vida serà més lleuger i més ferm.

Bon relat i bona reflexió, et felicito!

Una abraçada!