Cercador
Coloms (i 2). [temps real de lectura: 6 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Fins a l’any acadèmic 1960/61 vaig estudiar al Col·legi dels Maristes de Sants, a Barcelona, que només arribàven a Quart de Batxillerat. Si volia seguir amb els Maristes havia d’anar al Col·legi del Passeig de Sant Joan, cosa que econòmicament estava fora de les possibilitats familiars, així que Cinquè, Sisè i Preuniversitari els vaig cursar a l’Institut Jaume Balmes, en el xamfrà de Pau Claris amb Consell de Cent. Era —és, encara— un edifici racionalista de cinc plantes, projectat per Josep González Esplugas i Francesc Perales Mascaró —antics membres del GATCPAC— i inaugurat en 1942, segons he trobat a Internet. Crec que va ser quan estava a Sisé, amb quinze o setze anys, que es van produir el fets que tot seguit us explico.
Tant a Cinquè com a Sisè curs hi havia una assignatura de Ciències Naturals i la impartia el catedràtic Ricardo Aldama Herrero, que en aquells anys també era el director de l’Institut. Era un home de prop de seixanta anys, alt i que caminava ben dret malgrat tenir una cama rígida i haver-se d’ajudar amb un bastó, i parlava un correcte castellà amb entonació més aviat ampul·losa. Un bon dia vam veure que hi havia paletes al terrat, que estaven col·locant unes xarxes en els espiralls de ventilació oberts a dalt de tot de les façanes al carrer i al pati de l’Institut, la missió dels quals és mantenir ventilada la càmera d’aire que separa el sostre de l’últim pis de la solera del terrat. Vam suposar que ho feien per evitar que els coloms accedissin en aquesta cámera, però de seguida ens vam adonar que alguns coloms havien quedat atrapats dintre, cosa perfectament visible des del pati. Entre els que ens sentíem preocupats per aquesta situació, un company de classe que era soci de la Lliga per a la Protecció d’Animals i Plantes de Barcelona, crec recordar que anomenat Gómez —en aquella època ens tractàvem pel cognom— va trucar a l’entitat denunciant el cas, però passaven els dies, els espiralls seguien amb les xarxes i encara es veien coloms treient el cap; ens estranyava que encara no s’haguessin mort de set.
Així que un dia, en hora de Ciències Naturals, quan va arribar a classe el Dr. Aldama en Gómez i jo ens vam armar de valor i vam anar-lo a trobar quan s’asseia a taula. La cosa va anar més o menys així:
—Sr. Aldama, si nos permite veníamos en nombre de la clase, a decirle que estamos consternados por la situación de las palomas que...
—Conque consternados, eh? —ens va interrompre, alçant la veu perquè el sentís tothom— Vuelvan a su sitio, porque si ustedes estan consternados yo ya estoy harto del tema de las palomas. Sin ir mas lejos, anteayer vinieron a verme unas señoras de no sé qué asociacion... Porque ustedes han de saber que el recinto que ventilan esos respiraderos está lleno de plumas y excrementos que atraen a moscas y cucarachas. Y eso no sólo constituye un riesgo para la salud sino un riesgo de incendio, con la azotea recalentada por el sol...
Total, que els coloms es devien acabar morint i l’únic que va transcendir d’aquell episodi va ser que jo em vaig fer soci de la Lliga, l’única entitat animalista de l’època, i encara avui, seixanta anys després, segueixo pagant una modesta quota anual. Val a dir que només vaig requerir el seus serveis una vegada, deu fer vint anys, quan vaig descobrir un gat que s’havia amagat en un racó d’un armari de comptadors, a l’entrada de la meva finca del carrer Mallorca. Segur que era un gat domèstic abandonat, perquè a la nit vaig deixar-lo amb gats de carrer, al pati de les pageses del Mercat del Ninot, abans que el rehabilitessin, i a l’endemà s’havia tornat a refugiar a l’armari. Vaig trucar a la Lliga i vaig haver d’amenaçar-los amb donar-me de baixa si no accedien a acollir el gat en el refugi de l’avinguda del Tibidabo, al costat del peu del funicular. Finalment ho van acceptar, uns bons veïns m’hi van acostar —jo feia anys que m’havia desempallegat del cotxe— i, amb la camisa esgarrinxada per les ungles del gatet que duia en braços, vaig entrar en aquell refugi per primera vegada. Molts cops, pujant al funicular o anant a caminar per la Carretera de les Aigües, havia escoltat els lladrucs dels gossos, però llavors vaig tenir ocasió de veure on eren. Tot semblava net, suposava que cada dia els treien de les gàbies unes hores i crec recordar que n’hi havia d’individuals i de compartides, però aquell dia tenia l’atenció centrada en els tràmits per deixar-hi el gat, que es va quedar a la zona de quarantena, i no ho puc assegurar.
