Bellíssim nou dia

Bufa, callat, el vent d'allò que ha de canviar
Entre les escletxes del mur que s'alça
Voraçment per damunt de l'ànima descalça
Que furga debades la corda que lliga al cel més clar.

I murmura el món, enllà del mur, paraules emmudides
De llibertat sense eficàcia: massa oïdes
Per escoltar-les, massa escletxes per tapar.

Omple, insistent, el vent el velam del llagut
Dels somnis que vindran en nits curulles de records,
I no apagarà les espelmes enceses per als morts
Que, arreu, es perden envoltats per la immensa solitud.

I xiuxiueja la xarxa del nou dia els mots d'un sol
Que il·luminarà la grisor dels edificis que escampaven el dol,
Ja insuportable, del jou, de la cadena, de la quietud.


d.

Vindran volant suaus els coloms
i s'aixecaran tendres les aurores
damunt els dies que començaran
com si fossin de nou els dels anys joves.
Delicat, l'aire serà un bateig
i al seu pas tindrà tacte de ploma
i l'harmonia extensa planarà
per teulades enllà i dins les alcoves.
La pau bufarà el seu càlid alè
perfumat de les flors totes noves,
i l'horitzó al fons serà complet,
sens clivellar-se amb esquerdes ni osques.
Vestits i camises voleiaran al vent
i es festejarà del tot la vida,
els seus petits fets quotidians,
el pa a la taula, la flaire del somriure.
I començarà intacte un gentil temps,
curull de plenitud compartida,
on l'esperança es donarà la mà
amb el naixement bellíssim del nou dia.

Recordes quan conspiràvem
per veure'ns a l'altra banda ?. Ens somniàvem.
Imaginàvem la seva caiguda, unes ales per volar,
una corcada falç i un martell que calia enderrocar...
La (nostra) llibertat: junts per sempre. Amen.

I ara per fi, tu i jo ens trobem a fora !.
Després de la caiguda del teló d'acer,
ara toca forjar, des de fora, el nostre pacte
segellant-lo davant els tentacles del notari.
Ambicionàvem un nou ordre i ens vam ordenar massa.

Tot era ja al seu lloc, massa exacte.
Però s'alçaven murs invisibles per terra, mar i aire.
Nàufrags en terres aspres alenant aires bruts,
arrecerats d'un mar traïdor als ports de la medusa.
El nou ordre ens va avorrir.

Ara podem dir que les primaveres són eternes mentre perduren.
I l'estiu abrasador com un incendi ens ensenya
que som tu i jo els qui aixequem els nostres propis murs
ja avorrits entre eternes i fraternals victòries fictícies.
Definitivament hem deixat de somniar-nos.