REPTE 123...........Comentaris i Veredicte!

REPTE 123............L'oasi

Bon nit a totes i tots! Sense més històries, passo als comentaris i veredicte. Només una cosa: accepto queixes, contracomentaris i precisions, crec que els reptes són, bàsicament per aprendre. Per la meva part, he fet la feina amb bona intenció, i he decidit segons el meu gust, que per això sóc el jutge i m'ho curro. àpali:

Baiba Leipa: Mexico lindo y querido

Bé, aconsegueixes una atmosfera envejable, però hi has dos detalls que crec resten intensitat a la història i l'allunyen del tema:
El lloc, Mèxic, l'oasi...t'hi refereixes amb un dubitatiu i no massa entusiasta "A vegades m'enyoro i tot" que resta expectatives al text ja de bon principi.
El fet de donar una opció de lloc idíl.lic o ideal..."O la platja de Mismaloya..." ens ve a dir, potser indirectament i no buscada que, al cap i a la fi, el primer no era tan únic ni especial.
El fet és que que qui se sent i és especial, allí o allí a prop, és el protagonista, condicionat realment per l'entorn, pel contrast entre la seva realitat i el "somni" de vida que recorda del viatge. D'altra banda m'agrada molt la part central, descriptiva i emotiva sense empalagar. Respresenta un salt endavant respecte el to "cool" i molt bo de la part a ciutat. Algunes problemes de puntuació entortolliguen però el discurs, però res greu. Bona prosa.
M'agrada especialment -sobretot pel contingut, uns detalls prescindibles però que són per a mi els matisos importants- la frase (potser motivada per "degotar") "En un acte d' hedonisme pur, insòlit en mi, vaig deixar que la cervesa que em bevia, vesses la boca i anés degotant coll avall fins l'escot."
El final, amb Hemingway, l'acoholisme...no sé, crec que no calia o t'ha faltat espai per lligar-ho millor.

rnbonet: OASI INTEMPORAL I TRANSITORI

No sé rnbonet, el relat està bé, però no hi sé veure el tema. Primer he pensat que planteges els records, el passat, com a un oasi on refugiar-se...per allò de que els temps passats foren millors...i ara dubto si no és ella, l'Anna la que ens presentes com a l'oasi dels homes, un cos perfecte creat per al seu plaer...Però si és això, llavors l'anècdota amb mossèn Macià ocupa massa, agafa massa força i es menja la insinuació. I per a mi, a més, el joc trapella entre la trama i les paraules dels escrits sagrats centren massa l'atenció en una direcció potser genial però diferent de la que calia segons la idea que crec proposaves.
Tot i que té gràcia i està ben escrit, el resultat -dins aquest repte- no em convenç.

angie: Només Almavira

angie, trobo que el relat millora a mida que li dónes acció i la combines amb la descripció. Després d'un bon principi, en el desenvolupament t'entossudeixes a fer prosa poètica amb un excés de càrrega d'adjectius i matisos per a cada subjecte de frase. El to, a més, es manté exaltat, entusiasmat tothora, sense un crescendo que prepari adequadament l'èxtasi del moment clau. A mi, ja t'ho he dit altre vegades, això, no per bonic i ben escrit, m'implica en el discurs, ans al contrari, me'n distancia irremissiblement, deixa d'interessar-me (i perdona la sinceritat). I ho trobo una gran llàstima, perquè la idea d'un lloc privat i íntim que acompanya un moment encara més privat i íntim era adequat i bo.
El tipus de prosa que destacaria del teu relat, i ja com a màxim o en el punt just de lirisme és: "I en un punt concret, dempeus, mirant el joc amorós entre mar i cel, es treia la roba, estenia els braços i respirava. L'oreig de la netedat l'omplia d'harmonia i quan el rebost de les energies estava ja ordenat, es girava, mirava a muntanya i repetia el ritual".

Xavier Valeri: Només hi havia un oasi per a ella

A nivell personal et diré que el títol no em sembla massa afortunat, i per a mi els títols són molt importants en el reptes. És llarg i diu molt i molt poc alhora; d'entrada ja et podies haver estalviat el verb: "Només un oasi per a ella" queda menys obvi i diu exactament el mateix però amb més força.
I mira, em passa una mica com amb en rnbonet: la història està bé, m'agrada, però se surt del tema. En el teu cas, però, l'oasi és obvi: la finestra, la mort, l'alliberament de l'horror que es prepara amb un salt-suïcidi definitiu i puntual...Sí, queda clar, però resulta que jo no hi trobo la càrrega metàforica necesària o de símbol a aquesta finestra per a convertir-la en oasi, i no pel fet de plantejar-ho en negatiu, com a mort.
Potser hagués funcionat insistint-hi com a nucli: durant hores o dies ella la veu, la contempla, i mirant-la troba ja la pau en vida, és allò que l'ajuda a sobreposar-se. No sé si m'explico.
Diria també que has explicat massa coses, interessants però que necessiten més espai, sens dubte (em refereixo sobretot a la part final).
Ah, i flipo perquè hi ha una frase estranya que vaig "somniar" en triar les paraules, que em sobrevingué per la cara i de manera no buscada i que era quasi calcada a la teva genial: "(...)li degotava sorra ardent dins el cervell...".