Suposo que segueixo a la Lliga d’esma, perquè en realitat discrepo força de la filosofia de l’entitat, copsada fullejant "La sonrisa abandonada", la publicació anual que m’envien. Sé que la gent pot adoptar un animal —endur-se’l a casa— o apadrinar-lo —deixar-lo al refugi però anar-hi discrecionalment per passejar-lo—, però també sé que a la gent els agraden els cadellets juganers o els que encara són joves, de raça o que almenys tenen bon aspecte, mansois i afectuosos; els vells, petaners o poc manyacs no acostumen a ser adoptats i es floreixen de fàstic al refugi, fins que moren. A mi, que sóc d’aquells que, quan algú diu que tot té solució menys la mort, contesten que, just al revés, la mort és la solució a tots els mals, si més no per al qui es mor, aquesta presó perpètua per als animals que ningú vol adoptar em sembla inhumana; si de mi depengués, tindria gats i gossos al refugi un any, com a molt; si en aquest termini ningú els ha adoptat, els sacrificaria: no patirien tant i deixarien el lloc a un altre potser amb més possibilitats.
No opino així només quan es tracta d’animals: crec que el suïcidi meditat en fred i lliurement decidit i assistit hauria de estar acceptat, en una societat desprovista de prejudicis. Una cosa ben diferent, que cal detectar a temps i evitar, és el suïcidi de nens i adolescents o, en general, els induïts per una depressió. I ho deixo aquí perquè, com diria Kipling, això és una altra història.
Tant a Cinquè com a Sisè curs hi havia una assignatura de Ciències Naturals i la impartia el catedràtic Ricardo Aldama Herrero, que en aquells anys també era el director de l’Institut. Era un home de prop de seixanta anys, alt i que caminava ben dret malgrat tenir una cama rígida i haver-se d’ajudar amb un bastó, i parlava un correcte castellà amb entonació més aviat ampul·losa. Un bon dia vam veure que hi havia paletes al terrat, que estaven col·locant unes xarxes en els espiralls de ventilació oberts a dalt de tot de les façanes al carrer i al pati de l’Institut, la missió dels quals és mantenir ventilada la càmera d’aire que separa el sostre de l’últim pis de la solera del terrat. Vam suposar que ho feien per evitar que els coloms accedissin en aquesta cámera, però de seguida ens vam adonar que alguns coloms havien quedat atrapats dintre, cosa perfectament visible des del pati. Entre els que ens sentíem preocupats per aquesta situació, un company de classe que era soci de la Lliga per a la Protecció d’Animals i Plantes de Barcelona, crec recordar que anomenat Gómez —en aquella època ens tractàvem pel cognom— va trucar a l’entitat denunciant el cas, però passaven els dies, els espiralls seguien amb les xarxes i encara es veien coloms treient el cap; ens estranyava que encara no s’haguessin mort de set.
Així que un dia, en hora de Ciències Naturals, quan va arribar a classe el Dr. Aldama en Gómez i jo ens vam armar de valor i vam anar-lo a trobar quan s’asseia a taula. La cosa va anar més o menys així:
—Sr. Aldama, si nos permite veníamos en nombre de la clase, a decirle que estamos consternados por la situación de las palomas que...
—Conque consternados, eh? —ens va interrompre, alçant la veu perquè el sentís tothom— Vuelvan a su sitio, porque si ustedes estan consternados yo ya estoy harto del tema de las palomas. Sin ir mas lejos, anteayer vinieron a verme unas señoras de no sé qué asociacion... Porque ustedes han de saber que el recinto que ventilan esos respiraderos está lleno de plumas y excrementos que atraen a moscas y cucarachas. Y eso no sólo constituye un riesgo para la salud sino un riesgo de incendio, con la azotea recalentada por el sol...
