No, no, no, poetessa! No t'espantis davant de l'amor. Fa mal de vegades, la caiguda és dura, però paga la pena estimar, i llençar-s'hi. I tant, que paga la pena.

Una vegada l'Home de Raig-X em va dir que viure comporta un risc: enamorar-se. I tenia tota la raó del món. Això va ser una temporada en què ell i jo...

Ja marxava de tema.

Quan pronunciem un nom en veu alta, una paraula d'allò que voldríem ser, un somni... el so d'aquells fonemes se'ns fan estranys perquè encara creiem que allò és inabastable. Però pronunciant i repetint aquell mot el fem nostre i ens acostumem a ell. Caminem cap a ell.

Una altra cosa seria el que fa la meva amiga la Dona Sirena, perquè ella es dedica a això, però ho fa amb aquell cant que captiva tots els homes i aleshores sempre té problemes... apa!, tothom trucant-la al mòbil submergible per demanar-li cites.

Però aquesta també és una altra història.

Només et volia dir que el teu poema m'ha agradat, tot i que jo no n'entenc gaire, de poesia, perquè amb tanta lluita contra els malfactors no em queda temps per gaudir de l'art... però aquesta, de nou, és una altra història.

D.I.

PD.- La Betty Boop m'ha parlat molt bé de tu!