ATZAR

Un relat de: pivotatomic

L'havia escurat.

No entenia com, però la crua realitat era que després de setze hores jugant un poker excels, havia acabat sense ni cinc. Pelat com una clau. Net.

Mentre caminava, amb passes frenètiques, per un carreró que feia olor a pixum i a escombraries fermentant, en Kid sentia la febre del joc corrent-li encara per les venes. En algun lloc, darrere seu, les notes entremaliades d'un ragtime saltironaven en l'aire nocturn, barrejant-se amb el plugim que queia com aquell que no vol. Però ell no sentia ni una cosa ni l'altra. El seu cervell encara era allà dins, ancorat al tapet verd on s'havia representant la seva tragèdia. Mantenia nítida l'emoció d'haver ajuntat a la mà aquelles quatre dames. Quatre "Q" màgiques, en filera, rematades amb un As de cors, tan inútil a efectes del joc com estètic a la vista.

Que l'altre hagués lligat una escala de color era una possibilitat tan remota que el noi a penes si l'havia contemplada. Però a l'hora de la veritat, el paio havia posat sobre la taula les cinc cartes, una darrere l'altra: set, vuit, nou, deu i Jota de piques. Bona nit i tapa't! Mentre el vell recollia els seus guanys, amb un gest de suficiència, se'l mirà de fit a fit i li deixà anar:

- Ets bo, noi. Però mentre jo hi sigui t'hauràs de conformar amb ser el segon.

En Kid no va dir res. Simplement, s'aixecà de la taula amb la mirada perduda, com un autòmat, i sortí al carreró, buscant l'aire que se li negava allà dins. Acabava de perdre seixanta mil dòlars. Seixanta mil!. Tot el que havia guanyat aquella nit, més el que duia estalviat després d'irrompre com un vendaval als circuits del joc de Nova Orleans, reclamant, amb el seu poker agressiu i el seu estil abassegador, el títol de nou rei dels naips. Semblava que res podria aturar-lo. Però n'hi havia hagut prou amb unes quantes hores, de fet, amb una sola mà, per retornar-lo d'una plantofada al lloc del que havia sortit: un punt tant petit al mapa que ni tan sols tenia nom. O, si voleu concretar una mica més, del no res.

I el pitjor del cas era que sabia que havia jugat bé. Bé no, de meravella! Havia plomat, un per un, a quatre dels millors jugadors de la Costa Est. I tot indicava que anava a fer el mateix amb en Lancey Howard: aquell homenet amb barbeta polida, manicura perfecta, armilla i rellotge de butxaca, que gairebé no aixecava un metre seixanta però al qual feia vint anys que tothom el coneixia, simplement, com el Rei. Un jugador de llegenda, que només participava a les partides realment grans, i a qui el noi creia fermament que estava destinat a succeir.

I, durant un parell d'hores, l'havia tingut contra les cordes. Havia aguantat tots els trucs de l'altre i li havia guanyat un parell de mans importants. Havia albirat el dubte als seus ulls d'un blau aquós. Havia olorat la por, barrejada amb la seva escassa transpiració. El tenia! Només li quedava donar-li el cop de gràcia. I quan li havien pujat les quatre reines, dues d'entrada i les altres dues, al descart, ho havia sabut: era llavors o mai. Lentament, havia anat pujant l'aposta fins arribar a un punt on ja no hi havia marxa enrere. Era o tot o res.

I, per ell, havia estat res.

La història de la seva vida.

Puto atzar.

Quan va aixecar la vista per saber on era, s'adonà que, inconscientment, havia anat a parar a l'estació d'autobusos. Caminava sobre l'asfalt, brillant per la pluja, i per entre vetusts autocars grisos, amb un llebrer dibuixat als laterals i rètols lluminosos amb noms com Pittsburgh, Detroit, Cleveland, Tampa o Denver situats a la part del davant, just damunt del seient del conductor. Per un moment, sospesà la possibilitat d'agafar-ne un. Qualsevol. No suportava la idea de tornar després de la desfeta. Sabia que els que fins aleshores l'havien tractat amb respecte, ara li dedicarien l'esguard de gel que reservaven als perdedors. Ni tan sols la Melba li perdonaria que no hagués guanyat. Ella menys que ningú! Se li havia acostat, amb el seu caminar de gata i els seus ulls color de mel, quan era el que remenava les cireres, oferint-se-li sense reserves. Ara, però, en Kid no es feia il·lusions. Sabia que ella el faria fora del seu llit tan aviat s'assabentés que l'havien plomat. La Melba només volia una classe d'home al seus llençols, i aquesta no era, precisament, la classe que es deixava seixanta mil dòlars damunt d'una taula de poker. No, encara que no l'hagués posada sobre el tapet, tenia clar que ella anava amb l'aposta.

