una presència invisible...

Recordo amargament l'estiu del noranta-quatre. Durant més de cinc anys he defugit aquest record, l'he foragitat del meu cap amb exigències més urgents sempre que amenaçava amb aparèixer. Però ara, potser perquè si els anys alguna cosa ensenyen és a enfrontar-se cara a cara amb el dolor o amb els seus gèrmens que nien en el passat, evoco amb una nitidesa cinematogràfica aquells dies què la pèrdua era viscuda amb la mateixa passió que el descobriment.
Ella -m'adono, que, encara avui, em costa pronunciar el seu nom- va deixar-me a finals de juliol. Jo l'estimava, malgrat que en els darrers temps la meva feina dura, polsosa, manual, de durícies a les mans i mals d'esquena, dos anys després d'acabar la meva llicenciatura, em feia sentir creditor d'un món que s'havia oblidat d'impartir justícia precisament en el meu cas. El meu mal humor era evident, jo creia ser la víctima d'unes circumstàncies econòmiques tossudament estancades i això m'allunyava de tot i de tothom, també de la possibilitat de trobar una nova feina, també d'ella, ara ho sé. Durant els darrers mesos la meva energia s'havia convertit en resignació, per acabar mutant en lamentació i queixa, l'apatia del derrotat cada matí a quarts de set quan sonava el despertador i em torturava la llarga jornada de nou hores que s'alçava com un mur sense fissures, els peus glaçats a l'hivern, la suor salada sortint-me de tots els porus de la pell quan començava a intuir-se l'estiu, només per un feix de bitllets podrits i indispensables a final de mes.
La primera setmana des de l'abandonament, entre la sorpresa i la impossibilitat d'assumir la situació nova, sobtada, el dolor i l'esforç de la feina -amb un sol que queia a plom- actuaven com a bàlsam, anestesiaven el meu cervell que devia mantenir un encefalograma pla de vuit del matí a set del vespre. Quan arribava a casa, esgotat, se m'escapaven algunes llàgrimes en veure el llit tan buit. Vaig substituir la seva presència al matalàs compartit per una trista ràdio atrotinada i m'adormia cada dia en companyia d'estúpids programes esportius.
Però va arribar l'agost i amb ell les vacances i el pis era buit i tenia un munt d'hores cada dia per davant. Ella creixia dins meu, m'ocupava els cinc sentits i jo, assegut a tots els racons, fumava i bevia, anava acumulant piles de merda per tota la casa, la meva penitència per haver-la perduda era viure entre la merda. Les hores passaven i jo, sol, era un espectador del món, no tenia consciència de trobar-me en aquest escenari grotesc. Els sons eren llunyans, ecos de cotxes passant pel carrer, remors de veus al replà de l'escala, la meva pròpia veu era un lament que ressonava en cavitats pregones. Només el dolor físic em feia sentir viu. Per això, de tant en tant, marcava els meus punys al guix de la paret, em mossegava el llavi o em pessigava les cuixes. Aquells primers dies de vacances transcorrien, simplement, sense distincions ni canvis, i l'única mesura del pas del temps la constituïen les piles d'ampolles buides i les boles de borrissol que es movien pel pis amb un mínim corrent d'aire, sortint de sota del llit, de sota les potes de les cadires, dels culs dels armaris, un autèntic exèrcit de pilotes lleugeríssimes d'un material indeterminat.
Aquells primers dies d'agost vaig començar a establir noves rutines, rutines perquè la nit arribés, perquè només a la nit, quan sortia al balcó, nu, una lleu sensació de fred em tornava la vida; jo, aquí, al meu balcó fosc, amb una cigarreta entre els dits i una ampolla a la meva esquerra, amb el cul cedint temperatura a les rajoles plenes de pols, amb l'esquena recolzada sobre l'arrebossat feridor de la paret. L'esplanada llòbrega que s'obria al meu davant i, més enllà, el que en una altra època havia estat un riu i ara era pudor i una pixarada ridícula equidistant de dos murs eterns de formigó separats vint o vint-i-cinc metres. A la nit hi sortia i era jo, perquè els meus sentits així m'ho feien saber i experimentava un cert equilibri entre aquests petits dolors suportables i el meu daltabaix emocional, igual que el paisatge que m'oferia semblava mantenir-lo amb fils teranyinosos, la lluna i els estels de sempre caient sobre la desolació del riu anèmic i de la ferralla de l'esplanada. A les nits articulava les meves úniques paraules, parlava en veu alta dirigint-me a l'individuo que, durant el dia, invadia les parets del meu pis i els cobria amb els seus detritus, a l'individuo que havia estat tan egoista, tan incapaç, tan extremadament ridícul i prescindible, a l'individuo que l'havia perduda miserablement.
