Bibliofília cilíndrica, farcida de crema, fregida i ensucrada

El veié quan buscava la talla d’un jersei de coll alt. Va haver d’inclinar el cap per llegir l’etiqueta i, aleshores, la seva vista va anar a parar al llom d’un llibre que es trobava entremig d’una pila. “Rebosteria de l’àvia”, resava el títol. Encuriosida, deixà el jersei a banda i obrí el llibre. Va quedar garratibada: era un tractat del segle divuit per fer tota mena de dolços! Llegí l’índex: braços de gitano, magdalenes farcides, tortells de cabell d’àngel, coques amb fruita confitada, gelats, xuixos ... Alerta! Xuixos? Són els seus preferits! Fullejà buscant la pàgina on hi havia la recepta, però fou interrompuda per la veu d’una dependenta.
- Perdoni, que la puc ajudar?
- Bé, la veritat és que no ho sé, he entrat a comprar roba i ara tinc un llibre entre les mans – digué d’una tirada, mentre el cor se li accelerava.
- Em sap greu, tenim ordres de què els objectes que decoren la botiga no es toquin. Han estat situats seguint les indicacions de dissenyadors reconeguts arreu i en cap cas voldríem alterar l’ambient que volen transmetre. Si és tan amable de deixar-lo al seu lloc, li ho agrairé – replicà amb un somriure forçat.
No va saber què respondre, el raonament era d’una lògica impecable.
- Em dic Montse. El seu nom...?
- Roser. Si em diu què està buscant, segur que jo... – però la Montse declinà l’oferiment, diposità el llibre al capdamunt de la pila i enfilà la porta de sortida. El cap li començava a barrinar plans per aconseguir el que volia. I eren plans secretíssims. Secretíssims de tan esbojarrats.

Es dirigí a l’emprovador amb força peces de roba, les unes per sota i la resta per sobre del llibre, embolcallant-lo. La noia que controlava l’accés, després d’uns minuts de cua, li ho anuncià:
- Tan sols sis peces per tanda, faci’m el favor de triar-les i deixi’m les altres aquí.
Es veié morta, que desfer el manyoc de bruses, jerseis i pantalons hauria delatat el tresor que hi amagava. L’haurien acusada de lladregota, no podia córrer aquest risc. Contrariada, se li girà d’esquena i sortí de la botiga després de d’abandonar el que carregava, teles i paper, on reposaven la resta de llibres. Primer intent fallit. Però ho tornaria a provar. Tastar un xuixo elaborat amb els ingredients naturals de fa dos segles valia tots els intents del món.

La Roser els descobrí quan plegava bruses a l’extrem de la taula. Un senyor gran empenyent una cadira de rodes on seia una velleta venerable desfeta en llàgrimes. Perplexa, s’hi acostà, però no va haver de dir res, l’home se li avançà:
- Ha vist un llibre que parla del seu rebesavi, un famosíssim cuiner de l’època. Com que és tan llaminera, li agradaria de trobar algú que li deixés el llibre, li porta un munt de records... – i la dona gran posà una cara de xai degollat que despertava la misericòrdia més ínfima.
La dependenta s’ajupí per quedar a l’alçada de la vella i, agafant-li el llibre que tenia entre les seves, li digué a cau d’orella:
- Recorda el nom del seu rebesavi? Segur que sí, oi? Si més no, el seu cognom, vaja – i li adreçà un somriure amable.
La dona obrí els ulls com unes taronges i fità qui anava amb ella amb cara de desesperació. Qui havia formulat la pregunta, insistí:
- Bé, encara que hi hagi més generacions entremig, pel fet de ser algú tan conegut, segur que vostè també el recorda, ho dic bé? – i els mirà enlaire des de la seva posició mig agenollada.
Però no van respondre. La venerable senyora va donar un cop enèrgic a la roda més exterior de la cadira de rodes i, apressant el seu acompanyant, s’allunyaren cap a la sortida talment com si els hagués picat un tàvec.
A la Roser, si la punxen no li treuen sang. No entenia res de res, quin comportament més estrany, pensà per dins.
La Montse, ben al contrari, creia que una retirada a temps és una victòria. De manifestar-se la ignorància dels interpel•lats sobre el que els preguntava la Roser s’haurien delatat. Convidà a sopar la parella amiga de l’Institut del Teatre per agrair-los la comèdia fallida i passar full al nou intent d’aconseguir el llibre.

Ni el nen de la veïna del cinquè segona, a qui la Roser interceptà amb careta angelical i el llibre sota el braç en el seu camí cap a l’emprovador on l’esperava la seva mare, ni el quisso ensinistrat del Circ Umcisió, el qual va tenir la fatal pensada d’orinar-se a la pota de la taula del centre de la botiga quan ja tenia el llibre entre les dents, bassal que provocà una patinada quasi homicida de la dependenta que ja havia detectat la fera pispa, van resultar solucions efectives al propòsit. La Montse es disculpà amb la veïna obsequiant al fill amb un còmic, mentre li jurava que es pensava que hauria estat més fàcil, i regalà unes llaunes de menjar de gos que feren les delícies del seu receptor. Tornem-hi, que no ha estat res.

