Camins

És gairebé mitjanit, el president de la Unió de Països pel Futur mira la pantalla de la televisió on es veu com s'enlaira un dels coets que van enviar a l'espai per posicionar els nous satèl·lits. Se li tanquen els ulls, són llargues les jornades d'un dels homes més poderosos de la Terra, però li agrada mirar aquests vídeos, cada nit, abans d'anar a dormir. Finalment, apaga la tele i s'aixeca amb dificultat. Ja té vuitanta anys i, encara que té a l'abast tots els avanços científics que li poden fer la vida més fàcil, el cos és el que és i les penúries passades quan era petit han deixat petja per sempre més.
Va cap el bany, es treu una clau de la butxaca del batí i obra un dels calaixos, en treu un tub de pasta de dents i es raspalla les dents amb cura. Alguna cosa bona havia de tenir no haver menjat dolços durant la seva infantessa. Ara encara conserva la majoria de la seva dentadura i se'n sent orgullós.
Va ser una bona idea, pensa, posar el Compost a la pasta de dents. Segons els estudis del seu equip científic, el noranta sis per cent de la població mundial fa servir pasta de dents o pastilles per netejar les dentadures, siguin seves o siguin postisses.
Quan van descobrir que podien controlar el món sencer a través dels satèl·lits i el Compost, el problema va ser trobar com introduir-lo al cos de les persones. D'aigua en beu tothom, però és analitzada en un moment o altre, diàriament a molts llocs, a més és depurada, purificada, bullida... Amb les vacunes ja ho van intentar, però molta gent no es va voler vacunar i també va ser difícil fer-les arribar a tots els racons del mon.
Va ser al més jove dels seus científics, aquell noi que tot just havia acabat la carrera, al que se li va ocórrer lo del dentífric. Un cop ho van tenir clar, va ser fàcil alterar les fórmules de totes les marques que es fan servir al mon. No hi ha cap persona que no sigui corruptible. Per suposat que hi ha gent que no es renta les dents, que no tenen ni per menjar, aquests no tenen importància, pobres desgraciats.
Al seu país, una petita elit es va quedar amb reserves no alterades, com la que fa servir ell ara.
Avui, després de dos anys de posar el pla en marxa, ell ha donat la primera ordre, que s'ha enviat als satèl·lits, que l'han repartida per tot el món, per tots els cossos que ja porten dins seu les nanopartícules d'obediència.
"Que ningú surti de casa aquest cap de setmana si no és per anar a treballar o per alguna urgència greu", ha ordenat pel matí del divendres que s'acaba.
No pot dormir, esperant que es faci de dia. A les set del matí del dissabte es dirigeix a la terrassa del seu àtic. Al passadís creua mirades amb dos membres del servei de seguretat. El sol ja s'arrossega ataronjat entre la boirina de contaminació. A aquestes hores, qualsevol dissabte, l'avinguda general ja és plena de cotxes que van cap a les platges i la muntanya. Mira avall. Ningú. Silenci. Somriu.