Almenys...

colpidor pels sentiments que transmet...
et torno a agraïr pilar el teu contacte tan proper
una abraçada
joan

Almenys... sí, almenys. Però què trist.
Buscar sentiments i trobar indiferència. Cóm t'entenc.

Gràcies pel teu comentari, brins.

Ai, el desig amorós, quina força té i com arrossega l'esperit pels camins més sinuosos!
El preu que cal pagar per satisfer-ho pot arribar a ser tan alt, de vegades, que cal plantejar-se, en un moment de clarividència, si és just pagar-ho, si després de fer-ho quedarà prou saldo per assegurar la integritat...

És aquest un poema dur, amarat de tristor, que constata el silenci, la duresa, l'aspror, la fretat com a resposta i malgrat tot, continua anhelant la companyia de qui respon d'aquesta manera.
Ai, com són de complicades les relacions entre desitjos...

Jo també espero que els entrebancs que has tingut els mesos passats vagin quedant enrere, com el mateix hivern... i t'envio els meus millors Desitjos, des de mi, per a tu: veus càlides i contactes acollidors, somriures entusiastes i mots ben afectuosos, i una abraçada primaveral ara mateix,
Unaquimera

Quan he llegit "sóc com tu" m'he sorprès. Em pensava que era una poesia més desesperada, però almenys trobes el foc càlid de la presència. Però titules el relat "Almenys...". Això deu voler dir que hi manca alguna cosa en aquest tu a tu. Suposo que la pedra, dins l'amor, fa més difícil trobar allò que es cerca de debò.

Un petó d'esperança.


Sergi

Aquest poema és bell i delicat com la flor d'aquest quadre. M'encanta el poema!

Sentiments de fred, gelor,
de distància física curta ,
però de un buit enorme de pensaments.

Companyia al costat,
sense calidesa,
amb un fredor que fa mal,
però malgrat tot, hi es.

Avet

Poema de bones sonoritats i ritme, preciós al llegir-lo en veu alta. Em deixa un regust trist i fred, de pèrdua.

Gràcies pel comentari, espero continuar llegint molts poemes teus,

Una abraçada,

Xantalam

a parts iguals la cruesa i la tendresa de sentiments que dubten i que saben que són entregats sense resposta, sense cap interacció. L'amor hauria de tenir sempre un mirall on reflectir-se. Preciós poema, brins.
Una abraçada

res que valgui la pena és fàcil d' aconseguir .
Endavant ! amb la teva lluita .

Bonics i durs versos, que evoquen amor i mort (les dues velles amigues de sempre).
M'encanta la contundència i eficàcia dels mots que empres, i la seva musicalitat.
"Camino pendís escarpat i dur
vers terra bla on descansar;
només m'atura la pedra aspra
la sorra freda, que dorm en tu"...
No es pot dir més en quatre versos.
Felicitats i endavant.
Cordialment,
Ramon

m'ha encantat el poema. És molt bonic, escrius molt bé.

Vaja, celebro haver estat involuntàriament endeví del destí del personatge que des l'arrauliment desperta al crit de la pròpia llibertat.
(Potser un crit que algun cop veurem en algun poema teu, tot i que en general solen ser, em sembla, més tendent a la contenció i a una certa fragilitat -tal vegada com la teva pintura, com les flors que abunden en els teus versos, delicades i tendres, encara que dd'aroma penetrant i perdurador).

Una nova abraçada,
franz

Em preguntes si és conformisme aquest sentiment que descric en el poema, i que jo, personalment, mai no he sentit.
Doncs sí, que era conformisme per part de la persona que el sentia, però, sortosament, va tenir una durada molt breu. Va morir, com tu molt bé dius, amb un "crit fort" ple de força i vida, un crit de LLIBERTAT.
El poema tan sols pretén reflectir aquells moments de dubte i d´angoixa que, molt sovint, antecedeixen una separació.

Moltíssimes gràcies pel teu comentari, sempre és per a mi un plaer rebre paraules teves.

Una forta abraçada

Pilar

Espais durs que són refugi contra inclemències superiors. Commou i alhora enerva la tristor que desprèn aquest poema, que sembla remetre a una vitalitat esgotada i a un conformisme que frega la humiliació.
Així, moltes vides es deuen corsecar en el contacte íntim amb el repudi i la sequedat de l'altre.
Així, pots sentir, de fet, arribar la lenta forja interior de la rebel·lia. I esperes que esclati el crit fort, i amb ell la força i la vida. I la llibertat, veritable condició de tot amor.
Salutacions,
franz

Aquest poema sembla dedicat a la persona morta, a la que ja no hi és i que no tornarà mai més, per això l'has de buscar a la terra, a les pedres, on la sepultura t'apropa a ella. Bonic i entenedor.

et trobo dins la teva duresa.
Silencis, fredor, distàncies; és què no veus que sóc aquí?, diges-me almenys si no m´estimes i marxaré.
Quan difícil és marxar si en el fons saps què pot ser un amor correspost.
Un crit a l´amor, preciós poema què surt de dintre.

Una forta abraçada, cálida i sense silencis

que estimar és donar sense demanar res. Quant d'amor traspua aquest bellíssim poema!
M'ha encantat!
Una abraçada
Nonna_Carme

he oblidat la valoració !
Núria

Si a pesar del silenci, de l'aspror , de la fredor, de la cruesa si a pesar de tot , podem ser amb qui estimem , podem arraulir-nos dins el seu cor, de ben segur que amb el nostre amor aconseguirem fer parlar la mirada i entendrir la rudesa.
Almenys sóc amb tu !
Preciós poema, que demana en silenci i a crits una mica d'amor.
Uns versos durs ens dibuixen la tendressa d'algú que sap donar amor sense esperar resposta.
Aquest poema em transporta a aquell meu , al que tu per cert ja em vas fer un commovedor comentari, "Una engruna d'amor"
Gràcies pel teu darrer comentari tant emotiu.
Una càlida abraçada,
Núria