REPTE XXXVII - The Champions

Bé, podria aquí començar a dir toooots els tòpics de sempre: que el nivell és molt alt, que m'ha costat un ou decidir, que els homes durs no ballen i que el futbol és així. Però no ho faré.

He llegit els 13 reptes presentats (el teu també, foster, malgrat el retard; i el teu també, Cargol, malgrat penjar-lo on no tocava).

Hi ha un repte que queda descartat per passar-se de paraules, però el comentaré:

Tetris. 223 paraules: En general m’ha agradat, és un relat tendre, bonic. Hi ha faltes d’ortografia: Silló és incorrecte, és una butaca o un sofà. Joventud (joventut), tú (tu, en català no va accentuat)... No m’acaba de colar el fet que un nen que és tant petit raoni d’aquesta manera, encara que això ja ho veu la mare del nen, igualment crec que podries haver-li posat un parell d’anys més... Però t’has passat de llarg de l’extensió del repte, de manera que el comento però no el compto.

La resta...

Bbpp18. 209 paraules.
Fas una crítica social a través de la visió d’un barri marginal. La idea està bé i el relat ben redactat. Fas una interpretació de la paraula “fòbica” que no acabo de veure clara. Hi he trobat diverses faltes d’ortografia com ara: rigurós (rigorós), bolso (bossa de mà), pendre (prendre), estrany (estrany), etc... L’últim paràgraf no acaba d’estar, al meu gust, ben construït, t’has liat amb les comes i això fa que el lector es perdi una mica en l’escena.

Mandalf. 215 paraules. Tens el do de l’originalitat, sempre te’n vas per les branques amb històries molt diferents a les que un espera. Poses tres de les quatre paraules en una mateixa frase com si volguessis treure-te-les del damunt. La sorpresa final, o el gir final fent que el llençol també pateix les conseqüències d’un propietari brut, està bé, però no sé perquè, trobo que la podries fer encara més sorprenent o més trencadora amb la resta del repte. I la gent, que jo sàpiga, no és fòbica a la pols, però sí al•lèrgica

Gemma34. 215 paraules. El relat comença molt bé, m’encanta com està escrit i la idea de portar l’aranya a la butxaca, jo que sóc (de debò) aracnofòbic, atreia tota la meva atenció. Surt del gamberrisme que em sembla que molta gent espera de tu a la web, per la fama que t’has guanyat (recorda allò de: cria fama i fica’t a dormir)... El tema de patentar l’aranya com a matamosquits se’m queda curt, el desenvolupament de la història fa pensar en un final més... espectacular? (no sé si és la paraula que busco).

Quetzcoatl. 215 paraules. El final és d’una ironia que frega el sarcasme més punyent. Falta d’ortografia anecdòtica: és trastorn, no transtorn. És un realt complicat, espès. Saps escriure i es nota, però per mi, l’ús del llenguatge i la construcció d’aquest repte, tant curt, fa que quedi tot com una pilota de xiclet, que costa de mastegar.

Carme Cabús. 215 paraules. El gir final és divertit, trenca l’esquema científic i al mateix temps posa cadascú al seu lloc: la ciència alguns cops funciona de xiripa, i la dona de fer feines prefereix mantenir el sou que arriscar-se a obtenir una fa efímera que li pot costar la feina. El discurs del doctor és bo, però millor és la sortida del fill, com un nen petit que hagués encertat una pregunta. Poses tres de les quatre paraules claus en dues frases, sembla que te les vulguis treure de sobre per desenvolupar millor la resta del relat. Tinc poques objeccions al relat, només una: l’original que té, en el fons després de pensar-hi, m’ha recordat sortides de pel•lícules còmiques.

Teixidora. 178 paraules. Un consell: convé rellegir-se un relat, per curt que sigui, un cop escrit. He trobat paraules mal escrites (veure en comptes de veurà, per exemple). És un relat ben escrit, trist i amb ritme lent. Malauradament és pla, vull dir, no té cap gir, cap canvi. Això no treu que, certament, és bo.

pivotatomic. 215 paraules. És un relat dur. La manera com l’has escrit, amb una fredor considerable, remarca més el final i la història en sí. Hi poses llenguatge propi (la nomenclatura dels mocadors que fan de vel) i el toc final del nen ho endureix encara més. L’estil és impecable, encara que potser allò de la mirada fòbica no m’acaba de fer el pes.

Josep Bonnín Segura. 211 paraules. El llenguatge de tot el relat hi dóna un to simpàtic, que resulta més simpàtic al final. Està força ben escrit (dels reptes que t’he llegit quan he estat “jutge”, el que més m’ha agradat), i manté en incògnit el lector doncs no sé de què estàs parlant fins al final. Aleshores tot lliga.

Jeremies Soler Giménez. 204 paraules. No sé pas què dir d’aquest relat. Potser no l’he entès, potser és massa dur... Si no és dur és que no l’he entès: el tiet té la nena traumatitzada fent-la passar per situacions fòbiques? Si és així, la nena l’endemà no hauria de tenir un comportament de pànic davant el tiet? És una llàstima perquè em sembla que no és el primer cop que em passa amb un repte teu, i mira que m’agrada com escrius! Suposant el primer cas (situació traumàtica provocada pel tiet), crec que entre diàlegs es perd la situació, no acabo de veure ben bé què busca el tiet, què vol fer-li fer a la nena, i això, per mi, fa que també perdi realisme. La nena el veu com un mostre, una mena de fantasma que la envaeix per la nit i l’amenaça amb allò que a ella li fa por: rates. Què ha de fer la nena perquè el tiet acompleixi l’amenaça? T’agrairé aclariments, per saber en què he fallat llegint-te. Sento ser tiquismiquis però treballo en aquest camp i... no sé.

agripas. 197 paraules. Bon relat. El ritme és ràpid tot i ser un monòleg interior, es fa un passeig pel present i pel passat i fins per les aspiracions futures del protagonista o la protagonista quan era més petit/a. Tot porta cap al final, això el fa previsible. No m’ha convençut l’ús que fas de les paraules clau, algunes d’elles (mocador i genètica) una mica forçades...

T. Cargol. 215 paraules. Faltes d’ortografia: veguin (és vegin), fóbica i genética (amb l’accent al revés), nadar (és nedar); ilusió (sense dièresi) i alguna més... Però no és el més important, ho poso perquè a mi em fa ràbia fer-me i m’agrada que m’ho diguin. I en faig. Sembla inacabat, suposo que t’han faltat paraules. L’última frase no sembla el final, sinó la continuació. Divertit i amè, ben escrit.

Foster. 215 paraules. Molt bo el gir final, m’ha fet somriure per com de ben trobat està. La redacció també força bona (salvant una falta provocada per escriure de pressa, doncs té dos accents). Mania en posar noms americans! Ned? No es podia dir Jaume? Arnau? Pere? Fòbia meva... Parlant de fòbies, l’ús d’aquesta paraula s’agafa pels pèls al meu gust...

He valorat: originalitat, us de les paraules clau, extensió menor a 216 paraules, poques o cap falta d’ortografia, forma d’estar escrit i comprensió.

Per tant, fent una combinació d’aquestes coses, m'he debatut molt sobre qui donar el repte, he anat destriant fins que m'han quedat cinc relats. I després dos. Entre el del pivot i el de la Gemma, finalment, després d'una feinada i de trencar-me el cap he decidit donar el premi a:

Gemma34

Et toca, i no si val renegar, el repte XXXVIII!