L´avi Esteve

Fa dos anys més o menys que va morir el meu avi matern. Es deia Esteve. Va passar que un dia va morir, el vam enterrar i vaig continuar amb la meva vida atrafegada de sempre. Ja feia anys que estava malalt, no sortia de casa per gairebé res excepte per anar al metge del sintrom cada tres setmanes i jo gairebé no el veia mai. La rutina diària va fer que de mica en mica anés espaiant les visites a casa seva fins a convertir-les en un fet gairebé anecdòtic o excepcional. Avui he anat a veure l´avi! li deia a la meva dona, com si hagués fet la gran proesa. Encara avui em pregunto si no anava a veure´l per impossibilitat de la feina i del dia a dia o per evitar veure´l en aquell estat de degradació a que per desgràcia va arribar. Podria ser que fos això últim. Ell havia estat un home normal, treballador, seriós, sec de caràcter però ens estimava a mi i al meu germà. No ho deia mai, no ho volia deixar notar en la seva expressió ja que era dels homes d´abans, els que amaguen els sentiments sota l´estora, però aquestes coses les notes de forma imperceptible, ara una arrissada de celles, ara una rialla de malda per sortir entre dents, ara una cara més xiroia. Les persones notem quan som estimats, quan som volguts per algú altra. No sé com però és així. I a ell se li notava, ja ho crec que si.
Era treballador i fins a l´extenuació. Treballava de manyà, tenia un hort per servir la botiga de l´àvia i cuidava una vinya amb ceps, oliveres i un cirerer amb les cireres més bones que he menjat mai o això em fa creure el meu cap sobre dels records de la infància. I un setembre vam anar ell i jo anar a collir a la vinya, no tenia casualment cotxe per traslladar-lo de la vinya a casa i vam fer-ho a peu. Tot un cova curull de raïm moscatell per la muntanya entre ell i jo i l´endemà, patapam, un atac de cor. Se´n va sortir però mai més va ser el mateix i es va anar apagant els seguents anys com un llumí, com una espelmeta amb la flama cada cop més minça, més sensible a apagar-se amb un bri de vent qualsevol. I aquí va començar el distanciament, visites més escadusseres, més curtes, més purament formals fins al final ara fa un parell d´anys. De la seva vida no en sé res o no gran cosa. Va treballar al metro de Barcelona, va anar a la guerra civil defensant catalunya, tot i que més per obligació que per convicció com la gran majoria i després de la guerra una vida com la de tothom, treballant per tirar endavant la família fins el dia de l´atac. I es podria dir que se´n va sortir prou bé si ho valores en conjunt. No en sé més i tampoc deu haver-hi gaire més per explicar. La majoria de la gent vivim vides sense heroïcitats ni grans fets, simplement anem vivint i deixant morir que deia aquell. Suposo que a vegades això ja es prou heroïc. Pensar que farem grans gestes o grans descobriments a les nostres vides és ser bastant ingenu o somiatruites. Sovint la vida real ja ens dóna prous descobriments per voler-ne més.
I així va quedar la cosa. El meu avi mort, el meu avi mig recordat en la foscor del neguit diari, el meu avi dins d´una urna en un armari de casa els meus pares i arriba el dia que mort la meva àvia. La iaia li deiem. Era la seva dona i vivia amb els meus pares des que ell va morir. Sovint era l´únic lligam amb ell. Ara que hi penso, si no hagués estat per la presència constant de la meva àvia potser l´hauria pràcticament oblidat el meu avi.
La seva desaparició em trasbalsa. No tincs avis. Vols tenir-ho quan no ho tens, vols saber-ne quan ja no hi són, quan ja no t´ho poden explicar en primera persona, ells mateixos, que tant contents haguéssin estat d´explicar-ho. Quin net tant bon noi que tenim, pensarien. Estarien cofois i els alegraria una part del dia. Però no vaig fer-ho, no em vaig interessar i ara me´n sento en certa mesura culpable. Tant de bo ho hagués fet, però no.
I la sort m´ha trucat, m´ha enviat un correu electrònic, una carta certificada. He trobat unes cartes del meu avi. Explica fets de la seva vida, fets d´una etapa negra, fatídica, fets de la guerra civil. Què pot ser pitjor que viure una guerra i haver de matar per sobreviure. És bastant obvi que no hi ha res pitjor però fins i tot en aquestes circumstàncies, enmig de la bogeria humana hi ha curts moments de lucidesa, detalls d´humanitat, petites històries que ens fan dubtar que l´home és un ésser irracional i potser, si es treballés molt aquest terreny, podria arribar a ser racional.
I el meu avi mereix que se sàpiguen tots els fets que va fer. Fets que es poden qualificar de petites heroïcitats enmig de la misèria humana. No es va limitar a sobreviure si no que va ajudar a qui va poder per escapar de la salvatgia i tirar endavant esperant que tot acabés com fos, que guanyés qui vulgués però que s´acabés d´una vegada.
I aquesta és la seva història i el meu tribut.