La sortida al balcó va començar a convertir-se en el meu únic motiu de satisfacció i de temor, en el judici sumaríssim al qual m'havia d'enfrontar, cada nit, causa perduda, condemna merescuda sense defensor, on jo exercia de jutge i de fiscal. Els meus al·legats, lluny de mitigar el sentiment de fracàs, em feien aparèixer -o a ell- cada dia més nul, més patètic- aquelles revistes pornogràfiques, aquelles masturbacions salvatges esquitxades de sanglots ridículs, aquella ingesta d'alcohol sense mesura, eren patètiques -.
En aquelles nits també pensava en ella, primer amb tendresa, observant la lluna i dient-li com canviaria jo si tornava, dient-li això de manera suplicant o imperativa a la lluna que era ella i era tan lluny. Aleshores em feia un fart de plorar, silenciosament i el nivell de l'ampolla baixava, caiguda lliure del líquid pel meu esòfag fins a l'estómac.
Una nit -sis o set d'agost, no m'importava massa a quin dia vivia, tots els dies eres fotuts dies -, mentre desgranava històries que havia viscut amb Ella, històries que haurien estat felices recordades dos mesos enrere, vaig saber que no estava sol. No sé com, però vaig sentir com les meves paraules no morien en el trajecte cap al riu, com algú les aplegava amb una xarxa fina i les posava a la seva nansa de pescador. Vaig sentir això abans de quedar-me quiet i alerta, escoltant els sorolls de la nit, i sentir una respiració que acabava amb un petit xiulet bronquial. Els veïns del meu replà eren tots de vacances, pràcticament tots els de l'escala eren fora, aquell mes d'agost del noranta-quatre. A la mateixa alçada del meu balcó, al bloc del costat, unes quantes volutes de fum delataven la presència d'algú. Aquella nit va transcórrer en silenci, el meu discurs es va aturar per un estrany mecanisme de vergonya que era i és en mi un mecanisme primari, automàtic, gairebé instintiu, un mecanisme que m'ha jugat i em segueix jugant males passades.
Aquella nit les meves paraules van quedar ofegades i només els meus pensaments, en els quals hi figurava ara la respiració sibil.lant de la presència invisible, van mantenir l'activitat malaltissa, joiosament feridora, de cada nit.
La nit següent vaig tornar a sortir al balcó. Temia que aquella presència continués allà, que invadís les hores en que jo era, les hores i el lloc on només podia ser. Hi era. Vaig sospitar que potser havia estat cada nit, que havia sentit tot el meu menyspreu, tota la meva ràbia, tota la meva tristesa, que aquella persona i sense rostre i sense veu -només fum, només un xiulet- era el receptor de totes les meves misèries, les meves pors, els meus anhels. La nit va començar silenciosa, la vergonya omplia tot el balcó i es projectava enfora, cap al riu i cap a la lluna, però Ella era més forta que la vergonya i un torrent de paraules i lamentacions va tornar a brollar de les vibracions de les meves cordes vocals. Aquella nit la meva estada al balcó va ser llarga, els meus estats d'ànim van oscil·lar entre la fúria i l'autocompassió, entre la culpa i la venjança, entre l'orgull i la humiliació i, a mesura que la nit avançava, la presència invisible s'anava convertint en una companyia, en un puntal. L'existència d'un receptor desconegut per als meus missatges incoherents m'alliberava, em convertia en un exhibicionista sentimental.
Cada nit constatava la presència invisible del meu oient anònim. Mai no vaig dirigir-m'hi directament, però tenia l'absoluta certesa que m'escoltava, que no perdia cap detall de la meva xerrameca, dels meus crits, dels meus udols d'animal desemparat.
Una nit tapada de finals d'agost, una veu va interrompre les meves paraules, que fins aquell moment havien estat tan desconsolades i pessimistes com sempre.
