RE: RE: MINIREPTE8: L'enemic/L'enemiga

Hola, com va tot? espero que bé.
Només volia que sabessis que tu també formes part d'aquest col.lectiu d'escriptors que sempre he tingut en compte.Més que res ho dic perquè més avall he escrit un post amb la gent que més o menys em dona suport en això del propi fet d'escriure, ja que me n'he oblidat de posar-t'hi.És que ja sabia jo que alguna bona cosa em deixava pel camí!! em sap greu, no era la meva intenció oblidar-me'n.Una forta abraçada ben literària... i real!!

És el moment. Això s’acabarà avui mateix.
El pànic em paralitza. Amb prou feines em puc moure del llit, cada matí. Em consumeix el terror quan obro els ulls, un terror que em bressola cada nit fins caure dormida, i que m’acompanya durant la nit, enmig de somnis angoixants.
La por creix dins meu, al mateix temps que aquesta cosa que m’estreny el ventre, que oprimeix el meu estómac, fins deixar-me sense alè, sense esma, sense ànima. Em pren l’aire, em xucla la vida, m’empeny a la desesperació.
Aquest enemic no em deixa pensar. Passo absorta per la meva pròpia vida. No hi ha ni un segon de descans.... és un pou que m’engoleix, una caiguda a l’abisme dels que ploren davant la certesa de la mort. No hem de morir tots?
Aquest enemic m’ha atacat en silenci: jo era cega i em creia immune. Quina supèrbia, la meva, la que em dóna la meva joventut.
Però això s’acaba. Ha arribat el final. O el principi.
Estic rodejada d’amics, la meva família és aquí, però estic sola. Davant d’això, tothom està sol.
Ja entra la infermera. És el moment d’entrar al quiròfan.
I que em treguin aquest maleït tumor.
Caixa o faixa.

La meva enemiga, conta’m!

Aquesta enemiga meva sempre em persegueix, de fet, els altres també. Hi ha poca gent que no l’han vista mai, potser no existeixen.
A vegades no la noto i és el període més meravellós que puguis sentir. Però a vegades apareix, i més a més, sembla, en el moment més inoportú. No hi havia manera de lliurar-se amb ella: si arriba, ja estem... Intentava d’alliberar-me, fugir de ella o lluitar per a que mai torni... Cap remei. Torna. Vols o no vols, però torna. Pot canviar el seu imatge i tipus, però és ella mateix, emmascarada dels diversos vestits.

Al final li vaig proposar:
-I si ens farem amics? Ja no et denegaré, t’acceptaré i escoltaré... el que em vols dir... pel més desagradable que sigui. Què vaig fer incorrecte perquè vinguis a mi un altre cop, Malaltia?

Comença a fosquejar a la ciutat. S’encenen els fanals i les persianes de ferro de les botigues es van abaixant. Gaudeix amb el xerricar impertinent del metall. Fa la mateixa cara de satisfacció de quan refregava el guix per la pissarra provocant un nyic esgarrifós que posava els pèls de punta a mestres i companys.
Contempla un gat estarrufat que bufa a un altre d’aspecte famèlic que intenta prendre-li les menges pescades hàbilment d’un contenidor amb el seu ham particular. Els miols inquietants que es dediquen els felins li provoquen un benestar tan intens com la cigarreta que s’està fumant en el balcó de casa.
Es fixa amb el veí que un vespre més agafa la moto i s’allunya carrer avall deixant anar un soroll eixordador, un “barrum” ja familiar al barri que molesta a tot el veïnat menys a ell. Ell, un jove enemistat amb el silenci.
Apaga la cigarreta i entra al menjador. Els plats precuinats l’esperen congelats. Sopa amb el so del televisor a tot volum per distreure els fantasmes. Entrada la nit escull el vinil de Marilyn Manson. Per a ell no existeixen millors cançons de bressol per aconseguir atrapar els somnis.

No em deixava de petja. Tothora provava de defugir-la en va. Impertèrrita, ella, la meva pitjor enemiga, m’assetjava -ho sabia-, als llocs més inversemblants. Sota les aparences més insospitades.

Tan era si em trobava en un banquet de noces com en un senzill berenar entre amigues. Davant un aparador o immersa en les pàgines d’una innocent revista
del cor.... Era allí. Temptant-me. Subjugant-me. Què havia fet jo per merèixer això?

Aquell dia estava resolta a burlar-la. Havia pres totes les mesures possibles. Vaig travessar el carrer, ràpid. D’esquitllentes. Sense mirar enlloc. Ni de cua d’ull. Ni a l’aparador.

