REPTE CLÀSSIC 358: Nits de Scheherezade

La meua primera musa va ser la Carmeta. Jo tenia setze anys i estava aprenent a fer quartets, cobles i sonets, en castellà. En mètrica i llengua castellana, vaja. El ben cert és que em passava el dia empalmat pensant en ella, i el fet d'escriure-li aquells metres insuportables, -almenys vistos des d'ara-, era una manera de sublimar les recalfades a què l'abstinència -la indiferent virginitat de les noies de la meua generació, ja se sap- em sotmetia. Li vaig arribar a escriure coses tan absurdes com aquesta:

Puedo escribir los versos más tristes (copiant Neruda)
Cuando clavas en mi oscura pupila (copiant Bécquer)
Tu bella pupila azul celeste (copiant més a Bécquer )
Bajo el azul del bello cielo (reblant la mètrica, i com...)

La cosa és que, superada la timidesa inicial, una vesprada en classe de química, -teníem un professor malnomenat el Titot que explicava les classes amb micro-, aprofitant que el pobre s'havia fet un embolic amb els cables, li vaig passar un sonet a la Carmeta per sota de la taula. Ella va desplegar el paperet, se'l va llegir, el va tornar a plegar, el va desar a l'estoig, i va continuar impertèrrita amb l'explicació que el Titot venia de reprendre sobre les valències.
Déu! Mai no m'he sentit, crec, tan avergonyit com aquell instant. Es quedava indiferent i ni tan sols em mirava!
A les sis, just quan acabàvem i passàvem per la cafeteria a pel bollycao, o l'entrepà, o el que hi hagués com a berenar del dia, la Carmeta se'm va acostar: Vols que fem plegats el treball de literatura? Havíem de fer un treball, a triar, sobre la poesia galaicoportuguesa, El Libro de Buen Amor de l'Arcipreste de Hita o el Cantar de Mío Cid. Oh, d'allò... doncs em sembla molt bé... Vaig encertar a contestar-li. Bé, doncs quedem dissabte a ma casa, després de dinar.
La casa de la Carmeta no era a dins del poble. Era en una partida del terme que s'anomenava la Bota, encara no sé el perquè. Del sonet, ni paraula.
Dissabte a les tres era jo com un clau prement el timbre de la casa de la Carmeta. Va eixir tota empolainada, com si en lloc d'haver quedat per a fer un treball d'uns senyors de l'antiguitat que no ens interessaven gens ni mica, ens n'anàrem a la discoteca del poble del costat.
Fem una passejada? Em va dir. I vet ací que, en comptes de posar-nos a fer la feina encarregada, ens vam endinsar per les senderes vorejades de tarongerars de les immediacions ... He de dir que la Carmeta ja no feia ni molt menys cara de pòquer, i que es mostrava considerablement més comunicativa que en l'horari escolar. Considerablement més.
Em va preguntar si feia molt que escrivia, quins poetes m'agradava llegir, com m'ho feia perquè les síl·labes de tots els versos pogueren coincidir en nombre... i per la musa. Qui era la musa? Supose que la resposta que esperava la Carmeta era una mena de resposta de confirmació. Jo, obedientment, li vaig dir: Tu.
Ens havíem assegut vora la sèquia, sota una morera gegantina. De no molt lluny, ens arribava la remor dels sifons de la Bota, on l'aigua brollava a pressió i creixien joncs i lliris d'aigua pertot arreu... Llavors, Carmeta, en escoltar allò, es va acostar i, alhora que em mirava fixament amb un esguard de lloba jove que mai oblidaré, em va descordar els levi's, em va treure el penis dels calçotets, i va aplicar-hi els seus llavis molsuts d'adolescent fins que jo, com l'aigua a pressió dels sifons, vaig vessar fins l'últim espermatozou que els meus joves testicles podien produir...
A penes recorde el desconcert de després. Vam tornar a casa seua i, ara sí, vam fer el treball que, contràriament al que cabia esperar, no va versar sobre els trobadors galaicopportuguesos ni el Libro de Buen Amor, sinó sobre el Cantar de Mío Cid.
El cas és que, després d'allò, jo no vaig ser capaç durant setmanes d'escriure ni un mal vers... La Carmeta, en veure que res li escrivia, va perdre l'interés per mi i va començar a veure's amb un noi que era jugador de futbol de l'equip juvenil del poble.
Amb el temps vaig recuperar la inspiració, i vaig seguir escrivint, i llegint Bécquer i Neruda, descobrint Ausiàs March, trasbalsant-me amb Rilke o pertorbant-me amb Estellés. I també vaig créixer i madurar, vaig començar la universitat, vaig canviar diversos cops de musa., d'estil, de llenguatge, de tècnica...
Com podia haver-li explicat a la Carmeta, amb la inòpia innocent dels meus tendres setze anys, que els moments de buit són de vegades necessaris per precedir alguns actes de creació artística?

