Sense mirar enrere

Un relat de: pivotatomic

El Ford del 34, color verd clar, corre per la carretera de grava, aixecant una polseguera de mil dimonis al seu darrere. La Bonnie Parker treu mig cos per la finestreta i crida, com una nena petita, mentre deixa que el vent joguinegi amb els seus cabells color palla. Amb els braços ben oberts, se sent lliure i invencible.

El camí, poc més que una pista de terra, serpenteja al voltant d'un petit llac als afores de Gibsland, Louisiana. És mitja tarda i el sol de finals de maig comença a escalfar per primer cop en mesos. Mentre travessa una frondosa arbreda, el cotxe afluixa la marxa i la Bonnie pot sentir com els seus raigs, convertits en flocs de sol al passar per entre milers de fulles noves, li acaronen la pell, sempre massa pàl·lida. Encantada, desvia els ulls cap a la superfície del llac i queda enlluernada pel reflex de la llum sobre les aigües.

La darrera vegada que la va enlluernar un reflex semblant va ser dos anys enrere, quan treballava com a cambrera al restaurant de mala mort del seu padrastre. Llavors el va veure als ulls d'en Clyde Barrow, un noi amb prou feines un parell d'anys més gran, a qui l'atzar va fer aturar-se allà, a comprar una soda i posar benzina. Mentre li omplia el got, la Bonnie se'l va mirar i remirar de dalt a baix, tot obsequiant-lo amb un somriure joganer. Li va agradar des del primer moment, tan alt, brutot i fatxenda. I quan li va ensenyar el seu Smith & Wesson del 38 i va estufar-se de que ja havia mort dos homes amb ell, el va trobar, senzillament, irresistible. Sense pensar-s'ho, va pujar al Packard esgavellat que conduïa i mai més no va mirar enrere.

Ara, convertida en una llegenda popular, la Bonnie torna a veure el mateix reflex a les aigües límpides del llac i sap que mil vegades que aquell noi passés pel seu costat, mil vegades el seguiria sense dubtar. Ha nascut per dur aquella vida, agafant el que vol quan en té ganes, sense més permís del que li atorga el seu revòlver. No li importa haver de passar-se la vida fugint, ni el fet que, malgrat haver servit com a pretext per omplir milers de pàgines de diari, en cap ni un dels seus atracaments hagin aconseguit endur-se més de mil cinc-cents dòlars, una xifra ben escarransida, fins i tot pels temps que corren. Pel que fa a haver de matar de tant en tant... li és ben igual. Si s'ho pensa, ella i en Clyde han mort una dotzena de persones, la majoria policies, sense experimentar el més mínim remordiment. Prémer el gallet forma part de l'ofici d'atracador, no? Mai no s'haguessin fet tan famosos sense deixar un rastre de sang a la seva esquena! I a ella li encanta llegir el seu nom als diaris i endevinar el respecte en els ulls de la gent quan els diu, ben alt, els seus noms. Ni una sola vegada va obtenir una reacció semblant mentre va ser només una cambrera llardosa d'un llardós bar de carretera, que servia un whisky llardós a una colla de llardosos que jugaven a saltar-se la Llei Seca.

Somrient, agafa un dels sandvitxos que van fent saltirons al seient del darrere i li fa una mossegada. Mentre mastega es mira en Clyde, que condueix descalç metre xiula entre dents una cançó de l'Al Jolson, i li estarrufa aquells cabells negres que la tornen boja.

Les bales els arriben de totes bandes. Gairebé dues-centes en deu segons. Perforen la carrosseria i les portes i fan saltar les finestretes i el parabrises, provocant una pluja de vidre i plom. En Clyde rep més de vint impactes al cos i a la cara. La Bonnie, cinquanta. Tots dos ballen una dansa macabra, seguint la cadència mortal que els marca el soroll dels trets. I no es fins que aquest s'atura que els seus cossos queden lacis, com titelles a les que els han trencat els fils, damunt dels seients xops de la seva sang. El cotxe surt de la carretera, recorre uns quants metres, zigzaguejant, i finalment es para, enmig d'un núvol de pols.

Cinc agents dels Rangers de Texas, tots amb metralladores Thompson encara fumejants a les mans, surten del lloc on han estat esperant, pacientment, durant hores i s'acosten amb precaució al cotxe. No les tenen totes, perquè saben com les gasten els Barrow. Però aquesta vegada no els han donat cap oportunitat i només el xiuxiueig del vapor, escapant-se del radiador foradat, trenca el silenci del moment.