Volia esborrar-la de la ment. No pensar-hi ni per un instant. Perquè allí, entre les boires del pensament, aparentment tan innocent, era on jo acostumava a baixar la guàrdia. On corria el perill més gran i on jo era més vulnerable.

I quan, cofoia i triomfant, em creia fora de perill, la meva companya de feina em començà a parlar de la celebració de les seves noces de plata. I, mentre m’oferia bombons, m’ensenyà propaganda de cuiners i restaurants. Postres deliciosos. Primers plats exòtic. Menjars excitants...., els millors del món: Bulli etc. etc.

On no!, el meu règim per terra!!

Em van manar fer una ignomínia, ells, els meus, aquells a qui admirava, aquells que van fer que deixes la família per fer la guerra, tot parlant-me d'ideals nobles, d'amor a la nostra terra , de llibertat.
Per no obeir, per no voler anar contra els meus principis, ells, els meus, és van convertir en els meus enemics i em van empresonar. M'hagueren matat de no ser per la valentia de la meva muller, que remogué cel i terra per aconseguir la meva llibertat.
La meva brúixola interior va perdre el nord.

Aquella maleïda guerra va ensorrar edificis i persones. On era l'enemic? a l'altre costat de riu o al meu? Tots vàrem ser perdedors, tots enemics, fins a ser-ho de nosaltres mateixos, ens maltractàvem fins al punt donar la vida, fins a l'extrem de creure que no valíem res.
Amb els anys, perdedor i vençut, vaig haver de ser amic dels meus enemics.

Les llargues xerrades amb la meva filla revifaven la meva espurna, crec que vaig saber transmetre-li aquells ideals purs i nobles. Ho sé, perquè sovint ella em crida, diu que sóc el seu àngel.
Em plau tant tenir-la encara!

Quan m'apropo a la finestra, el veig. El fàstic que em provoca la seva visió m'acumula insults a la boca, que mastego entre dents i en veu baixa. L'odi és tal que tanco amb força les mans. M'esbatussaria amb ell fins que deixés de respirar. Fa tant que el vigilo que sé que és el meu enemic, l'enemic que, calladament, em provoca una ràbia descomunal.

Avui, però, he fet un pas més en aquest estat. Vull acabar amb la seva presència encara que hagi de pagar un preu massa car per això. Observo cada detall del seu rostre, el miro fixament als ulls i gairebé puc saber què pensa. Sabrà què penso jo? Sí, el vull matar. I res no m'aturarà, avui no. fins i tot, sabré quina trajectòria recorrerà la bala que surti del canó.

Trec el revòlver i dibuixo un somriure lleu. De què riu ara? Com si es mofés de mi... Empunyo l'arma i la decisió ja està presa. Esborraré tot bri de vida d'aquests seus ulls, aquesta ganyota odiosa que es perfila en els seus llavis. Alço el revòlver i sé que, en prémer el gallet, ja no podré afegir cap més paraula en aquest relat. Però hauré acabat amb el meu enemic interior, que sóc jo mateix.


d.

Va entrar a l’habitació. La penombra inundava l’espai i l’olor acre que provenia del llit saturà els seus narius, fent una ganyota de fàstic va seure al costat del malalt. Aquell dormitori li portava un munt de bons records dels avis: lectures, jocs, afalacs… estimació. Però no hi havia anat per establir un lligam amb la nostàlgia, els seus motius eren més foscos.

«Mira’t!»digué en veu alta. «Ara sóc jo el que domina la situació, ho veus?»
El malalt, obrint les parpelles va girar el cap com si l’escoltés. «Em sents bé? Ara ja no pots dir res: ni depravat, corrupte o cruel que em pugui afectar. Sóc immune a les teves paraules. Sempre m’has menyspreat, sempre, davant els amics, la família… Entens que significa això? Ser dèbil fins al punt de doblegar-me a la teva voluntat i fingir sabent que mai estaries content? Sabent que a cada pas que feia, era un ninot a les teves mans? Però això s’ha d’acabar m’entens?»
Tenia els ulls plens d’odi, mirant per última vegada aquell rostre llepat i atuït, va agafar un coixí i el va prémer amb força.
–El pare ha mort –digué sortint de l’habitació amb una ganyota de dolor.