Potser es començava a tornar paranoica, però des de fa uns quants dies té la sensació de que tothom la mira. Bé, de fet sempre l'han mirat, perquè encara té un cos espectacular i s'esforçava en estar al dia amb la roba, cosa difícil en un poble de escassament cinc mil habitants. I això que evitava exhibir-se en excés, ja que les seves conviccions religioses l'obliguen a actuar sempre amb un punt de capteniment; És catòlica practicant, sí...però més per tradició que per convicció. Va a missa, es confessa de tant en tant, i fins i tot resa algun retall d'oració.
Però ara nota que la gent la mira d'una manera més descarada potser, o més... no ho sabria explicar. Repassava mentalment aquelles llambregades un punt iròniques d'uns, lleument desprovadores d'altres, i fins i tot de rebuig en alguns casos. El fet és que es troba incòmoda passant pel carrer. Sort que és dimarts i avui es trobarà amb el Ricard, un mestre de l'escola amb qui es veuen en un hostal de Balaguer, lluny de mirades indiscretes. Més que mai necessita una bona follada, a veure si així se li esbandeixen les cabòries.
---------------------
En la intimitat de la seva minúscula habitació els dits li volen damunt les tecles. El seu "clic" sóna com música celestial. Abans es passava dies i nits senceres immòbil davant la pantalla en blanc, esperant la inspiració que mai arribava. Però la sensació d'eufòria per haver retrobat les muses es barrejava amb un sentiment de culpa que l'acompanyava les vint-i-quatre hores del dia. Era conscient que s'havia venut l'ànima al diable per fer realitat el seu somni...
-----------------------------
Es posa l'abric i decideix anar a buscar el diari "- A veure si encara no podré sortir de casa!" pensa mentre s'obliga a dibuixar una rialla. En travessar el portal es topa amb el carter i li diu:
-Bon dia, sembla que arriba l'hivern, eh?
Amb les cartes que anava a llençar a la bústia a la mà, es queda immòbil mirant-la fixament, com si la veiés per primera vegada. Sense contestar-li puja precipitadament a la moto i fuig carrer enllà.
"- Ja comencem! Però què collons passa?" -Apressa el pas amb la mirada fixa al terra. Quan entra a la llibreria veu la Ramona de cal cremat i la Cinta de cal Marrugat que parlen animadament amb en Jordi, el dependent. Quan la veuen callen de sobte i observa que la Ramona es posa un llibre a la bossa precipitadament, mentre en Jordi n'agafa un menat de damunt del mostrador i els amaga a sota. Intenta fer veure que no s'adona de res i diu:
-El diari sisplau
I llavors, sense pensar-ho, afegeix:
-I dona`m un exemplar del llibre.
En Jordi envermelleix fins a les celles i, sense mirar-la als ulls, treu de sota el mostrador un llibre i li allarga.
"Falsa aparença" d'un tal "Arcàngel Gabriel"
Només sortir de la llibreria comença a fullejar-lo. No entén el perquè però està convençuda que allà trobarà la resposta a aquella actitud tan estranya de tothom. El llibre explica la història d'una tal Sara, que es debat entre les seves conviccions cristianes i la crida de la carn. Ben aviat s'adona del paral·lelisme que existeix entre la Sara i ella, però quan més esborronada es queda és quan, just en el capítol tercer, es descriu amb tot luxe de detalls la seva activitat sexual amb un mestre. Els noms dels personatges i dels llocs estan canviats, però és evident que el llibre està inspirat en la seva pròpia vida. Una ràbia immensa l'omple fins a vessar: "-però com ha pogut fer-me aquesta putada!" Li costa de creure que en Ricard hagi estat capaç d'una baixesa semblant, però és evident que la única persona que podia explicar allò era un dels protagonistes, i ella no havia estat!
--------------------------
Tanca l'ordinador i agafa el plec de folis impresos, els olora. Durant uns instants ha de lluitar contra ell mateix per no obrir la tapa de l'estufa i llençar-los al foc. Finalment els col·loca acuradament al fons del calaix, ben amagats, no fos cas que algú els veiés. S'aixeca i mira l'hora, és tard, rere la porta sent la remor de la gent que s'espera. S'apressa a vestir-se...
----------------------
Arriba a l'hostal abans d'hora, està impacient per escopir-li a la cara que és un fill de puta. Ell també arriba més aviat del compte, obre la porta i abans que pugui articular una paraula s'abalança damunt d'ella tot brandant el llibre i cridant:
-Però tu estàs boja? Com se t'ha acudit explicar-ho?
Ella es queda perplexa, primer pensa que és una estratagema seva per dissimular, però només mirant-lo als ulls s'adona que és sincer, que ell no ha estat. I pensant-ho bé tampoc és lògic, el casat és ell! I doncs...qui?
Després de parlar llargament s'acomiaden decidint que ja no poden tornar-se a veure.
Condueix el camí de retorn amb llàgrimes als ulls. Decideix anar a l'església, allà sempre hi ha trobat una mica de pau i de consol.
----------------------------
Agafa la bíblia i obre la porta de la sagristia, l'esperen mitja dotzena de persones disseminades per l'església. A l'eucaristia veu que ella arriba, s'asseu l'últim banc. "-Sembla que plori" -pensa mentre recita d'esma les frases de ritual "-potser avui es voldrà confessar també" -i l'inunda una amarga alegria davant la perspectiva de noves inspiracions:
"-Déu em perdoni!"