Jan des Val: Oasi al desert

Abans de tot dir-te que, entre els diàlegs i les frases curtes, la sensació que m'ha quedat en acabar de llegir-lo és d'un discurs narratiu entretallat, poc fluid.
Com a tema, uns moments de pau enmig de la batalla, enmig de la tensió piscològica de la guerra, de la violència i amb els sentiments a flor de pell, m'ha semblat molt bona i original. Ara bé, com amb en Valeri, hagués volgut més relleu per a allò que planteges com a oasi: potser menys guerra i més "amor", poster més explicació i desenvolupament de la relació íntima entre ambdós soldats... els perquès...imagino les mirades, les preguntes que es podria haver fet en notar l'interés de l'altre...més psicologia, diria, i menys trinxera. Amb tots els respectes per a la teva opció, però.
Amb el primer i bon paràgraf, ja teníem tot el necessari per justificar l'angoixa del prota, l'enyor, la lògica i imperiosa de contacte humà. En definitiva, massa drama i tragèdia bèl.lics en detriment de la part més intimista.
I no sé si cal que ell recordi la Sara mentre en Jack està per la feina...

Mandalf: L'ou de fusta

Un relat que, dins el teu estil d'humor i ironia, de girs espectaculars, és quasi genial. Amb tot, la trama d'aquest se'm fa especialment forçat, i l'entorn costumbrista entranyable, de petit món de la iaia, es perd davant la pròpia realitat en què s'inclou. Una igenuïtat de persona i de vida, aliena a la resta i abocada a les seves petiteses i al seu oasi al camp del barça sargint mitjons...
Potser mantenir el to aquest de grisor fins al final m'hagués atrapat més que no pas l'astracanada de l'ouasso a l'àrbitre. Ja em coneixes, em costa entrar en aquest tipus d'humor...i això del jugador negre amb l'ou que no es menja...no sé...

Afrika Winslet: El meu oasi

Una entrada rotunda que fa aixecar les orelles: "Avui el meu oasi ets tu." Aquest vull en primera persona i de seguida transmudant al futur, ens indica una distància envers l'objecte desitjat, aquest oasi de pell, però no ens descobreix l'entorn en què s'inscriu. Bo. Fins i tot el joc del "no vull despertar-me" ens allunya de la possibilitat d'ésser dins un somni per la consciència que comporta la reflexió. Falsa pista? Casualitat? Tant li fa. Bo.
M'encanta la frase: "Vull quedar-me per sempre al meu oasi amb remor de mar d'amor i pell de sorra bruna..." sobretot la primera part, amb la repetició forçada i brutal de sons i sentits: "remor de mar d'amor". També la imatge de la sarganta: "Vull recórrer el meu oasi lentament, com una sargantana gaudint del sol de migdia." Més imatges bones: "El rellotge despertador marcava al sostre que passaven tres minuts". I encara el joc de paraules final: "En el desert de la seva absència, l'oasi havia estat només un miratge...".

De fet sóc contrari a això dels desenllaços en forma de somni, i està bé que escriguis un final que li treu importància al tema perquè és bo de per se, coherent amb el to i prosa enigmàtics i difosos del relat previ que ens hi du.

mjesus: retalls de sentiments

Molt bon relat: ben plantejat, estructurat i desenvolupat.
L'entrada, eficaç i suggerent alhora (m'ha recordat a la meva "Carminha", I pedoneu). De fet vaig estar a punt de posar com a tema del repte "Flashback".
D'altra banda, està molt ben portat un tema establert com a tòpic (però tòpic cert del tot): un lloc que ens fa recordar amb intensitat, un espai físic que, no pel que és, o millor dit, u lloc on es combina el ser i l'haver estat...
La teva prota va al seu oasi privat (no hi ha lloc més públic...genial!), i allà, com Proust, una olor, un paisatge, la transporta a tot un mar fet de retalls de sentiments...Molt bo el títol, per cert, obvi però clavat i perfecte per al text.
Només un però perquè sigui un gran relat: la part central, molt important, la trobo poc acurada, no sé en quin sentit, però li cal més treball: Ell / ella / ell... frases per a mi no del tot rodones, on potser sí podries jugar a fer més lirisme poetitzant l'acció...són records, és un recurs lícit dins el context sobri de la resta.
El retorn del flahsback com tot plegat: elegant, sobri, contingut, utilitzant paraules amb càrrega simbòlica que no cal matisar: aturar el temps, sentir l'eternitat, estimar per sempre.
Grande mjesus!

perisci: Dolls d'aigua dolça i perfumada

Un exemple de bona prosa poètica amb la suficient dosi d'acció. Bravo!
Un dia a la setmana, el protagonista té el seu oasi. L'espera, l'anhela, el compensa de tota la resta. I a més, el té boig. Intensitat, força, expectatives.
Bona frase: "L'oreig de l'aire m'avançava la teva figura..."
Mala frase, o mal ús de mots: "lluna plena i humida de la teva imatge omplia de ple el meu pensament.." [la lluna plena...omplia de ple...ehem]
-" quan se t'acostava"---quan te m'acostava.
Haig de dir-te, també, que hi ha algunes metàfores i comparacions que no em fan gaire el pes, però això potser és problema meu. Per ex
: "I a la sequera del meu no-res eixut hi arribaven els teus dolls d'aigua dolça i perfumada." O bé, "l'olor de la teva cabellera llarga, estesa com un llenç de futur", i encara: "i la cova del bar dins la cova de la nit".
M'encanta que l'oasi tinngui com a suport bàsic una vegada, només un encontre físic: "I una vegada, només una, en un portal, acompanyant-te, et vaig besar els pits, els teus mugrons turgents xops de la meva saliva."
I em destrempa (perdoneu la grolleria) el final: la taula ocupada per la seva parella? No sé, em trenca la màgia, hagués preferit mil vegades el típic seient buit o un cambrer amb la nota de comiat típica però oberta a l'especulació: "Ho sento, no pot ser..." (Ehem, és només una opinió).



Veredicte

Els finalistes són: Afrika Winslet, mjesus i perisci…

I el guanyador…

És
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Àfrikaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

Felicitats, bonica!

I gràcies a tots!

foster