COMENTARIS REPTE POÈTIC 48 (I)

Repte poètic 48: BIG MAN

Comentari (molt personal, és a dir, no en feu gaire cas )

(sense títol) T. Cargol

El teu poema m'ha semblat una mena de cant crític a la por que sembla mostrar el personatge de l'escultura. No importa doncs que no tingui pertinences, ni que estigui sol o tingui por sinó potser aquesta buidor del que no té res, del que no té remei, del que no té esperança. Les paraules que has usat, al meu parer, van molt en concordança amb l'escultura: són dures, ‘carnals' i en certa manera salvatges - saben anar al cor del que es mostra (la por) i burxar fins a fer pujar a la superfície tota la misèria humana. El poema m'ha agradat per la cruesa que es mostra, intentant fer com l'autor de l'escultura. Suposo que la repetició de ‘és' a No és és això és un error tipogràfic. Ah! I gràcies per donar-me a conèixer la paraula ‘burxot'.


BIG MAN a la romana rnbonet

El teu poema és més profund del que sembla. Segueix una mica l'estil de l'amic T.Cargol, però tu has atacat un aspecte més temporal. El teu personatge fa un repàs de la vida apel·lant a d'altres (vindreu? Seran? Sereu? Entens?) i s'adona que és vell, que està sol i que potser tant sols li queda el record. M'ha agradat molt el vers ‘ m'assec al principi del record' perquè és com el seu crit de rebel·lió: no és que recordi sinó que es situa al principi del record com provant de tornar a viure la vida en l'intent de no quedar-se quiet i perdre, potser, la vida que li queda. El teu personatge veu que la fi és propera, que tant sols li queda un vol, una alba i ens ho vol fer saber a tots nosaltres. Ens vol fer saber que tots acabarem sentint la remor del no res trucant a la nostra porta.
M'agradat molt el teu poema perquè amb paraules ben planeres has sabut mostrar una cosa molt complicada: la fi dels nostres dies i el sentiment que ens provoca ser conscients de que aquesta fi és propera.
Nota: a la romana? Nuet com els calamars?? ;-)))

Resiliència deomises

Començo per la part fàcil ;-): fluïdesa (et manca la dièresi). En segon lloc un agraïment: no sabia què volia dir ‘resiliència' i gràcies a tu ho he après. Veig que has fet un poema, aparentment de vers lliure amb una estructura que sembla que és un sonet. Com que el que m'interessava era saber el què us suggeria l'escultura passo a comentar-te que m'ha agradat l'enfocament que li has donat. Guiada pel títol del poema he llegit el teus versos com si fossin el camí que ha fet l'home representat per l'escultura al llarg de la seva vida. Un camí dur i vital, físic però que va molt més enllà (tal com dius en el darrer vers: ‘i sobrevisc en l'ínfima vida...'). M'ha agradat també molt la idea aquesta que transmets d'empatia cap als altres (i sento la fiblada aliena, obituari comú). M'ha agradat sobretot l'estructura que li has donat: primer parles de les pedres, de quelcom molt físic, del camí; després parles de la llum i del somni - del malson que pot ser néixer- i el dolor que pot causar el fet de ser viu i veure també que els altres pateixen; el final però és el que més m'agrada: parles del que es pot fer per evitar aquest dolor causat per la vida... malgrat ser homes i en certa manera estar limitats.


rebuig plasmat kispar fidu

Enhorabona per aquest segon sonet tant aconseguit. No et dic res sobre l'estructura perquè tu mateixa dius que t'has pres algunes llicències. M'ha agradat molt el final: ‘tan sols un somni restà espantat, omplir de vida tants forats'. Això de omplir de vida tants forats m'ha fet molts gràcia (en el bon sentit, és clar!). M'ha agradat l'enfocament que fas del fet que l'home sembla decebut de la vida, no té noves fites, no té ganes de fer res, sent menyspreu cap a tot, ha patit, ha sentit impotència. Fas un repàs del aspectes més tristos de la seva vida i de l'esgotament que li ha provocat viure-la. I les descripcions estan molt bé: la pell que rossega l'enuig d'un batec estúpid, m'encanta! El millor però, com t'he dit abans, al meu parer, és el final: al final sempre hi ha un somni, sempre hi ha un racó per omplir de vida (malgrat el rebuig que sembla re-presentar aquesta escultura).

Sol angie

El teu poema com bé indica el títol, parla de la solitud. Descrius, al principi del poema, el fet que el personatge de l'escultura està sol, ningú l'espera i fins i tot la solitud ( o el sentiment de tenir-la) ha marxat també (això que pot semblar impossible m'ha donat que pensar: has descrit molt bé un estat de buidor tant gran que fins i tot el sentiment que es correspondria a la situació ha fugit, ha marxat perquè ni tant sols té lloc! Molt bo!) I la nuesa continua: el personatge no només s'ha quedat sol i ha fet marxar a la mateixa solitud sinó que a més seu nu, ha abandonat la lluita i els records i ho deixa tot enrere potser per intentar buscar, sense res a sobre, allò que li és més essencial, allò que encara li queda fins que el dia que mori... mmmm... no, ni tant sols acabarà quan mori perquè sembla ser que la seva ànima comença a fer-se present (el pes, la gravidesa i allò físic és el culpable d'estar arraconat i han passat a un segon terme) i a buscar un lloc en aquest final. El teu poema és curiós perquè, aparentment, ens estàs descrivint el que veus a la imatge (fins i tot parles del sòl sobre el que es troba situada l'escultura) però hi ha molt més que això: has sabut parlar de la solitud immensa, del final d'una persona, de quan ha fet marxar, fins i tot, els sentiments i comença a deixar aflorar la buidor, o potser alguna cosa que se li pot dir ‘ànima'.
Per acabar, tot i que sé, a ciència certa, que han estat despistes, mira't: ‘sòl', ‘calvície', ‘reptant', ‘rebel·laves'

Tornada ginebre

Un excel·lent en concreció!!! Has repassat la vida d'un home amb tres versos i has rematat la feina amb una reflexió. En els tres primers descrius el que et sembla aquesta persona, de manera clara i fins i tot amb un toc una mica cruel. Però el millor de tot és que li fas veure que amb la cuirassa (em sembla que no és ‘coraça') que es va posar en algun moment de la seva vida no n'ha tingut prou per vèncer, encara que s'ho pensi! Si. Segurament tots arribem al final de la nostra vida una mica enganyats, o potser no perquè, al cap i a la fi: què és vèncer i què és perdre? En tot cas amb el teu poema ens fas pensar que la vida d'una persona no és tant sols créixer i acumular greixos, kilos i edat sinó que hi ha altres coses que recollim que quan arriba el moment ens poden fer sentir vencedors o perdedors, satisfets o insatisfets...