Total, que els coloms es devien acabar morint i l’únic que va transcendir d’aquell episodi va ser que jo em vaig fer soci de la Lliga, l’única entitat animalista de l’època, i encara avui, seixanta anys després, segueixo pagant una modesta quota anual. Val a dir que només vaig requerir el seus serveis una vegada, deu fer vint anys, quan vaig descobrir un gat que s’havia amagat en un racó d’un armari de comptadors, a l’entrada de la meva finca del carrer Mallorca. Segur que era un gat domèstic abandonat, perquè a la nit vaig deixar-lo amb gats de carrer, al pati de les pageses del Mercat del Ninot, abans que el rehabilitessin, i a l’endemà s’havia tornat a refugiar a l’armari. Vaig trucar a la Lliga i vaig haver d’amenaçar-los amb donar-me de baixa si no accedien a acollir el gat en el refugi de l’avinguda del Tibidabo, al costat del peu del funicular. Finalment ho van acceptar, uns bons veïns m’hi van acostar —jo feia anys que m’havia desempallegat del cotxe— i, amb la camisa esgarrinxada per les ungles del gatet que duia en braços, vaig entrar en aquell refugi per primera vegada. Molts cops, pujant al funicular o anant a caminar per la Carretera de les Aigües, havia escoltat els lladrucs dels gossos, però llavors vaig tenir ocasió de veure on eren. Tot semblava net, suposava que cada dia els treien de les gàbies unes hores i crec recordar que n’hi havia d’individuals i de compartides, però aquell dia tenia l’atenció centrada en els tràmits per deixar-hi el gat, que es va quedar a la zona de quarantena, i no ho puc assegurar.
Suposo que segueixo a la Lliga d’esma, perquè en realitat discrepo força de la filosofia de l’entitat, copsada fullejant "La sonrisa abandonada", la publicació anual que m’envien. Sé que la gent pot adoptar un animal —endur-se’l a casa— o apadrinar-lo —deixar-lo al refugi però anar-hi discrecionalment per passejar-lo—, però també sé que a la gent els agraden els cadellets juganers o els que encara són joves, de raça o que almenys tenen bon aspecte, mansois i afectuosos; els vells, petaners o poc manyacs no acostumen a ser adoptats i es floreixen de fàstic al refugi, fins que moren. A mi, que sóc d’aquells que, quan algú diu que tot té solució menys la mort, contesten que, just al revés, la mort és la solució a tots els mals, si més no per al qui es mor, aquesta presó perpètua per als animals que ningú vol adoptar em sembla inhumana; si de mi depengués, tindria gats i gossos al refugi un any, com a molt; si en aquest termini ningú els ha adoptat, els sacrificaria: no patirien tant i deixarien el lloc a un altre potser amb més possibilitats.
No opino així només quan es tracta d’animals: crec que el suïcidi meditat en fred i lliurement decidit i assistit hauria de estar acceptat, en una societat desprovista de prejudicis. Una cosa ben diferent, que cal detectar a temps i evitar, és el suïcidi de nens i adolescents o, en general, els induïts per una depressió. I ho deixo aquí perquè, com diria Kipling, això és una altra història.
Comentaris
-
Coloms. Segona part[Ofensiu]Prou bé | 27-08-2023
Amb "l'excusa" d'explicar els coloms a l'institut, fas un retrat de fets i d'una època que a mi, ja t'ho vaig dir, em porten molts records.
L'afegit de la reflexió sobre la mort assistida, per suïcidi O no, tan que personal és de respectar i en el meu cas compartir. Però això seria un altre debat.
Amb total cordialitat. -
Voluntaris, voluntariosos[Ofensiu]aleshores | 24-08-2023
Passejant per la pista que comença al revolt de la paella de la Rabassada, es pot veure voluntaris passejant gossos, Joan.
-
Oxímoron[Ofensiu]llpages | 24-08-2023
Això del "suïcidi assistit" té pinta d'oxímoron, ho dic bé? Això de sacrificar els animals després d'un any a la gossera, ja els ho has dit a la protectora de la que ets soci? Ho esmento perquè potser t'estalviaries la propera quota...
M'agraden aquests quadres de vida passats, rememoren fets i actituds que, en els dies que corren, semblen extraordinaris per inacceptables. Ara bé, no assenyalem a ningú, que el nostre present també fa força vergonya... Gràcies, Joan, per explicar-nos una vida i aprendre d'ella. Seguim llegint-nos!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre PRIMERENC/NOVELL [temps real de lectura: 3 minuts]
- Pi i la quadratura del cercle. [temps real de lectura = 4 minuts]
- Hem begut oli.
- Llegir i escriure.
- Divagacions macabres. [temps real de lectura: 1 minut]
- Mentider! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre ESGLAONS I GRAONS [temps real de lectura: 3 minuts]
- Fibonacci, punt final. [temps real de lectura: 42 minuts]
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.