Els grillons que ens lliguen

Els grillons que ens lliguen
en invisible cadenat
gasten el so metàl•lic
d’un exacte bategar.

És un impassible marcapasos
que ens fa de centinella i guardià
des de la munyeca a la pantalla,
des de la paret al campanar.

Segons, minuts i hores
són les baules del cadenat
dies, setmanes i mesos,
els murs del tancat.

Segons, minuts i hores
no ens paren de controlar
dies, setmanes i mesos
en tot moment ens tenen vigilats.

Recordo d’estiu les tardes
quan l’instant semblava aturat
i el rellotge de l’escola
que a les dotze quedava clavat.

¿Tornarem al ritme de la infantesa
i del compàs lent a disfrutar?
¿Trencarem els murs de la cel•la
per retrobar el temps esbarriat?

Vine amb mi estimada
a cercar el pas alliberat
oblidem presses i angoixes
a què ens tenen condemnats.

Vine amb mi estimada
a la vida en llibertat,
enderroquem murs i fronteres
i entrem a un món més pausat.

Ara mateix seu al banc més il.luminat de tota la plaça. L’agradable sol de primavera li dóna pau… Tanca els ulls. Té les oïdes, però, ben despertes i sent com una suau brisa fa moure les fulletes tendres dels arbres, sent les passes dels vianants barrejades amb el cant dels ocells que voletegen entre les palmeres. Les olors del cafè aromàtic que surten del bar de la plaça es barregen amb les del pa acabat de fer al forn del davant…
Sota la seva sabata dreta s’endevina el que queda d’un rellotge de polsera tot emplastrat a terra. A la mà té el full rebregat del dia d’avui que pocs minuts abans ha arrencat de l’agenda.

Els seus llavis dibuixen un subtil somriure, se sent alleujat. Treu el mòbil de la cartera i li diu a la seva secretària que anul.li totes les reunions de la tarda. Després truca a la seva dona i queden per dinar plegats al centre.

S’aixeca del banc, per fer temps camina acompassadament, amb el cap alçat. No vol només saludar els coneguts que es pugui trobar pel carrer, ni vol anar capcot per aïllar-se de tot i de tothom. Avui s’ha adonat que vol viure compartint; que una agenda plena malbarata la vida.
Avui s’ha adonat,per fi, que com més plena és l’agenda més se li buida la vida…

Camí de l'horta
del gris ens cau la pluja
-memòria fresca-.

Terra mullada,
al corrent verge
de regadora
-aigua al canal-.

Al darrer núvol
el sol tremola hores
amb dues fletxes
-fulla sonora-.

Grocs i vermells enlaire,
la llum camina.

I solca la vela el blau
sense fer nosa.


* Salut i rebolica, xicona! I besets virtuals... i castos!!! Encara recorde el comentari que li feres al teu home, allà a l'entrada del parc de l'Escorxador: "Aquest home té un sentit de l'humor que..."

...i he posat la pota fins quasi el coll i braç! Què dic la pota; les dues potes ben posades, estacades fins el gargamell!!!
Ai, ai, ai! Havia llegit mal i t'he convertit en velleta com jo i la 'Nonna'... Ni a genollons per l'explanada de Fàtima -agnòstic com sóc- pagaré l'error!!!

Desitge a l'alba
un petó dolç de pètals ,
somnie núvols
d'amanida rosada
i acarície vida.

Vida de pluja,
acurada de dolçor
quan mor el dia
quan il.lumina la fosca
nit amb estels de vidre.

I còrrec, cride
per aturar-la tota,
no caiga fora
la cambra del meu somni
amb sorollós silenci.

Nits d'alegria
per viure la vida
sense les blanques
llàgrimes de la rosa,
esperant la bellesa.

La llum d’aquest matí
m’ha tornat primitiva,
essencial,
transparent.

Ara
m’assemblo als gats,
a la mèlia
i a les pedres.

Cada cosa callada
respira suaument;
el desig és un cicle
que es consuma lent
i recreant-se
en la fugacitat.

Cada cosa important
—sempre tan invisible—
desperta sense agulles
i va fluint
i va
cremant tranquil•la.

La llum del matí
amb el temps més verd,
m’ha regalat el do
de la carícia.

Enyoro la florida de la rosa
estesa dins l’estela de l’estiu
i el teu cos morè, sempre presagi
de la felicitat que estàvem vivint.

Enyoro estrenar aquella vivència
fonda de la vida abraçada al teu cos,
quan Europa ens esperava delerosa
per coneixe’ns i amb nosaltres sentir fort.

Enyoro els estels que venien
a vetllar-nos el son sota el cel de París,
la tendresa immensa, indescriptible,
carnosa com un fruit del paradís.

Enyoro la Venècia fabulosa,
els canals que ens estenien la mà,
la teva abraçada esponerosa,
la dolcesa de l’aigua que ens volia emmirallar.

Enyoro les nits vora l’Arno,
el riu fluent que ens sabia els desigs,
la matinada punyent que ens despertava
com si mai més no hagués de fer-se nit.

I t’enyoro a tu sempre, per sempre,
en la vida que ha seguit sense el teu alenar,
tota l’absurditat densa com la matèria
que m’ha ofegat sens treva, sens possible rescat.

S’esborra el temps en el rellotges
parats,
en la distància i la pols del camí;
ben al fons
les hores polsoses s’aturen
al revolt dels meus dits.
Segueixo engabiada en cel·les rodones,
camino en cercle per les vores del temps,
orbitant hores llunyanes.
De nou callen tots els rellotges,
les busques no assenyalen el misteri del nord,
ni el nom de cada minut etern.
Tan sols em queda l’instant a les mans,
l’empenta per caminar descalça
sobre aquest vers.

Jaumedelleida | 14/05/2011 a les 11:30
RELLOTGE i TEMPS


Què estas fent tan quiet nen?

Mirant el rellotge.

I què hi veus fent-ho?

Estudio el pas del temps.

Mirant les busques aprens?

Sí perquè no paren quietes.

Però si una no es mou gens?

És aquesta la que m’ocupa
que sense moure’s visiblement
és qui ens marca l’hora que estem.

Crec que és una actitut absurda
tot això que estàs dient.

La secundera només empeny
i la resta una a una, al seu ritme, obeeix.

I després de tot, que n’has tret?

Que són imprescindibles les tres
i alhora importants cadascuna.
Així ho hauriem de fer tots,
diferents individualment però tots a una.
I malgrat no ser iguals i importants
junts i units per a les tasques comunes.



Jaumedelleida dixit

Tic-tac, minuts passeu, dolguts anhels,
fugiu del jorn, la nit ja arriba,
i son propers els nous estels
tot just quan clou la bella orquídia.

Si, foscor, l’enamorat ja es mostra!
Atura el temps, la nit estira.
Tenebra dolça, amoixa el rostre
i reviu, desig, que el cor sospira.

Heretaràs la fam del rellotge, el tràfec
De descobrir que tot té un temps limitat
Com la brevetat i la lleugeresa de l'embat
De vent enmig del xàfec.

I hauràs de decidir si gaudeixes i vius
O si s'escolen els minuts, gasius i esquius,
Com si res pel desguàs de l'existència.

Heretaràs el ritme de les busques i l'esfera,
Et lligaràs a les cadenes
Del retard i de la pressa, no tindràs espera
Per saber què et depara el futur.

Tens tant de temps que tems la providència?
O només és l'oxigen que, de bòlit, alenes
I que crema i enderroca el teu cos com un mur?


d.