És el primer conte que comento, o sigui que no sé molt bé com fer-ho... de fet volia dir que fa uns dies, quan vaig descobrir la pàgina, ja vaig llegir un parell de poesis teves, i em van agradar molt. Però com que no estava registrada, no podia comentar res.

I sobre el conte, hi ha coses que m'han agradat molt, com allò de l'estòmac trucant pel mòbil, i de la gent del carrer parlant amb els seus estòmacs. Després, quan ho menciones una tercera vegada, em sembla que hi insisteixes massa. Però de totes maneres m'agrada molt la idea.

I allò que la gent de l'autobús són tan bons conversadors com els miralls, però millor que no vulguin parlar amb mi (bé, no ho dius així, però és la idea), també m'ha agradat molt.
I el surrealisme de veure a algú sentat a un banc enjant un entrepà de pasta de dents.

D'alguna manera el relat, amb quatre imatges així molt bones, descriu la sensació que fa viure el tipus de vida que vivim quasi tots, amb el rellotge al cul, rodejats de gent però sols, i donant-li més importància a la higiene bucal que a l'esmorzar. fins el punt d'acabar agafant-li gust al sabor de la pasta dentrífica, i preferint el seu sabor artificial a altres coses més... naturals.

I res, no m'enrotllo més. I no valoro el conte perque això de valorar em sona raro. Aviam si m'hi acostumo, si segueixo per aquí, i aprenc a valorar.