M'agradat molt el teu relat.
El dia a dia ens posa dins d'una dinàmica de la que sembla que no ens en podem sortir ... treball, casa, fills, activitats dels fills, tot el dia amunt i avall ... no tenim temps ni per nosaltres mateixos.
Quan els fills comencen a volar és quan ens adonem del que ens hem perdut: les xerrades amb els avis, passar més estones amb els pares, una posta de sol a la platja, tertúlies amb aquells amics que no veïem des de ...
Personalment, espero no fer tard. M'hi poso ara mateix. Gràcies Maurici per fer-me reflexionar.