M'he sentit totalment identificat amb aquest relat. I ha molts dies en els que ens aixequem amb el peu equivocat i que de tot se'ns fa una muntanya sense saber com afrontar-ho, fins i tot de vegades sabem com fer-ho però ens en falten les ganes. Entenc completament aquestes sensacions, només espero que lluitis pel que vols ser, que no sigui per no haver-ho intentat! :) Sé que sonarà a tòpic però tens 16 anys, molt per a viure i molt contra què lluitar. Mai deixar que la pena s'apoderi de nosaltres. Tots ens autocompadim (jo el primer jajaja) però realment ens porta enlloc? Petons i segueix així m'agrada molt com escrius.

Doncs això moltíssimes gràcies per comentar-lo. Sé que és un poema senzill i poc treballat, però va ser una declaració d'amor en el seu moment (per cert, ja bastant llunyà :P , era un adolescent encara...) i el guardo amb molt de "carinyo". Petonets.

Gran dilema el que ens planteges! Tal com ja han dit la maduresa no vé marcada per l'edat sinó per les experiències, i el que és més important com n'aprenem d'elles. I a tu se't nota que ets gran! En molts aspectes però sobretot escrivint. No deixis de fer-ho!És un autètic plaer poder llegir cada un dels teus escrits.

Petons...i moltíssimes gràcies pel teu comentari :D

Realment el teu pseudònim t'escau al 100%. Renoi quins ullets!

Gràcies Tiamat per escriure'm un comentari!
Dius que el poema és contradictori i tens tota la raó, però és una contradicció volguda. No som tots una mica així, que depèn dels ànims que portem diem blanc o negre? Almenys jo sí :)
Gràcies de nou pel teu comentari ;) . Ja pensava que ningú en diria res del meu poema.