El mosso amb el carretó ple fins dalt de volums d’enciclopèdia entrà decidit a la botiga i, sense dir ni el bon dia, començà a apilar-los al costat del seu objectiu. No havia acabat la feina que la Roser l’escridassà, forçant-lo a aturar el que feia.
- Què carai significa, aquesta pila de llibres?
- M’han dit que els deixi aquí, que aviat decoraran l’espai de nou i els faran falta. Que no n’està al cas?
- De cap manera, ja se’ls pot endur, faci’m el favor, que jo ja parlaré amb qui l’envia.
Era la instrucció que esperava. Retornà els volums al carretó, assegurant-se d’agafar també el llibre desitjat, situant-lo entre la resta i, així, sortir com aquell qui no vol la cosa però amb l’èxit assolit. Llàstima que els detectors de la sortida van començar a sonar així que el carretó creuà el llindar, advertint a la persona de seguretat, qui descobrí un volum que desentonava de la resta i del qual penjava un mocador de coll de seda amb l’etiqueta encara posada. El xicot es donà per la pell, que havia estat del tot casual amb les presses per marxar, però la Roser pinçà el llibre d’entre la resta i l’acomiadà mentre barrinava si la casualitat de què el llibre de marres fos retirat amb la resta era voluntat del destí o... la voluntat d’algú altre.

El lloro inicià una cançó de l’enfadós en esgargamellar-se repetint “Rebaixes! Rebaixes!” des d’un prestatge elevat amb vistes d’ocell de tota la botiga. Els clients, desconcertats, es miraven els uns als altres, fins que van decidir-se a preguntar a totes i cadascunes de les dependentes si aquella au formava part d’una nova estratègia de venda i, en cas afirmatiu, si deia la veritat. El moment de confusió general va ser aprofitada per la Montse per escapolir-se cap on era el llibre i ficar-se’l a la bossa. Llàstima que el lloro s’adonà de la maniobra de la seva mestressa i canvià el seu crit d’oferta comercial per l’exclamació “El llibre serà meu! El llibre serà meu!”, que posà la Montse en evidència i a la Roser en alerta màxima. Uns segons foren suficients per localitzar l’obra al seu lloc de sempre, que la Montse encara bufava per haver tocat el dos cames ajudeu-me carrer avall si no volia ser enxampada “in fraganti”. Tants dies i tantes nits ensenyant al lloro traïdor per a res, maleïda bèstia, males merdes l’ofeguin!

El decorador anava vestit com un dissenyador de moda milanès: pantalons de color panotxa amb enormes quadrats grisencs, camisa florejada amb pitiminís rosats envoltats de cercles color vi, jaqueta esport, ulleres sobredimensionades de pasta negra, cabells barallats amb la pinta, de tant esbullats, i anells amb pedres d’ametista i rellotge Rolex amb diamants a joc. S’oferí en guarnir tota la botiga per adaptar-la a les noves tendències.
- Això deu costar un ull de la cara! – exclamà la Roser, qui havia assumit merescudament un nou càrrec de responsabilitat després de demostrar el seu zel en defensar ara i adés el contingut de la tenda.
- En el preu hi ha inclòs enretirar tot el material que hi ha actualment exposat, tots els mobles i els complements, no haurà de fer-se càrrec de res, deixi-ho a les nostres mans, amb tota confiança.
- Les ràdios velles, els globus terraqüis, els mapamundis antics... tot?
- I els llibres, no s’oblidi dels llibres, que el paper pesa molt!
La Roser declinà l’oferiment adduint un cost no assumible pel benefici que generava el negoci. En realitat, tenia la mosca rere l’orella: una altra vegada els llibres eren els protagonistes?
La Montse va remugar tot el capvespre per la negativa, i pel temps que va haver d’invertir en desempallegar-se de la perruca, de la faixa a l’alçada del pit i del maleït maquillatge d’una disfressa que no havia causat la impressió que esperava. Només la consolava que no l’havia reconeguda, ja podia tornar a la càrrega.

- Exacte, un exercici d’evacuació com estableix el reglament de seguretat. Miri, aquest és el Diari Oficial de la Generalitat on es publicà l’ordre.
- I caldrà activar les sortides d’aigua per si hi ha cap incendi? – la Roser no les tenia totes.
- Exacte, però són segons, i haurà protegit el material prèviament, és clar.
- Això és una feinada! Se’n fa càrrec?
- Exacte, oh i tant! Però no pateixi, nosaltres podem cobrir-ho amb lones de plàstic, que es posen i es treuen en un moment, fa?
El dia de l’exercici d’evacuació, el senyor “Exacte!” es presentà amb una gavardina impermeable i un paraigües gran, satisfet de veure que tot el producte a la venda ja estava tapat per les lones.
- Tot a punt? Així ho sembla, per ser exactes! – exclamà satisfet el suposat funcionari.
- Sí. Només comentar-li que hem redistribuït el que venem per evitar que la roba i els complements més sensibles a l’aigua es vegin afectats, oi que no li fa res?
El senyor “Exacte!” feu un somriure forçat. L’exercici fou tot un èxit, però ni es molestà en esbrinar on era el nou amagatall del llibre. Merda!, exclamà la Montse quan s’assabentà del nou fracàs.