Quan els policíes obren la porta, el cos cosit a trets de la Bonnie llisca suament enfora, fins quedar estès a l'herba. Mentre el vermell de la sang es barreja amb el verd dels bris encara tendres, els seus ulls, entreoberts, miren molt més enllà dels rostres dels seus botxins. Els homes, endurits agents d'aquells que han après a disparar primer i preguntar després, es miren estupefactes. Passen uns segons inacabables fins que un d'ells encerta a dir:

-Per què dimonis somriu?

Comentaris

  • Macabrament genial[Ofensiu]
    Alexandre Roa Casellas | 14-07-2008 | Valoració: 9

    Una vegada més, pivotatomic, has aconseguit que vagi acostant lentament els ulls a la pantalla de l'ordinador fins que , al final, els he hagut de separar de cop per tornar a la realitat.

    La històiria està molt ben narrada i té un final esgarrifós i intel·ligent.

    et felicito!

  • gypsy | 28-06-2007 | Valoració: 10

    Sens dubte, sembla una pel·li!.
    M'agrada com descrius l'atracció que desperta en Clyde en la Bonnie, és com aquells ulls que es creuen i tots dos ja saben que han begut oli, duri el que duri la història.
    Aquest final tan macabre suposo que era necessari, no pot ser que farts d'atracar es compressin una caseta i tinguessin tres fills i fessin festetes familiars, etc, etc.
    Calia quelcom dràstic, ben dràstic.

    A mi em queien bé aquest parell!, llàstima que sempre s'acompleixi la dita de qui juga amb foc es crema.

    Llegir-te, és començar i acabar, tens una capacitat d'enganxar al lector encara que la història sigui llunyana, als Estats Units, etc.

    Una abraçada. gyps

  • Amic Pivot,[Ofensiu]
    Carles Malet | 16-11-2006 | Valoració: 10

    De reüll, he vist al Fòrum (on, per cert, no tinc costum de participar-hi) que tot just celebres el teu segon aniversari a RC. A mi encara em queden uns mesos per celebrar el segon aniversari (fins març del 2007). Tota onomàstica mereix una bona felicitació, que en el cas de la comunitat de RC, potser equival a una lectura i un comentari.

    Què dir d'aquest darrer relat teu? Doncs, que és 100% Pivot. S'intueix en ell la teva fascinació per la cultura nord-americana (el bàsket, els relats negres, ...), i ens deixes una de les teves típiques històries curtes, intenses i ben escrites. Bonny & Clyde, un clàssic. Pivot, un valor actual a l'alça.

    Per molts anys, amic!

    Carles

  • jaumesb | 15-11-2006

    casa hi ha un ford Y del 32 made in barcelona

  • Endavant![Ofensiu]
    Unaquimera | 13-11-2006 | Valoració: 10

    Un relat que arrenca ràpid, despertant sensacions d'eufòria, de llibertat, ben potents.

    Un quadre plàstic molt ben pinzellat que permet una imatge vívida del paisatge i dels personatges, dels seus sentiments, del seu caràcter.

    Una mort sobtada i violenta que acaba amb uns éssers humans i ofereix ales a la llegenda dels mites.

    Un final que més aviat és el començament d'un altre relat...

    Has aconseguit un munt de coses amb poques paraules! Molt ben fet!

    Ja t'havia llegit abans però em sembla que encara no t'havia comentat, així que per celebrar que és la primera vegada que ho faig però que no serà la última, t'envio una abraçada grossa, grossa de veritat,
    Unaquimera

  • Com moltes vegades...[Ofensiu]
    rnbonet | 07-11-2006

    ...història cinematogràfica, meravellosament narrada, amb ritme trepidant, amb prosa escueta quan cal i bigarrada altres vegades.
    Salut i rebolica, xicon!
    PS.- La vaig llegir al repte. També hi posava cullerada.

  • Uisssss[Ofensiu]
    Frèdia | 07-11-2006

    Volia dir plasticitat.

  • Ostres, ostres, ostres[Ofensiu]
    Frèdia | 07-11-2006 | Valoració: 10

    Quin ritme, quina pasticitat, quina habilitat per enllaçar els fets i les sensacions i quin final tan potent. Has fet una cistella magnífica, pivotatomic. Et felicito.

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

587 Comentaris

121222 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")