Tan fràgils

(que ens queda) per viure en les nostres vides... sense ella l'art ho hagués tingut difícil! M'ha encantat l'enfocament del teu comentari a Salvador ;-) coincideixo plenament... jo escric per donar una oportunitat a totes les vides que hi ha dins meu. No hi ha un sol camí i aquest no és recte. És fràgil, com tu bé dius. Som fràgils. Tan fràgils... Una abraçada gran!!!

...que no t'hagin dit?

Felicitats!

Grandíssim poema, deixa ben clara la nostra fragilitat i la nostra capacitat d'aferrar-nos a la vida. Llàstima que quasi sempre la mort no es considera part de la vida, i es consideri tan sols això, mort.

Ha sigut un plaer haver-te conegut i poder-te llegir.

Gerard.

Hola. El poema que m'has comentat el vaig escriure pel Repte poètic del Francesc Arnau, era el 9.
Has encertat, les aranyes son la presènciade la por i de la mort, maten les seves victimes amb trampes, o sia, abans de tenir-les.
Espero poder tancar un cicle. Tens raó. Ja m'han dit altres que no puc estar parlant sempre de la mort, però com tu dius, és ella que ens truca a la porta.
m

M'ha agradat el teu poema. Jo no serveixo per la poesia, però m'alegro que t'hagi agradat el meu relat de "la guerra del francès".
Escriure és compartir, estimar, besar el teu cor al paper, crear del no res uns personatges, unes vivències... obrir horitzons inexplorats, donar forma a allò que encara no és, no existeix, perquè està cobant-se a la nostra ànima interior.
Crec que tots nosaltres, els que escrivim en català, fem a més un acte de rebel.lia, d'autoafirmació, de llibertat. El futur és a les nostres mans. Tarragona endavant! Catalunya endavant! Defensem la nostra llengua, això sí: respectant totes les demés. Les llengües són riquesa, cultura, joliu. TOTES.
Fins la propera (sí, m'estic fent gran, penso massa, ja ho se).

mentre ajornem la mort...
i això, en canvi, no ens dóna fortalesa sinó que reflecteix la nostra fragilitat. Imatges rodones, com han dit abans, que encerclen un to cadenciós.
Molt bon poema!

...consell impossible. Si, som tan fràgils com una bombolla de sabó, però com tu dius al final cal aportar a la nostra vida més vida, més soroll excitant que ens faci pensar en el que, encara que sigui una fantasia, són somnis, i tenim dret a somniar.

viure i estimar perquè mentrestant la mort està distreta (idea d'en Buckowski, em sembla).
m'agrada especialment aquesta forma, el ritme repetitiu,en cada estrofa:
tan minsos
tan efimers
tan febles
i el contrast amb la duresa del medi,
l'implacable temps, el vent, el gel, el fred,
molt reeixit en fons i forma.
Coherent, rodó.

Efímers, febles, minsos, fràgils, tendres, fugissers: així som, en efecte.
Per això lluitem, remuntem obstacles, desafiem desastres, naveguem aferrant-nos a desitjos com fars que guien la nostra travessia, mentre s'enamorem i avancem cap a la mort, que espera al port definitiu.

També jo arribo al teu poema quan un munt de comentaris anteriors han fet observacions molt encertades sobre ell. Coincideixo en el poder provocador d'imatges que tenen els mots que has anat triant, però sobre tot m'admira l'estructura original i interessant de xarxa que has anat confeccionant.
D'aquesta manera, el poema és com un cistell ple de cireres/versos: en agafar/llegir un, i mentre admires el seu color i la lluentor que desprèn, mentre l'assaboreixes i rossegues el pinyol que conté sota la carn gustosa, et trobes entre els dits/davant dels ulls un altre que ha arrossegat aquell, encadenat a ell però amb forma pròpia.

Com les cireres, som fràgils davant a les mossegades...
Ah, m'agraden les cireres... i el teu poema!
I el seu final, on parles de Batecs, vida, amor i mort m'ha recordat un relat meu que t'ofereixo directament, sense més instruccions ni intermediaris.

També t'ofereixo una abraçada forta, ferma i duradora, per si et ve de gust posar-te-la,
Unaquimera

bella explicació escrita del què som... Humanitat i prou.

"remuntant amb cordes tan fràgils
els erts estimballs de l'univers."

com a metàfora la trobo bellíssima, que mostra que vivim a la corda fluixa i som autèntics equilibristes.

Ser batec, ajornar la mort, tots estem fets de la mateixa pasta, aquella que s'anomena supervivència i és primigènia i irracional.

molt bon poema, un plaer llegir-lo!

Tan fràgils en l'amor, en l'espera, en la por...

"Mentre som encara un batec,
inventem amor,
ajornem la mort."

M'ha agradat.

feta preciós poema...

Sóm tan fràgils i lluitem tant al mateix temps...

M'ha encantat les imatges que provoquen els teus versos, son imatges de fragilitat, petitesa en un univers inabastable...però els teus últims versos demostren la força de les nostres petites ànimes...

Et felicito per saber transmetre amb tanta delicadesa aquetes paraules.

Una fràgil abraçada!

M'ha agradat aquest poema teu, tot un cant a la vida, a la seua persistència, a la seua lluita contra els elements.
Tot això està magistralment reflectit als tercets que comencen amb totes les nostres mancances (efímers, febles, minsos, fràgils, tendres i fugissers), i per rematar, com ja han destacat els companys, els dos darrers versos que són tot un cant a l'esperança:

"inventem amor,
ajornem la mort."

Una abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

febles ,fràgils ,tendres i fugissers , i alhora tanta grandessa .
Endavant!

Amb el regust nostàlgic de la mirada des d'un penya-segat, mar enllà.

L'horitzó que albires és un altre, però igual d'inabastable.

Sergi

Delicada elegia, musical, que va rodolant amb una cadència trista, com de fulla lliurada al vent.
Bell, company. Una composició bonica, i vertadera.
Sóc de la mateixa opinió que Sílvia, els dos versos finals tanquen el poema de forma magistral, com si aquella fulla caigués de sobte a terra, i la realitat es tornés encara més crua.

Salut, i una abraçada!

De ser poc i tot i ser tot i a la vegada no ser...
m'agrada l'imatge, la carícia que et deixa el poema i com no, els mots que rera cada vers apareixen de puntetes i trepitgen fort...

un plaer senyoret Franz!
un peto