Al taller clandestí l’alliçonaren de com manejar el dron, i de com anaven les urpes de l’andròmina que engraparien el llibre i se l’endurien per l’aire. Un mètode tan silenciós com ultra modern des del punt de vista tecnològic. No podia fallar!
El dron, amb un vol silenciós (tampoc calia, la música rock del local sonava a tot pebre), va situar-se sobre el llibre. La Montse, amb el comandament a distància, maniobrà hàbilment per desplegar les potes metàl•liques que sostindrien l’objecte en el vol cap al seu nou destí. Efectivament, una vegada dipositat sobre el paral•lelepípede, les quatres potes el tenallaren per sota la tapa que tocava amb la superfície de la taula. La part més difícil ja estava aconseguida. Amb un lleuger moviment del piu principal del comandament, el dron s’enlairà i, amb ell, el llibre. Quin goig de veure’l passar per sobre de tota la roba estesa, els clients i les dependentes, sense que res ni ningú s’adonés d’aquest recorregut en l’espai! Quan estava a punt de creuar la porta de sortida, una velleta amb bastó passà, amb la parsimònia pròpia de l’edat, per davant del banc que feia de torre de control de la Montse, li feu perdre el camp de visió i aquesta, esverada, s’inclinà cap a la seva esquerra per tal de localitzar de nou l’andròmina. Però s’excedí en l’angle d’inclinació i el dron feu un giravolt que el situà de cara als emprovadors, cap on es dirigia rabent. Quan la Montse s’adonà de la nova ruta, es tornà blanca com el paper però va saber mantenir la serenitat per rectificar la trajectòria de l’aparell volador. Aquest descriví un arc circular, sobrevolà quasi a frec els emprovadors i enfilà la sortida. Però no ho feu sol: en aquesta maniobra, havia enganxat els gafets d’una peça de roba interior femenina, la propietària de la qual s’estava enquibint en un top com qui emboteix la carn en un budell. El cas és que el dron tornava amb el llibre i uns sostenidors de regal. Quan semblava que aquesta seria la mercaderia que rebria la Montse, se sentí un esgarip des del fons de la botiga i, acte seguit, una bossa sortí disparada cap allà on era el dron, talment com si fos un míssil terra-aire. La Montse va veure com era abatut per l’impacte de la bossa, perdent alçària de manera immediata i esclafant-se a terra irremeiablement. Tocat i enfonsat. Això era perdre bou i esquelles, bandera blanca, la rendició incondicional.

La Montse entrà a la botiga amb un paquetet sobre la seva mà dreta ben plana. Quan localitzà la Roser, s’hi dirigí fins a tenir-la prou a la vora com per dir-li:
- Li he dut un petit present. No sé si li agraden, però a mi em tornen boja.
La dependenta desplegà el paper i aparegué un xuixo tebi que encara flairava una olor que despertava tots els sentits.
- M’encanten! Com ho sabia que...? – però no va poder acabar la frase.
- Es recorda del llibre de rebosteria que hi ha en aquella taula? O molt m’equivoco, o la recepta del xuixo és seva. O quasi, que m’agradaria comprovar-ho si me’l deixés fullejar. Li torno de seguida – li assegurà aixecant la mà dreta.
La Roser, que havia començat a queixalar la llaminadura amb delit, a paladejar la crema dolça, a sentir el crec de la crosta poc torrada enfarinada de sucre, de què que no s’ennuega en sentir el que li deia. Quan es va refer, donat que encara mastegava un bocí de xuixo, mogué les mans en senyal que s’esperés, desapareixent cap al fons de la botiga. Quan tornà, duia el llibre esmentat i li entregà mentre es resseguia els llavis amb la llengua per enxampar les engrunes de dolç.
- Com? Com és que me’l dóna, ara? Ja no és valuós?
- Miri, si li explico el que li ha passat a aquest llibre, no s’ho creuria. La de gent que el vol! Grans, petits i fins i tot les bèsties! Dissenyadors, funcionaris i andròmines voladores! S’ha convertit en un vertader maldecap. Al final, m’he decidit: he recordat que vostè havia estat la primera en interessar-s’hi i..., miri, he pensat que li faria gràcia. Pel que m’ha dit, ara sé que el deixo en bones mans, i a mi em treu un pes de sobre, li sóc sincera!
No s’ho podia creure, però tot encaixava. La Roser no havia relacionat els esdeveniments ocorreguts al voltant del llibre amb la figura de la Montse senzillament perquè aquesta... o no havia fet acte de presència o no l’havia enxampada mai!
Amb el llibre ja ben seu, no volia donar-hi més voltes. Abraçà la Roser i marxà quasi saltironejant, mentre es convencia de que la propera vegada faria més ús de la dita “parlant s’entén la gent”.