MELOREPTE 116 "Cantares" Joan Manuel Serrat & Joaquin Sabina

Amiga, m'excuse:
* Certs poemes d'Antonio Machado són sempre els meus preferits -aquells de Castella, ni fu ni fa-.
* el Serrat i el Sabina potser són els referents als quals m'aboque en cançons dels temps que foren...

...però...

un xic,
un tant,
un got,
un tast...

...de 'desmitificació fluixeta -com de brou d'herbes- no fa mal a ningú

així que van els 'renglons curts', sense cap altra intenció que fer allò de 'rebolica'-i que la salut ens vinga per afegitó-:



Sí, tot passa;
tens raó;
No tot queda
a la memòria,
però.

Anem caminant
un dia
entre roses,
i al següent
entre punxes
caminem.

Sí, passant ací i allà
fem camí,cantant, patint,
com si fos
tot un toll de pedres negres
o la flor del romaní.

Dia a dia, any rere any,
mai vaig perseguir la Glòria.
Ai, xicota d'ulls ben vius
i corbes que fan història!

Passa a passa,
pas a pas,
de debò s'hi fa camí
caminant.
I com si no?!

Rere les teves petjades
han passat la sang, les llàgrimes
les armes i la por
d'anys esgotadors
amb el fútil desig d'esborrar-les.
Volien callar les veus,
que lluitaven contra la foscor.
Els plaia que al seu feu
no hi restes ni el dèbil record.


Van colgar el seu nom d'assassins
al voral de tots els camins
-de Granada, el crim, encara ressona el teu crit-
i deixaren que el temps acompanyés l'oblit.

Però les paraules del cor
son l'adob millor per les goles assedegades
que escampen el teu alè, encara sota les botes
de la ignorància.

No cercaves la glòria, però de ta llossa n'hem fet un altar.
On nosaltres hi posem penyores,
a ells els irradia sa vergonya.
I si els teus ossos es fonen
amb la pols veïna
que sigui escarni per ànimes roïnes.

Que amb tossuda memòria, et servem immortal.

FENT CAMÍ...

FENT CAMͅ


Camino inventant quimeres,
senders amb grocs de ginesta
i ocres de pa tendre amb mel.
Busco vent suau que no xiscli,
cerco mar que no s'estremeixi;
prenc, del lligabosc, la niviesa,
i també, de la rosella, el roig.
Jugo a fer i desfer projectes,
defugint hivern sense cap foc.

Camino dibuixant-me somnis,
marcant fort cada empremta
damunt els dies que s'apaguen;
vull gaudir cada hora que fuig,
sense sentir enyor dins del pit.
Si em diuen que ja he fet tard,
fingeixo que no ho he sentit...

Sí, l'aire que passa, dolç,
deixarà a prop riqueses
per fer un camí entre dos
i amb riures poblar la terra.
Sóc caminant dolorós
que viu a mitges, amb penes,
que s'esforça a caminar
amb un pes que no pot heure,
i de nits no pot dormir,
angoixat, la boca seca,
isolat de ple en un món
que es trenca amb deu mil esquerdes.
De dia, un altre cop,
cal destriar foc de cendres,
sortir sota els arbres alts
i sentir l'aire, que pensa
i que acarona els patirs
de la vella nit, tan negra,
i il·lumina l'horitzó
amb la joia per ensenya.

1 metafísica

1:1 Lluna blanca penjada
En la corda dels núvols,
Clepsidra que degota
I descompta els anys rúfols.

1:2 Espígol als marges
Per respirar i viure.
I en el cel, un àngel.

1:3 La vida grava
A la pell els solcs rudes
De l'existència.

1:4 Bressol de mar,
La senda pura
Per tenir la felicitat.
Mentrestant, la vida transcorre.

1:5 Per què pensar en les ferides de l'ocàs
Si la nova albada les cicatritzarà demà?


2 amatòria

2:1 Què hi ha més dolç
Que resseguir uns llavis
I saber que és l'únic
Camí on la pols
No s'hi acumula,
Ni el mal dels glavis?

2:2 Per què calla l'orfebre que ha creat la joia d'uns pits?

2:3 He sabut desxifrar les rugositats
D'una escorça d'un arbre en silenci.
Pero no sé desvelar els enigmes
En el ventre d'una dona guardats.

2:4 El burí traça
Inquietuds als cossos,
Curulls de vida.

2:5 En la memòria,
Les carícies de brisa
D'uns dits de dona.
En el cor, la Natura
Sencera per amar-la.


3 última

3:1-4 Nit i pluja, i el fang s'acumula en el camí.
El poeta reposa. És feixuga la jornada
Quan la fadiga i la son fan sentir
Els membres plumbis, trista la mirada.

I és òrfena la cançó si la guitarra
No la plora com el batec del cor
L'ha dictada. El poeta sap que la mort
Al seu recer mica en mica l'amarra.

El camí obert mena a terres estranyes.
Per deixar enrere els amics i la vida,
Lentament les venes esqueixa i dessagna

I aquell lament que creix en les entranyes,
Aquell dolor que escriu de la tètrica ferida
Esdevindrà altar d'un poema etern i magne.


d.

"Les sabates fabricant els camins..."
(Del meu poema Fragmentació* en homenatge a César Vallejo)

Avui he arribat a casa amb un neguit al cos
i he pres la decisió ferma i inapel·lable
de tornar a posar-me les velles sandàlies.
Les havia deixades a l'armari oblidades,
quan les vaig canviar per unes ben noves,
més modernes, més joves, i també més lleugeres.
Però ben prompte he començat a estranyar-les,
m'han provocat nafres i cremades del sol,
són tan desbocades! I també m'han deixat
els talons tots pelats i ressecs. I les ungles
i les plantes dels peus plenes de fongs,
amb aquella sentor a formatge manxec
que fa que arrufe el nas tothom que s'aprope.
Tornaré a ser fidel a les velles sandàlies!

***
* Disculpeu l'auto-cita

FRANCESC