Nina de porcellana

No sé SER sense màscares

PERSONATGES

ºº

ACTE PRIMER

infecció closa dins dramatúrgia humana;
existència dual dins ego buit, ferma bipolaritat idolatrada de ficció

divergents imatges virtuals pixel.lades
que s'adapten al rostre teixit per una substància adhesiva pigmentada de sang

disfunció arrelada a la cobdícia i falsedat
representada en diferents escenes i entre actes
on s'empassa al personatge entre bambolines
per escollir una nova màscara, un nou paper

ESCENA SEGONA

(una copa de conyac sobre una tauleta)

es reincorpora un nou actor
dins el cercle viciós d'un rostre mutant
omplint el còncau dels ulls amb lents multicolors
i la dentadura disfressada de somriures

Hereva de passat balmat
delicadesa perfecta
petita i innocent,
la flor més bella,
no pot triar el destí.
Esfullant capes de pell
ni genives, ni dents
ni llengua, ni veu
ni seny
fins arribar a l'extrem,
al no-res
espai buit sense cor.
No hi ha dol,
ferida sense turment
que oblida la costura,
el somriure a les mans
estèril, desconnectat
fesomia de recanvi
per a un món insensat
amb sentiment exfoliat.

A voltes vull treure'm la cara,
esborrar el nom, emblanquir el full
del temps i el tot que he escrit al viure.
A voltes vull recobrar el riure

A voltes xisclo un mot a l'aire,
sobre del mar i de l'escull,
em llenço foll per a ser lliure.
A voltes vull recobrar el riure

A voltes canto i ningú em sent,
el ventre em fimbra, el cor em bull,
el braç em malda per escriure
que a voltes vull recobrar el riure.

Esfondrar el mur que ara em separa
de la cançó del perdolaire,
aquella que sols bufa el vent
a frec dels somnis de la gent.

Llençol de lli, coixí de ploma,
finestra al blau, besllum de sol,
matí d'infant dins del bressol,
que no és ningú, que neix de nou.

A voltes vull treure'm la cara,
perdre els records, aixecar el vol.

Tremolen les llambordes quan passa
fugitiu un pensament, i sí, trasbalsa
des del matalàs bla de la memòria
i s'emporta la calma, d'un revolada
mentre dormitava.

Un lladruc solitari, es blega un lament.
No estàveu ancorades amb ciment?
Oh peces, oh pedra feta de marbre!
Dins l'iglú, cap angle de vent ni ales,
només una carcassa.

Penses que tot encaixa, està apamat
i s'insinua una escletxa, caves el cap
dins el sac de l'infortuni, fort sacseig,
mal auguri, gat negre, escala al revés;
li peten les dents, al fred.

Mentre tot això passa,
esbosses un somriure
com si res no passés.

Nina de porcellana

M'ensenyes les entranyes
Un palau fet de polígons
Sense dolor ni llàgrimes.

Nina de pell suau,
una imatge virtual,
un somriure irreal.