-Deixa'm explicar-te una història.
La veu des de la foscor era greu, rogallosa, esqueixada, però poc intensa, emesa per una font d'energia a punt d'esgotar-se. La presència interferia en el meu monòleg convertint-se en un so que evocava un home d'edat avançada.
-Endavant -vaig respondre, encenent un cigarret i disposant-me a ser jo, per fi, l'oient.
Les exhalacions de fum van donar pas a la seva història, que explicava parlant molt fluix, a poc a poc, però sense entrebancar-se. Donava la sensació que aquelles paraules eren allà, escrites al seu cervell, pugnant per tenir una oportunitat de ser escoltades. Aquesta oportunitat havia arribat, jo hauria de ser el dipositari del record del meu veí invisible.
Jo devia tenir una edat semblant a la teva, i també hi va haver una Ella. Era bonica, ballava sobre les puntes dels peus si li donaves la més mínima excusa, reia melodiosament ensenyant unes dents poderosament blanques i jo no podia fer res més que mirar-la, fixar els meus ulls sobre els seus peus i anar pujant per les cames llargues, independents de la cintura, fina a aturar-me als seus ulls negres, lleugerament ullerosos, tenyits de malenconia tot i el somriure. Jo taral·lejava una cançó i ella ballava i reia. A vegades s'aturava i em deia tonto! Quan canviava la tonada. Mai m'havia sentit tan feliç com quan sentia aquella paraula i anava aprenent de memòria el recorregut de la meva vista pel seu cos.
No sé ben bé perquè aquells anys van ser tan plàcids. Jo anava a treballar amb un petó instal·lat als meus llavis i quan tornava a casa, al vespre, ple de pols i amb la pell de les mans tallada i seca, m'obria la porta nua sota el davantal, i tot el cansament d
e la jornada es quedava fora, a la catifa de l'entrada.
La nostra vida en comú era molt rutinària, només trencada per coses petites -una rosa, un llibre, una cançó, un dia sencer d'amor i llençols -, feta de preguntes ja sabudes amb respostes previsibles, però jo no desitjava res més.
Un dia ella ja no hi era. No vaig saber quan va marxar, ni com, ni per què. Ni una trista nota. No va endur-se res. Les quaranta-vuit hores primeres, les que es necessiten per denunciar la desaparició d'una persona adulta, van passar lentes, mirant el rellotge, assegut al costat del telèfon, esperant la trucada amb la seva veu a l'altra banda donant-me una explicació que no calia. Però van passar i vaig posar la denúncia i van passar dies i jo tampoc no hi era, surava enmig d'una sensació d'irrealitat.
La feina que la imminència de l'estiu contribuïa a fer menys feixuga, empenyia la meva voluntat amb una finalitat borrosa, has de tirar endavant, em deien els companys, que sempre m'havien contemplat amb certa distància, entre divertits i desconcertats pels meus interessos tan diferents als seus, però que ara es convertien per a mi en pilars sòlids - les seves bromes, sempre repetitives, sempre amables, ingènues, les seves cançons des de dalt de la bastida, les converses diàries sobre futbol - em sostenien. La companyia d'aquests homes grans, panxuts i feliços feia que la meva vida sense ella fluís en un continu dormir-treballar.
No va ser fins a les vacances d'estiu quan, per culpa del trencament inevitable de la rutina, vaig començar a plantejar-me les primeres hipòtesis sobre la seva desaparició. Necessitava trobar una explicació, si no tranquil·litzadora (cosa, per altra banda, impossible de totes totes) com a mínim prou vàlida per permetre que les meves rígides estructures mentals m'eximissin de l'insuportable sentiment de culpa que començava a envair-me.
Va ser llavors -dia tres d'agost de mil nou-cents seixanta-un quan, en un full de paper blanc i just al centre, vaig escriure:
Ha desaparegut.
Potser és morta.
Vaig entretenir-me resseguint el punt i final, incapaç d'alçar el bolígraf del paper. Després vaig llegir repetidament les dues frases, vaig sanglotar convulsament i em vaig adormir amb el full rebregat entre els dits de la mà esquerra.
Va fer-se un silenci que em va semblar etern, trencat per una respiració que s'havia accelerat i vaig creure, per un lleuger somiqueig.