-Una mala nit, noi?

La pregunta li feia un home alt i prim, que havia sortit de la foscor mateixa. Malgrat l'inesperat de la seva aparició, el to de la seva veu deixava patent que no duia males intencions. En Kid relaxà els punys, que havia crispat uns segons abans, i li dedicà una llarga mirada al seu inesperat interlocutor. Era un tipus sense res d'especial i, a la vegada, absolutament fora del comú. Distingit, però sense passar-se. Amb el grau just d'atractiu i un punt de foc iridiscent al fons dels ulls, només visible si es sabia mirar. Se li acostà amb passes elegants, de ballarí, i tornà a parlar.

-L'atzar ja ho té això, oi?

En Kid va maleir interiorment. Pel que semblava, la notícia del seu daltabaix havia corregut com el foc damunt la pólvora. Sense voler, l'esguard li tornà als autobusos i a la seva muda promesa de fugida.

-És una possibilitat, ho admeto. Però per molt que corris, no podràs fugir de tu mateix- va dir l'altre, esbossant un somriure burleta, com si li hagués llegit el pensament - Ni de la tirania que l'atzar exerceix sobre la teva vida. Si vols, jo t'ofereixo una cosa molt millor que sortir amb la cua entre cames...

En Kid era home de poques paraules. Un no arriba a ser un jugador de poker de primera a base de xerrar pels colzes. El més important que li havia ensenyat l'Ace Hannah, el vell tafur de qui ho havia après gairebé tot, era que calladet s'està més maco. De manera que van ser els seus ulls i no els seus llavis qui van convidar al desconegut a seguir parlant.

I, si en Kid no hagués estat ja de per sí un home de silencis, el que va escoltar l'hagués deixat, a ben segur, mut del tot. Per dir-ho en poques paraules, com a ell li agradava, el que el desconegut li oferia era eliminar l'atzar de la seva vida d'una plomada. Conèixer el futur per endavant. Saber sempre, en qualsevol situació, el que passaria abans que passés. Tenir informació precisa i exacte del que els deparava el destí, tant a ell com als que l'envoltaven. I aquell do li entregava a canvi de res. Era un regal d'un amic a un altre en una nit atziaga per a un d'ells, va concloure amb aquella foguera somorta crepitant darrere les pupil·les i el somriure burleta encara als llavis.

Abassegat per la situació, en Kid li donà l'esquena i caminà unes passes, amb les mans a les butxaques de la seva jaqueta de cuir negre. Des de sempre, ell havia estat un home de realitats, mai de quimeres. Al seu món no hi havia lloc per supersticions ni màgies. Si es volia sobreviure, s'havia de tocar de peus a terra. Així de clar. La cosa, al cap i a la fi, no és tan complicada. A la baralla hi ha cinquanta-dues cartes. Un necessita saber contar per fer un càlcul de probabilitats del que porten els altres. També cal aprendre a conèixer els teus rivals. Descobrir en un parell de mans si són dels que van sempre sobre segur o dels que els agrada caminar pel fil, amb l'abisme obrint-se sota els seus peus. A contar, se'n aprèn a base de pràctica i disciplina. A conèixer als adversaris, fixant-te en els petits detalls. En la manera d'acariciar les cartes quan es té bon joc. En la gota de suor que es forma als polzes quan la sort ens és esquiva. En el somriure que es perfila sota el bigoti o en la manera d'arrepapar-se a la cadira.

Més enllà d'això, tot el demés són punyetes. Fullaraca. Mal de ventre. Així li havia ensenyat l'Ace Hannah i ell s'ho havia cregut, fil per randa.

Fins aquella nit.

Perquè, per increïble que semblés, per absurda que fos la situació, alguna cosa li deia al noi que aquell tipus no anava de farol. Que la proposta era real. Que de veritat podia donar-li el que li estava oferint. I si allò era cert... En Kid s'imaginà, només per un moment, com seria seure en una taula sabent, mà darrere mà, quin joc tenien els altres. Sabent sempre quan apostar i quan donar peixet. S'imaginà com de diferent hauria estat la nit si hagués sabut que el vell havia lligat l'escala de color i hagués pogut llençar les cartes a temps, deixant-lo amb un pam de nas. Ara, segurament, seria en Howard qui estaria sota la pluja, en aquella estació d'autobusos deserta, escoltant aquella oferta demencial. Ell, per contra, seria al llit de la Melba, bevent xampany i menjant-se-li els pits, mentre feien l'amor i plans per gastar els calés.

