Estic d'acord amb Nafrada. A mi també m'ha agradat molt el teu relat. Aquesta història ens fa pensar, sentir, adonar-nos que si no actuem, si no vivim el dia a dia, poc a poc el temps se'ns menja i no som capaços d'actuar i defensar-nos i, potser, quan ho fem, ja és massa tard (tal i com li ha passat al veí). M'agrada molt la manera que tens d'expressar tots aquests sentiments, aquesta angoixa i l'apatia del no saber què fer, del no saber el per què. De vegades, les coses simplement passen i no tenen explicació. Les persones venen i van de les nostres vides i moltes vegades ni ens adonem d'això. No sempre reaccionem a temps, però el nostre amic sí que ho ha fet; ho farem nosaltres?
Anima't i publica més relats!!