Repte 281 "Quin ridícul!"

Entre la mare i el mossèn em convenceren per cantar amb els Rossinyols de Sant Lluc, el grup coral de la parròquia del poble. Bé, convèncer... Va ser una emboscada. Després de missa, el mossèn s'apropà i pactaren el meu fitxatge. Em feia angúnia passar dues tardes per setmana amb aquell home capaç d'escridassar-te amb la fúria d'un ogre desallotjat del seu cau. Però dir-li que no (a la cara) m'aterria encara més.

Jo estava amoïnat per una sèrie de canvis que començaven a afectar al meu cos i que escapaven del meu control. Per exemple, cantar em posava neguitós perquè en les notes altes temia que la meva veu volgués demostrar que ja era un home i es trenqués en un gall esfereïdor. La mare pensava que, precisament, entrar en una coral m'ajudaria a madurar, fer amistats i perdre la timidesa.

L'angoixa anava a més a mesura que s'apropava el gran concert de Santa Llúcia. L'avi m'explicà que, en aquests casos, el millor és imaginar-te al públic despullat. Es veu que així, se't passen els nervis.

I arribà el gran dia. Dues-centes persones dins l'església. Pressentia que, quan arribés el moment, no em sortiria veu i vaig pensar en el consell de l'avi. Vaig tancar els ulls i, quan els vaig tornar a obrir, vaig veure tothom despullat. I a primera fila, sabeu qui hi havia? La Mariona. La companya de classe que tothom diu que és una mica pendó. I me la vaig imaginar ben imaginada: la pell suau, els pitets emergents, corbes que suggerien plaers prohibits...ai! De seguida vaig notar com el xampinyó creixia dins dels meus pantalons, allà, davant de tothom! Em vaig enrojolar i, en un absurd intent de camuflar-ho, vaig començar a cantar cada cop més fort.

La mare mai em digué res d'aquell dia però deixà de tenir idees sobre el que em convenia. Encara que, en realitat, no anava desencaminada sobre el que m'aportaria la coral. Dies més tard, sortint de classe, la Mariona s'apropà.

-Crec que tens una veu preciosa. Si fóssim novios, em cantaries balades sota el meu balcó?

La noia es deia Rigoberta. A fora fotia un fred de cal déu! No semblava pas un pendó, com les dues rosses que seien al final de la barra. Aquelles dues semblaven unes models i ensenyaven cuixa de valent. Ella era baixa i malfeta, com un coixí lligat pel mig. Cridava l'atenció com un xampinyó en un cistell de rovellons. De fet, amb aquelles faccions i aquella pell fosca no podia ser res més que una sud-americana. "Una immigrant -vaig pensar- que deu haver acabat la jornada i ha fet una aturada per refer-se del fred".
Havia començat una conversa amb ella perquè vaig pensar que devia parlar castellà, i en la meva feina de venedor de maquinària i, tot sigui dit, amb el meu anglès deficient, no tenia gaires ocasions de comunicar-me fluidament.
Però, tot i que no era maca, tenia un cert atractiu. "Totes aquestes dones són submises -vaig pensar-. Són ignorants i fan les pitjors feines. Deu estar contenta, ella, que algú li faci cas". Així que, envalentit per aquesta reflexió, al dir-me que es trobava sense família a Hèlsinki, li vaig proposar de pujar a prendre un wisqui a la meva habitació. Ella, però, va contestar que no prenia alcohol i que si li podia demanar, a la barra mateix, un cafè amb llet "bullent" perquè es moria de fred. I va afegir que el menjar suec li feia tenir cor agre. I en això l'entenia molt bé, perquè l'efecte de tots aquells greixos no es podia camuflar amb res.
Llavors va ser quan vaig mirar pel vidre de la porta i, a través de la neu que queia, vaig veure una limusina blanca i daurada aparcada al carrer. En aquell moment ella es va aixecar i, dient-me adéu, em va allargar la mà com un home i va sortir del local. I, voleu creure que el xofer de la limusina va baixar en persona a obrir la porta perquè ella hi pugés? Em vaig quedar perplex!
L'endemà la seva foto sortia a tots els diaris com la flamant guanyadora del Premi Nobel de la Pau.

Quan va passar, era una nena petita, tenia nou anys.
Va sonar el telèfon i el vaig agafar
- Que hi ha el senyor Joan Ros?
- És el meu pare, no, no hi és, qui el demana?
- Sóc el Senyor Oliva, el seu cap de feina
- Oliva? jajajaja i vostè és una oliva verda o
negra?
- silenci
- i té pinyol o anxova?, i el seu millor amic és un
xampinyó? jajaajaja
- silenci

La meva mare va agafar un altre auricular des de una altra estança.

- Ester! penja ara mateix!
- mama, mira una oliva vol parlar amb el papa,
jajaja!
- Penja, penjaa!!!, Senyor Oliva, disculpi
- silenci

No sé que em va passar, se'm van creuar els cables, jo era una nena exemplar, boneta i callada.
Vaig pensar, el papa es posarà com un ogre quan torni. Intentaré camuflar-me, anar a dormir d'hora, abans que arribi!.
No va servir de res!, l'esbroncada va ser descomunal, em va dir:
- saps que em podrien fer fora del banc, per això
que has fet?
- silenci
- que et passava pel cap? riure't així d'una
persona gran!
- papa, és que dir-se Oliva!
- passa a dormir, gamberra, com se't acut!
Maria, encara ens sortirà un pendó aquesta
mossa, ja cal que hi estem a sobre.

Vaig anar a dormir amb el cor encongit, ara l'estona que vaig riure al telèfon va valer tots els "morros" del món!