Era tan temptador.

Podia acceptar, tornar i guanyar unes quantes partides menors. Fer un bon feix de dòlars ràpidament i tornar a ficar-se en una partida realment gran. I amb aquell poder, la propera vegada que tornés a veure's les cares amb el Rei, les coses serien molt diferents. Conformar-se amb ser el segon? Espera't i veuràs, vell de merda!

En Kid es girà, disposat a acceptar la oferta, quan recordà l'Ace Hannah, fent un dels seus inacabables solitaris damunt un tapet polsinós i sermonejant-lo: Noi, quan la tirada sembla fàcil, gairebé sempre és perquè els daus estan carregats.

I només llavors, en Kid va pensar de veritat en el que significava esborrar l'atzar de la seva existència. En llevar-se cada matí sabent com seria el dia. En mirar a una noia i saber al moment com serien les coses amb ella. En no tornar-se a sorprendre mai més per res. En conèixer la data i les circumstàncies exactes de la seva mort.

I en Kid no va dir res. Només s'encongí d'espatlles, s'apujà el coll de la jaqueta i s'allunyà sense mirar enrere ni voler veure si el seu silenci alimentava la foguera que s'albirava en el fons dels ulls de l'home. I mentre pujava a un dels autobusos, el primer que va trobar obert
, escurat i sense la menor idea de com se'n sortiria l'endemà, donà les gràcies un cop més per l'Ace Hannah i pensà que, al capdavall, potser aquella nit qui havia guanyat havia estat ell.

Comentaris

  • Ben jugat[Ofensiu]
    XvI | 19-01-2006

    Elegant i fred, transmet un aire de derrota inconfusible i et prens el temps necessari per descriure un tot o res. Un tot un xic buit (inclós la noia no deixa de ser un mer accessori del triomf) i un res que per als no jugadors bé podria ser un estat normal. M'agrada la descripció de la frustració, el que potser no m'agrada tant és el sinistre personatge de la "foguera somorta a les pupil.les", el que coneix els destins i anticipa el futur, i planteja una jugada mestre davant el contrincant abatut, entregat, vençut; i pateix una clamorosa derrota en ser rebutjat. Com és que no ha sabut que el rebutjaria? Tot plegat és una nova mà en un tapet més gran? Què potser va de farol l'home alt i prim que surt de la foscor? Si és així, imagino la seva ansiosa aposta per una mà que creia guanyada i el veig consumir-se en l'espera tement l'impossible i, finalment, cremant-se en la seva pròpia desesperació i dubtes sobre si fugir o reincorporar-se a una nova partida... Bé, potser anava de farol i sí que m'agrada.

    Una mica tancat per ser de fantasia, monopolitzes la imaginació i no ens deixes posar gaire de la nostra part (però clar, no es obligat fer-ho). Pel que t'he llegit, trobo que molts cops ambientes els teus relats a d'altres llocs, segurament és l'escenari perfecte per aquest crim, però per què no proves a traslladar les situacions al nostre entorn? no funcionaria amb un Joan enlloc d'un Kid?

    salutacions

  • Atzar[Ofensiu]
    Gemma34 | 07-12-2005 | Valoració: 10

    He necessitat dues lectures per poder fer aquest comentari. No ha estat perquè el relat fos complicat, sinó perquè m'he adormit en el primer intent. Saps que és llegir a ben dinat dins d'un tren, repenjant el colze a la finestra, mentre el tímid sol d'hivern es filtra per els vidres? Uuuauuu... és deliciós! Faig l'esforç d'acabar el relat, però hi ha un moment, en que les lletres s'aplanen, i deixen de tenir sentit.
    Al final creuràs que els teus relats m'avorreixen, però no és així, No, no. Tot és culpa del cansament, del solet, del balanceig del tren.

    Sr. Pivotatomic. Oi que no s'enfada amb mi? jejeje...

