Aspirant la vida

Ell passava l'aspiradora quan va sonar el telèfon.

Arrossegava els peus pel passadís estret que unia l'habitació amb el menjador. Tot netejant recordava aquella infinitud de pensaments que va sentir després d’aquella trobada tant especial. No se’ls treia del damunt. Gairebé havien passat deu mesos d’aquell màgic crepuscle capbussats sota la foscor dels llençols d’un hotel que trepitjaven per primera vegada tots dos. No recordava haver sentit mai tant de plaer. El seu cos cremava per dins i espurnejava en tenir-la a prop. Tota ella era pura llum i ambdós plegats eren un braser encès! Però s’havia compromès amb una altra persona i creia que havia de complir amb la seva paraula i seguir veient-se no estava bé.

Havien anat passant les hores, els dies, les setmanes, els mesos... i s’havia adonat que estava compartint la vida amb una persona massa complicada que li emboirava el dies. S’anaven acumulant masses històries i sentia que es convertien en un borró que obstaculitzava la seva convivència. Sentia com arrossegava una capa pesada que no el deixava respirar. A la nit, quan es posaven al llit, notava el maldecap tatuat damunt la coixinera, torturant-lo. Somiava trobar el coratge que li permetés posar aquell malestar a dins la rentadora i programar-la a màxima temperatura perquè no en quedés ni rastre. Tot fora. Net i immaculat.

Va deixar anar l’aspiradora i va despenjar el telèfon.

—Sí?
—Amb en Fidel? Et truco de l’hospital. Hauríem de repetir les proves.

Aquella trucada va ser el detonant de tot. Quan el metge li va ventar el motiu que li provocava tot aquell malestar, es va desfrenar el temps i el curs dels dies va accelerar-se. De sobte va trobar el coratge per aspirar aquell neguit i treure-se’l del damunt. Calia ser fort. Transcorre el temps i transcorrem nosaltres, pensava. Com la lletra d’aquell bonic poema de Miquel Martí i Pol. No tenia cap sentit de seguir perdent la vida amb la persona equivocada. Li havia d’explicar tot i lluitar pels seus somnis!

Dies després d’haver-se deslliurat d’aquell pes i d’haver paït la notícia que li havia donat la força per despedir-se d’una vida sense sentit, va decidir fer el pas i li va enviar un missatge. Tinc ganes de parlar amb tu.



Ella passava l'aspiradora quan va rebre el missatge. No s’ho podia creure! Després de tots aquells mesos pensava que no en sabria mai més res. Es va imaginar el desenllaç de l’escena que hagués volgut viure el dia que van veure’s per primera vegada, mentre prenien una copa en aquell bar. S’havia enamorat com mai però no volia forçar-lo. Era molt dolorós sentir que ell volia seguir amb la seva dona però ho havia de respectar. L’estimava. Per això, quan va assabentar-se de la notícia, va decidir no dir-li res. Però ara l’acabava d’escriure! “Tinc ganes de parlar amb tu”. Havien passat tantes coses i tant mesos... Què voldria? Què pensaria quan li confessés tot el que pensava que no li explicaria mai. Com reaccionaria? Potser tornaria a fugir... Ansiosa va deixar que l’aspiradora xuclés tot el que tenia a prop i va respondre-li que sí. Van concretar que es trucarien a la nit.



Havia desaparegut el darrer sol de tardor i també la seva dona després que ell es despullés del tot i li confessés allò que feia temps el rossegava per dins. Tot estava per fer. El moment havia arribat. Estava nerviós però convençut del que feia. A mesura que s’apropava al telèfon, notava com se li enrojolaven les galtes, d'un color semblant a les fulles que també s’havien desprès dels plataners que hi havia prop de casa. Al fons del menjador, la llar de foc li feia senyals. No tinguis por! Endavant! El recorregut direcció al seu objectiu era clar. El cor li bategava molt fort. Es consumia per dins però havia decidit que li explicaria tot abans no fos massa tard. Les flames cremaven tot el que tenien a prop. Es moria de ganes d'escoltar la seva veu. Feia massa temps que la imaginava i se li esfumava a poc a poc el seu record. Els dits van moure's en sintonia. Era l'introit d'una relació incerta que caldria compondre amb un temps rècord! Transcorria el temps i no volia que li aspiressin la vida que encara li restava. Quina merda! Finalment, va marcar el seu número.

—Hola, soc jo. Tenia moltes ganes de sentir-te. Quan de temps...
—Sí... però t’he d’explicar una cosa. T’he de parlar d’algú.
—Jo també et vull explicar una cosa. Però tu primer!
—Fa uns dies que vaig sortir de l’hospital. He tingut un nen... Li he posat el teu nom, Fidel.

Es va fer un silenci. Li havien aspirat les paraules. Tot ell cruixia per dins de l’emoció. No s’ho podia creure. Sentia com les brases encara podien tornar-se encendre amb aquella petita espurna d’esperança. Valia la pena lluitar per ells. De sobte, va sentir que tot sí que era possible. Perquè no?





Un relat dedicat a totes les persones que els agrada escriure, llegir, somniar, deixar-se endur, sentir-se vives i creure que sí, que tot és possible! La vida és pura màgia.

Aquest relat forma part d'un taller de narrativa de ficció que estic cursant aquests mesos, de ben segur plens de nous aprenentatges. També podreu escoltar el relat llegit en veu alta al poadcast (Spotify) 'Cuinant relats sentits', de Nua Dedins.