Arrogància

Un relat de: deòmises
De nou, m'ha deixat amb la paraula a la boca. Però avui se'n penedirà. M'ho juro prement les mandíbules. Entro a la cuina i el primer cop, amb una brutalitat que no he exterioritzat abans, em sorprèn. El puny, en atènyer-la, emet un so sord, que em produeix un dolor intens. L'acompanya un insult gairebé escopit, de la boca oberta de bat a bat, les dents visibles, com si pogués mossegar-la en qualsevol moment. Descarrego contra ella tot l'odi que sento, tota la ràbia que em provoca amb la seva actitud arrogant. Ella, que és el sexe dèbil, hauria de demanar clemència i perdó. Però calla mentre l'estomaco, no gosa contestar al meu atac. I millor que sigui així, o rebria més del que es mereix. Una bufetada i dos cops de puny directes em martiritzen però no cedeixo gens. No m'acovardeixo. Ans al contrari, cada vegada sóc més fort i més cruel, m'imposo per damunt de tota arrogància seva, aniquilaré aquesta actitud de menyspreu quasi diari. I l'odi em cega. I ja no estic disposat a suportar ser trepitjat.

Quan m'adono que tinc els artells de les dues mans ensangonats, paro de picar. Les rajoles de la cuina també han quedat tenyides amb la sang. La marca del primer cop de puny comença a ser marronosa. La darrera, en canvi, té un to vermell ben viu. Caldrà que netegi la paret. Però abans millor guarir les mans com sigui. Ja inventaré una excusa, qualsevol que sigui prou versemblant. Una caiguda per les escales o una relliscada en entrar a la banyera. Alguna cosa trobaré... No hi ha rajoles trencades i això ja és important. Sempre podia haver quedat més malparat el panorama. M'atreveixo a aplicar-me desinfectant. Em couen les mans. Els talls són poc profunds i seran fàcils de dissimular.

Torno a la cuina i omplo d'aigua un gibrell. Amb una baieta humitejo les taques de sang de la paret i rumio l'excusa perfecta i el menú del sopar. Tinc poc temps per esborrar les petges de la lluita i per amagar l'odi que, en silenci, sento per ella. No voldria que s'enfadés tot just arribar...

Comentaris

  • Moltes felicitats[Ofensiu]
    allan lee | 11-09-2012

    per aquest premi tan merescut, Lluís. M'alegro moltissim que es reconegui la vàlua d'un autor com tu. Crec que hi ha veritables perles en els finalistes: vull dir que crec que és un premi que gaudeix d'un nivell de qualitat remarcable. Que passis una Diada molt bona. Una abraçada

    Silvia

  • Et felicito...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 10-09-2012

    per saber transmetre amb tanta minuciositat i vivesa la coïssor interna, l'odi d'aquest home envers la seva parella. És un relat amb un final contingut i sorprenent alhora, que et fa pensar molt: un sentiment negatiu, profund, arrelat, covat al llarg de temps, i que se suposa s'arribarà a dur a terme. O no, ves a saber!
    Una descàrrega mental molt ben escrita que he visualitzat amb força angoixa. Un tema real, com en la gran majoria de casos de violència de gènere, i malauradament no resolt per manca de comunicació entre la parella.
    La meva enhorabona, Lluís, per aquest premi tan merescut.
    Una abraçada!

    Mercè

  • Enhorabona![Ofensiu]
    magalo | 09-09-2012


    Moltes felicitats pel premi que has rebut amb aquest relat! És genial! Al menys el teu paio maltractador comença per ell mateix.Es una pena que aquest tema hagi de ser el que ens inspiri. Fa uns mesos jo també vaig tenir la mateixa idea però convertida en poema i amb un mal final: Cops Amagats

    Ens seguim trobant per Relats dèo!
    un petò

  • No sé si m'he explicat prou bé.[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 26-03-2012

    Volia dir que em fa llàstima perquè ha de recorrer a la imaginació per a deixar anar el que realment pensa i no és capaç de dir : Maca , aquí et quedes.
    ODIO LA VIOLÈNCIA SEMPRE !!!
    Bon dia , dèo !

  • Saps què he pensat[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 25-03-2012 | Valoració: 10

    quan he acabat de llegir aquest esgarrifós relat ? Que devies d'estar molt "emprenyat " amb algú i que , a mesura que anaves escrivint , t'anaves relaxant. D'aquí que suavitzis , una mica , el final.
    Em fa llàstima aquest home que no és capaç d'acabar amb aquesta situació.
    Un relat magistral , com sempre.
    Una abraçada, dèo.

    Nonna

  • Violència[Ofensiu]
    Materile | 21-03-2012 | Valoració: 10

    Has escrit un relat molt precís en el seu desenvolupament; però: que trist i esborronador.Quan per desgràcia la violència comença, ja no es pot aturar. I s'actua com una bèstia.

    Materile

  • Un gran relat...[Ofensiu]
    F. Arnau | 15-03-2012

    .. amic Lluís:
    Un relat dur, de denúncia d'una situació difícil d'erradicar, però que cal seguir combatent dia a dia...
    Salut!
    FRANCESC

  • El mateix relat ja és com un cop de puny[Ofensiu]
    Mena Guiga | 08-03-2012 | Valoració: 10

    Com un cop de puny a tot el que fa referència i que, dissortadament, existeix.

  • Molt bon text,[Ofensiu]
    free sound | 08-03-2012 | Valoració: 10

    tot i la duresa de les paraules.
    Per desgràcia tot i ser ficció i ha masses racons que viuen aquesta cançó.
    Avui no toca ni cap dia!!
    Contra la violència masclista, avui i tots els dies! Bona crítica, cada dia és el dia de la dona, i cal lluitar cada dia per la llibertat de les persones.
    Una abraçada

  • Brutal[Ofensiu]
    Carles Ferran | 08-03-2012

    Esfereïdor. Amb un final sorprenent. Em queda el cor encongit. I no trobo paraules.

  • un grandíssim relat deòmises...[Ofensiu]
    joandemataro | 08-03-2012 | Valoració: 10

    com ens tens acostumat, amb riquesa de lèxic i de forma, amb un final que fa rellegir el relat per adonar-se de la terrible fantasia que acaba de viure el protagonista, una fantasia que pot esdevenir relaitat en qualsevol moment

    per reflexionar a més, què més volem !
    felicitats i gràcies per compartir-lo
    joan

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

305994 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978