... i l'hivern jo el veig com la vida adormida... reposant de les exaltacions de la resta de l'any.

De la mateixa manera que crec que la mort no només és fosca, sinó també blanca. Algú que hi ha estat aprop diu que es veu una llum molt blanca... La desconfiança en casos extrems pot portar a la mort sobtada, probablement per suïcidi.

Unaquimera, gràcies pel teu comentari. És un grandíssim plaer saber de tu i de la magnificença de la teva obra. M'encanta l'amor suprem que destil·les cap al mar... em recorda el meu, cap a la muntanya.

Una abraçada i molt bon any.

Gerard.

Grandíssim poema, deixa ben clara la nostra fragilitat i la nostra capacitat d'aferrar-nos a la vida. Llàstima que quasi sempre la mort no es considera part de la vida, i es consideri tan sols això, mort.

Ha sigut un plaer haver-te conegut i poder-te llegir.

Gerard.

És un plaer conéixer algú que a part de pujar a les belles muntanyes, sap gravar els sentiments en un paper en forma de formoses paraules.

Salut i et seguiré llegint.

Per cert, la pluja de ponent es va transformar en una neu que quan es fongui tard o d'hora arribarà a llevant...

Sempre he considerat que les grans acumulacions humanes organitzades en les ciutats "modernes" són tumors que té el nostre planeta i crec que tu ho reflexes bastant en el teu poema. M'ha agradat molt!