-I després, què?
Vaig preguntar. Però un llampec va trencar el cel, després va arribar el bramul del tro i una terrible tempesta estival va omplir el meu balcó. Vaig aixecar-me i agafat a la barana, vaig cridar furiosament en direcció al seu balcó:
-I després, què? I després, què, fill de puta, voyeur de merda, després t'has dedicat a disfrutar amb els fracassos dels altres...
Però el so de la pluja contra els vidres, contra les parets, contra el meu pit, ofegaren la meva ràbia. Ell ja no era el balcó, i jo sí, però cada cop més petit, més pollet, més quasi un insecte com quan cau una gota i se t'enduu i tot s'ha acabat, també la fúria, també qualsevol vestigi d'energia que ara només és entre els núvols i el sol, una enorme diferència de potencial que genera els llamps.
L'endemà a la nit vaig tornar a sortir al balcó, avergonyit, temorós, el meu cos nu i sense forces, els meus músculs abundants però reblanits pels dies d'abandonament entre les quatre parets del meu pis. Aleshores, vaig tornar a llençar el meu dubte a la nit:
-I després, què?
No oblidaré mai els silencis de les nits d'estiu del noranta-quatre. Mai no he tornat a sentir tantes coses en el silenci: el so dels grills, el fregament de la meva esquena contra la paret, la seva respiració. Em semblava sentir el so de la dispersió del fum en l'espai, el xoc de les molècules del fum que sortia del balcó del meu confident amb el que jo expulsava dels meus pulmons.
-Després, res. Després, l'obligació de tornar a viure, perquè no hi ha res més a la vida. Després tornar a estimar, a patir, a recordar-la mil vegades. Després fills i una dona que encara seria amb mi si no hagués mort, en un hospital, plena de tubs. Després tot el que em quedava per fer després. I, al final, la mort. No hi ha més. The end. Aquesta és la vida tranquil·la d'un home tranquil que no té res més a explicar, d'un home curiós que escolta amb passió les desgràcies d'un jove desesperançat i alcohòlic sabent que són passatgeres, com totes les passions, d'un home que li agradaria canviar-te el paper en aquest mateix instant per poder allargar la seva vida tranquil·la i avorrida de malalt de la qual encara no s'ha cansat.
Un cigarret va volar des del seu balcó en direcció al carrer, i una fressa mínima em va fer donar a entendre que el meu veí havia entrat a casa. Jo vaig fer una glopada llarga de l'ampolla i, per última vegada, vaig plorar.
L'endemà, el meu amic Jordi va tornar de vacances i em va obligar a dutxar-me, a vestir-me, a baixar al carrer, a inserir-me de nou en la societat. En el transcurs d'aquells dies de final d'estiu, plens de festes al carrer, de concerts a l'aire lliure i de ganes compartides per tothom d'escurar les vacances abans de l'inici del mes de setembre, la insistència inicial d'en Jordi va aconseguir que tornés a mirar-me la vida com alguna cosa que s'obria al meu davant i m'oferia moltes possibilitats ( i després tot el que ve després), i els llavis enormes de la Glòria van fer la resta. Ella va quedar confiada a petits instants de dolor durant el dia i el mes de setembre va començar.
No va ser fins ben entrat el setembre que vaig decidir-me a fer una visita la meu company invisible. Sentia ara cap a ell una certa gratitud i molta vergonya, vergonya pel que sabia de mi, vergonya per haver-lo tractat injustament la nit de la tempesta. Vaig pujar l'escala del bloc del costat i vaig trucar a la porta del quart segona. Ningú no em va obrir. Una senyora que baixava per l'escala va mirar-me estranyada dient-me:
-Perdoni, jove, però aquí no hi viu ningú.
Vaig explicar-li que buscava un home i que estava convençut que era aquest el pis, segur, senyora, és aquí.
-Era parent seu? Que no ho sap?
El temps verbal m'indicava la resposta, però, malgrat això, vaig respondre:
-No.
-Va morir fa dues setmanes, pobret. I només tenia cinquanta-set anys, ai, senyor. No es pot saber mai què passa pel cap d'una persona malalta, estava tan sol i era tan amable i tan treballador i...
Vaig girar cua, no tenia cap ganes de saber com va morir, ni com vivia, perquè jo havia fet tard...