Va entrar a l’habitació. La penombra inundava l’espai i l’olor acre que provenia del llit saturà els seus narius, fent una ganyota de fàstic va seure al costat del malalt. Aquell dormitori li portava un munt de bons records dels avis: lectures, jocs, afalacs… estimació. Però no hi havia anat per establir un lligam amb la nostàlgia, els seus motius eren més foscos.

«Mira’t!»digué en veu alta. «Ara sóc jo el que domina la situació, ho veus?»
El malalt, obrint les parpelles va girar el cap com si l’escoltés. «Em sents bé? Ara ja no pots dir res: ni depravat, corrupte o cruel que em pugui afectar. Sóc immune a les teves paraules. Sempre m’has menyspreat, sempre, davant els amics, la família… Entens que significa això? Ser dèbil fins al punt de doblegar-me a la teva voluntat i fingir sabent que mai estaries content? Sabent que a cada pas que feia, era un ninot a les teves mans? Però això s’ha d’acabar m’entens?»
Tenia els ulls plens d’odi, mirant per última vegada aquell rostre llepat i atuït, va agafar un coixí i el va prémer amb força.
–El pare ha mort –digué sortint de l’habitació amb un rictus de dolor.

POR!!!!!

Feia temps que l’especialista m’havia dit que no podia esperar tant de temps, que en un moment o altre, podria trobar-me molt malament i que no ho aguantaria. El dolor seria molt intens i valia més que em decidís a fer-ho ja. La por em tenia dominada i no sabia com solucionar el problema.

Quan vaig sortir de la consulta, vaig telefonar a la Cèlia i li vaig dir el que m’havia dit el metge. La Cèlia em va dir que no em preocupés, que ella s’encarregaria de tot i que no m’havia de preocupar per a res.

Vaig passar uns dies molt dolents i sense poder dormir. Un matí, la meva amiga, em va telefonar perquè l’acompanyés a una gestió. Em va venir a buscar amb el seu Ibiza i vam enfilar cap a Pedralbes. Era una torre amb un jardí molt ben cuidat. Quan vaig entrar-hi, vaig saber que era la consulta d’un dentista, el meu enemic. Vaig mirar la Cèlia i li vaig dir que m’havia enganyat, que no era una amiga. De sobte vaig notar que el cap se me n’anava, em van fer olorar un mocador i quan vaig obrir els ulls ja m’havien empastat dos queixals.

En Miquel Vila i Costa, és una persona summament pacífica. De ben jovenet que li agrada escriure i es presenta a tots aquells concursos literaris que se li posen per davant. Mai, però, ha aconseguit res de res...

No per això perd la seva bona predisposició per esborronar papers i més papers i, amb aquella bona fe que el caracteritza continua acudint a tots els certàmens que es convoquen.

Ara però, la seva bonhomia trontolla una mica davant la nova opció que se li presenta. Es tracta d’escriure un monòleg sobre un tema que no l’atreu gaire, però la seva condició d’escriptor compulsiu l’obliga a presentar-se. L’obliga per dues raons: la primera, per vèncer la seva resistència a escriure sobre uns condicionants, ja que ell sempre ha escrit de manera voluntària, espontània, sense cap tipus d’obligacions i, la segona, per veure si és capaç de treure’n alguna cosa d’un tema, del qual ja s’ha dit, no li agrada gens.

El que en Miquel no sap és que l’escrit que va a començar canviarà la seva vida.

En Miquel respira a fons i comença a teclejar una frase que serà el signe de la seva identitat: Escolti... què és l’enemic?

Volia sortir de casa amb un cigarro, però vaig decidir tancar-me altra vegada per mal temps.
Estant al sofà la meva decisió va passar per mirar-me una pel·lícula d'aquelles bones que fan reflexionar una mica... era Robert de Niro i "despertares" qui va apoderar-se de mi, de tot el meu deixar-se anar i de tot allò que el meu cos demanava : descansar amb els ulls decidits a fer costat a la pantalla tonta amb forma de quadrat.
La puta mare que em va parir!! què fot la finestra oberta de bat a bat? vaig a tancar-la, encara agafaré la grip!! (érem al mes de gener, tothom havia comprat de tot pels néts... tothom estava envaït per una felicitat extrema menys jo-collons, tenia fred tu!!-) Als meus vuitanta anys passats, tocant els noranta, ni regals ni merdes amb vinagre em feien content... només el sofà, la pluja de fons i "despertares".
Casun la puta finestra de Déu!! encara és oberta de bat a bat i els àngels encara no han après a cantar bé, així doncs res més, arreveure i fins una altra.Carta acabada sense segell ni direcció... sense firmar i sense nom, em perdo!!