Aquesta poesia m'ha recordat a aquest escrit:

"quan la vida et fa tastar massa tristesa

Qui no l'ha tastada mai?, jo crec que tots ho hem fet i això es bo: tot en la seva dosis!

Però qui tasta la més amarga, aquell qui de tanta tristesa se li asseca el cor, per molt que somrigui el dia que pot expresar alegria, el seus ulls no la poden amagar.
Viu amb una ancora clavada al mig de no se sap on i voldria tirar-la ven lluny, ..igual que el seu cor que de tant forta tristesa que sent, se li torna pedra. I preferiria no tindre'n perquè no el deixa viure. Qui pot viure sense llibertat? Tampoc sap viure amb la buidor de sentiments que li pot arribar provocar la buidor de tots aquells propers que l'envolten.
Perquè viure si no ho pots fer amb passió, tant acostumat a viure-ho tot amb passió i ara t'adones que t'has equivocat, perquè no és en aquest món que pots viure així. I lligat de cor i de passada ara també de mans i peus, qui et pot ajudar?, massa gran la càrrega, i abaixes el llistó uns anys i no te n'adones que ja n'han passat el triple dels que tu haguéssis volgut donar i com que tens massa, ningú t'ajuda: ja tens bastant, ja t'espavilaràs. I així ho creies però a voltes les forces et deixen i no t'hi veus en cor, ja no estar a les meves mans, però a les de qui? ningú és tan gran i tan gran no és ningú per tant no hi ha responsables, ni culpables, ni ningú...
I és que ningú veu el pes perquè no el soporten ni l'han soportat mai, i ja els està bé així. I tu ja no sents com abans i si ho sents ja no ho expreses, els teus ulls ja no lluixen, i jo tan petita sentir tanta impotència, no voldria acabar igual."

Jo puc ser molt alegre, però conec qui la coneix... els seus ulls transparents ara tristos havien estat vius i innocents, qui sap quan trobaran el seu camí! Jo hi confio!, ho saps


M'ha tocat la teva poesia, petons

Cel de mel