Final de trajecte

El reporter fa lliscar un parell de bitllets arrugats entre els dits de la dona de la neteja, una negra passada de pes i ben entrada en la cinquantena. Ella se'ls mira, per assegurar-se que sumen la quantitat acordada. Després, sense una mostra d'emoció, fa girar la clau al pany i el deixa entrar a la suite. Quinze minuts, ni un més, diu abans de tornar a tancar i deixar-lo sol.

L'habitació és enorme. Luxosa. El reporter, però, no perd el temps admirant la decoració massa carregada. Travessa ràpidament la sala d'estar i entra al dormitori, tot preparant la seva Nikkon digital.

La model jeu sobre el llit desfet. Nua, però enjoiada: collaret, anells, polseres i una esclava al turmell dret. Tot d'or de llei, a joc amb els seus tirabuixons exageradament rossos. Els ulls, oberts i blavíssims, miren al sostre, velats per un tel gairebé invisible. A banda i banda del llit, immens, les tauletes vessen pots de pastilles. Amfetamines, tranquil·litzants, ansiolítics... el paradís d'un ionqui. Aquí i allà, ampolles de whisky i vodka obertes i a mig buidar. A l'altra punta de l'habitació, una enorme pantalla de plasma vomita imatges sense so.

Una sola mirada li basta per veure que és morta.

El reporter dispara la càmera amb la ràpida meticulositat del professional. Fotografia tot el que l'envolta, centrant-se en el cos i la cara del cadàver. Plans generals, mitjos, zenitals, primeríssims primers plans del seu esguard buit. També imatges de les ampolles i els pots de pastilles, i de la roba, caríssima, escampada pel terra de qualsevol manera. Ho retrata tot, això sí, sense tocar res. Durant una bona estona, només s'escolta el zum-zum de la màquina, fent la seva feina.

Hi haurà bufetades per aquelles fotos, pensa. L'Enquirer i el News of the World li pagaran el que els demani. I coneix un parell de webmasters que el deixarien gitar-se amb les seves filles a canvi de només un parell d'instantànies.

Avui, està clar, és el seu dia.

Dispara més d'un centenar de cops. Finalment, quan està convençut que té deu vegades més material del que podrà vendre, s'atura a contemplar el cos sense vida de la model. En els darrers anys l'ha fotografiada dotzenes de vegades. Ha vist com la seva bellesa, espectacular una dècada enrere, s'anava marcint poc a poc. Com el greix i la maternitat espatllaven els seus malucs vertiginosos. Com la cirurgia fracassava en preservar un aspecte potser artificialment perfecte però que a ell, i molts altres homes, l'encenia amb només somriure.

Tirada damunt dels llençols de seda, en una postura impossible, aquella bellesa que durant vint anys ha jugat amb els homes i s'ha mofat de la societat i de les seves normes, se li revela més solitària i indefensa que mai. La seva manca d'escrúpols i la valentia de viure sempre a la seva manera, sense fer cas de ningú que no fos ella, va fer que, de tots els personatges que havia hagut de perseguir, la model fos la seva favorita secreta. Potser és aquest corrent de simpatia cap ella el que fa que s'hagi de reprimir les ganes d'acariciar-li els tirabuixons escabellats, a manera d'íntim adéu.

La història de la model no difereix de la de tantes d'altres com ella. Una infantesa vulgar, que va deixar pas a una adolescència passada pensant només en com escapar del petit poblet texà on el destí havia volgut llançar-la. Fins el dia en que es va atrevir a iniciar el seu viatge sense retorn envers un somni, que havia d'acabar, abans d'hora, en aquella habitació d'hotel. Un procés de reinvenció personal. Una mica de cirurgia i molts llits escalfats sense massa ganes però amb molt de profit. Després, un parell de portades de revistes per a homes, ser escollida playmate del mes, alguna pel·lículeta de segona i molta publicitat del que fos. Tones d'escombraries televisives, un reguitzell de relacions amoroses fetes de paper couché i més llits escalfats amb poc desig. Un matrimoni que havia de ser per sempre i que no va durar ni dos anys, menys portades i molta més merda catòdica. Anys que passen i sempre, en l'horitzó, un somni lliscadís, que s'escapoleix entre les escletxes dels seus dits, sense deixar-se enxampar mai.

I un dia el mateix mirall que fins aleshores t'havia estimat, comença a ser-te esquerp. La pell ja no es tan fina, les corbes són molt més pronunciades i el telèfon sona cada cop menys. Els llits que escalfes són cada vegada de menor categoria i els beneficis que en treus, més magres. El tres deixa pas al quatre i els fulls del calendari cauen un rere l'altre. Les ofertes de feina empitjoren i tu, que no fa massa pensaves que eres algú, t'adones que estàs passada de moda. Que ja només agrades als homes que et recorden com eres quinze anys enrere. Cada dia et costa més temps arreglar-te i els efectes del maquillatge et duren menys. El bisturí ha arribat al límit de les seves capacitats i el temps, implacable, s'apunta un punt rere un altre.

I de sobte, el camí acaba, bruscament, en l'habitació d'un hotel de Pasadena. Una habitació tan enorme com buida. Tan luxosa com solitària. I t'adones que el somni s'ha escapolit per sempre. Que el vas tocar amb els dits, sí. Però que va ser breu com un estel fugaç. I et sents tan trista i perduda que busques l'oblit al cul d'una ampolla de bourbon i la pau en forma de càpsules de coloraines...

El reporter se sap la història fil per randa. Fins i tot, li sembla que la podria haver inventat ell. Aquest cop, però, escriure-la li costarà una miqueta més. Perquè, encara que no entengui el per què, sentia una tendresa especial per la nina trencada que ara es refreda damunt del llit i que ha mort perseguint el seu somni. Com a mínim, pensa mentre li dedica una darrera mirada, ella no ha deixat de córrer. És més del que es pot dir de la majoria dels altres. Segurament es va perdre pel camí, però va seguir corrent fins que el cos li va dir que fins aquí hem arribat, i que ara corregués una altra.

Sent uns copets a la porta. És el senyal convingut amb la cambrera. Surt de l'habitació sense mirar enrere ni dir-se res amb la dona. Guarda la Nikkon a la bossa, abandona l'edifici per una sortida lateral i es perd en la nit, com una ombra anònima.

Molt més tard, aquella mateixa nit, mentre buida got rere got de tequila, assegut a la barra d'un bar, veu com una cadena local emet la notícia de la mort de la model. Rumia uns instants. Obre la bossa, engega la Nikkon i, lentament, amb premeditació, manipula les opcions del menú. Està segur que vol reformatejar la targeta de memòria? Es perdran totes les imatges guardades. Només dubta un parell de segons abans de pitjar el sí. Seguidament, mentre la màquina obeeix les seves instruccions i les fotos s'esborren sense remei, el reporter alça el seu got de tequila envers la pantalla, on s'hi veu, encara, la imatge congelada del rostre somrient de la model morta. Pica l'ullet a la tele i es beu d'un glop el tequila que resta.

Demà, quan pensi en els calés que acaba de llençar al vàter, sempre li podrà donar les culpes a en José Cuervo.