    Gemma34

  • match point[Ofensiu]
    neret | 04-12-2005

    no sé si és fruit de l'atzar o si t'ha inspirat aquesta pel.lícula, però m'ha vingut al cap mentre llegia el teu relat. Sempre és un tema interessant i l'ambientació que li dónes, molt apropiada... té tot el to del cine negre aquest conte. Potser et diria que has utilitzat unes quantes expressions molt socorregudes en aquest tipus de històries i que a més es nota que estan traduïdes directament del castellà. No sé si són incorrectes, i de fet serveixen per donar-li aquest aire d'història de detectius de tota la vida, però a mi, personalment, m'agradaria més que te n'haguessis desmarcat una mica.

    en resum, un bon relat, dels d'abans, en blanc i negre...



  • Un as sota la màniga[Ofensiu]
    Biel Martí | 02-12-2005

    Serà que jo m'he anat tornat exigent amb l'edat (cof, cof, un es fa vell) o que l'estrés dels ultims dies m'ha tornat tiquismiquis, però el cert és que, de bon inici, el teu relat m'ha deixat una mica fred. Està, obviament, molt ben escrit, té l'estil propi que deixes anar quan t'oblides de tocs sarcàstics i el personatge, és cert, va agafant profunditat i cos a mesura que passen les línies. Per això dic que m'ha deixat fred d'inici. M'ha costat força entrar-hi, ja sigui pel tema, ja sigui pel flash-back de la partida que, per mi, deixa anar massa detalls i per tant un no acaba de poder imaginar res, ve una mica massa mastegat. Potser tu ho has cregut necessari, no ho discutiré. A mesura que esnfiva ratlles de paraules (uix, això és censurable? Per si no ho és em quedo la frase per un text futur) li he trobat més el què i el tal Kid, les imatges del poquer i el personatge misteriós que, sicerament, he trobat massa tòpics al començament (tot molt cinematogràfic, poc real en el fons, des del que guanya la partida, la Melba, les quantitats de diners astronòmiques i, sobretot, aconseguir 4 dames i una escala de color quan, si jugues a poquer, sabras que normalment es guanya amb dobles parelles i trios quasi sempre). Bé, ja m'he perdut... ah, si! Deia que poc a poc he anat absorbint el personatge i m'ha acabat agradant, sobretot la reflexió final i com la portes (la càmera sobre la seva espatlla, veient-lo allunyar-se de l'home misteriós...).

    Biel Martí.

  • m'agradà [Ofensiu]
    foster | 28-11-2005

    molt el repte pel que tenia d'obert, de suggerent, i aquí, la versió ampliada, em dóna massa detalls, va de l'acció a la reflexió-introspecció, per tornar a plantejar-se la vida i el joc segons la possibilitat que li ofereix l'intrús amable, per, finalment tornar a un desenllaç una mica contradictori amb el tipus de personatge que ara ha quedat molt més definit. Diria que aquest Kid sí acceptaria conèixer l'atzar, destí... o almenys poder preveure les cartes i les jugades dels contraris. És una addicte i ho ha perdut tot... com dius tu mateix, què temptador!! (mal siguin unes mans ràpides per refer-se). No sé, trobo que ha perdut una mica de la màgia que tenien les dues parts ben diferenciades del repte.
    Per cert, la situació i aquests protagonistes em sonen molt a una pel.lícula ("El rei del joc"?) amb E.G.Robinson i P.Newman o R.Redford... pot ser?

    amb tot, bon relat, i ben escrit.

    foster

  • Bo, xicot![Ofensiu]
    rnbonet | 28-11-2005

    Amb reminiscències mefistofèliques -has vist quin mot?-, però molt ben aconseguides les situacions i el personatge. Si deixem la vida sense misteri, sense atzar i sense aventura,... què ens queda?
    PS.- Jo, de tu, hagués situat l'ambient i el temps a la Barceloneta dels 20. O dels 90.

  • des de l'oficina sinistra ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 28-11-2005 | Valoració: 10

    gràcies per haver fet aquest horabaixa que comença més bo de soportar, un bon relat com la majoria dels teus, fins i tot l'he trobat curt ...

    Una aferrada

    Conxa

  • Has fet un mat.....[Ofensiu]
    angie | 28-11-2005

    amb aquest relat. El teu estil m'agrada i molt. Ara recordo que vares ser tu qui preguntava pel tapet...
    T'endinses en el pensament d'un jugador, ens fas percebre els detalls fins a l'extrem de semblar que ho visionem.
    La sort, l'atzar, tant present en les nostres vides, encara que de vegades no ho percebem.
    L'incògnit fins al final....de cada cosa sobre les quals hem de decidir, com el teu personatge.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

587 Comentaris

121509 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")