Detall intervenció

Trucada

Intervenció de: Salgado | 22-04-2008


-Vam haver de reanimar-lo perquè un tros de massapà se li va anar per l'altre costat i gairebé s'ennuega. Mira, ja sé que no és la forma més adient per a dir les coses. Però sabia que li feia il·lusió. Que durant anys havia estat remodelant la casa i redecorant les habitacions. Temerària la meva família? Escolta, un respecte, dona, que t'estàs guanyant un mastegot i que et deixi de parlar, que si et truco és per a explicar-te les notícies amb alegria i no acabar barallant-me amb tu. Llavors què, puc seguir? Doncs, imagina l'escena: la casa guarnida, amb espelmes i figuretes nadalenques, el pessebre al rebedor, l'arbre just al costat del televisor, pleníssim de regals. Que en vam fer de bromes amb els patges del Pare Noel, que no podrien reposar amb la feinada de casa nostra! La taula? Enorme, plena, no hi cabia ni un sol escuradents. Torrons? A dojo! Menjar? Encara tinc el congelador ple! La pena és que no ha quedat cap imatge enregistrada. Amb el disgust ningú no hi va pensar... I res, tot acabant el sopar, érem a la saleta menjant torrons i bevent cava quan, tot d'una, el paquetet més gros comença a moure's. En Manel, amb la boca plena de figuretes de massapà, les seves preferides, esbatana els ulls i, quan veu el caparró de la criatura, comença a tossir sense poder parar. Ja ens veus a tots atabalats, la nena plorant, l'àvia cridant i en Ramon trucant una ambulància... Sort que al final no va ser res... Però, ara, després de l'incident del regal de Nadal m'he quedat amb un dubte però que no goso preguntar-li. Què li haurà sabut més greu a en Manel: que la nena adoptada fos xineta o haver-se perdut els intents de tenir un fill?


Respostes

  • Trucada
    Salgado | 22/04/2008 a les 04:00

    -Vam haver de reanimar-lo perquè un tros de massapà se li va anar per l'altre costat i gairebé s'ennuega. Mira, ja sé que no és la forma més adient per a dir les coses. Però sabia que li feia il·lusió. Que durant anys havia estat remodelant la casa i redecorant les habitacions. Temerària la meva família? Escolta, un respecte, dona, que t'estàs guanyant un mastegot i que et deixi de parlar, que si et truco és per a explicar-te les notícies amb alegria i no acabar barallant-me amb tu. Llavors què, puc seguir? Doncs, imagina l'escena: la casa guarnida, amb espelmes i figuretes nadalenques, el pessebre al rebedor, l'arbre just al costat del televisor, pleníssim de regals. Que en vam fer de bromes amb els patges del Pare Noel, que no podrien reposar amb la feinada de casa nostra! La taula? Enorme, plena, no hi cabia ni un sol escuradents. Torrons? A dojo! Menjar? Encara tinc el congelador ple! La pena és que no ha quedat cap imatge enregistrada. Amb el disgust ningú no hi va pensar... I res, tot acabant el sopar, érem a la saleta menjant torrons i bevent cava quan, tot d'una, el paquetet més gros comença a moure's. En Manel, amb la boca plena de figuretes de massapà, les seves preferides, esbatana els ulls i, quan veu el caparró de la criatura, comença a tossir sense poder parar. Ja ens veus a tots atabalats, la nena plorant, l'àvia cridant i en Ramon trucant una ambulància... Sort que al final no va ser res... Però, ara, després de l'incident del regal de Nadal m'he quedat amb un dubte però que no goso preguntar-li. Què li haurà sabut més greu a en Manel: que la nena adoptada fos xineta o haver-se perdut els intents de tenir un fill?
  • Adéu Roma
    mjesus | 23/04/2008 a les 08:44

    Quin record! Una imatge curiosa: un instant emmagatzemat que em transporta a un fet insòlit. Un parèntesi… que no sé com anomenar, en el decurs d'un viatge a Itàlia.

    Després d'una estada de tres dies a Roma, el nostre destí era Venècia. Un cop preparades les bosses, vaig sortir a fer l'últim tomb per gaudir d'un cafè, un "capuccino" i no l'aigua d'herbes de l'hotel. Després de vagarejar pels carrers atapeïts de turistes, vaig reposar a la piazza Nabona. Semblava un oasi en mig del rebombori. Vaig seure en una vora de la font i tancant els ulls flairava l'olor que m'arribava dels antics portals. Vaig recordar l'italià que m'havia atropellat al sortir de la cafeteria. Un somriure va lluir al meu rostre. Aleshores de cop i volta vaig notar una remor que s'acostava; mirant amb atenció, em vaig adonar que un jove corria davant d'uns "carabinieri". Com tret d'un somni vaig reconéixer el noi de la cafeteria. Inexplicable! Tot fou qüestiò de segons, i la meva reacció va ser temerària. Molt! i tampoc sé, si la més adient. Va passar. Estirant les cames vaig fer caure els dos policies, com si fossin sacs de patates.
    Tot es va aturar.
    Els moviments dels "carabinieri" per desfer-se l'un de l'altre eren còmics. Un home estrafolari, amb barret i ulleres enormes, va sortir, de no sé on, gesticulant i cridant. "Mai perque?" repetia increpant-me. Uns càmeres reien a cor que vols des de els seus llocs de treball. Ho vaig comprendre tot. Tothom reia treient-li importància. Allò em va desmuntar: estaven rodant un filmet al mig del carrer, sense avisos, sense rètols, ni talls de circul·lació!
    Tanta energia per res! Vaig demanar excuses com vaig poder i em vaig allunyar.

    Ho veieu? Hi han coses que s'escapen a tot raonament.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.