Cercador
Ceuta, 1916
Un relat de: pivotatomic- Compartir:
No sé per què, d'entre tots, em van triar a mi per fer-ho. Potser perquè era dels més joves i apassionats del partit. Potser, per la meva fama de perfeccionista i meticulós. Potser, simplement, perquè sabien que, un cop m'ho proposessin, no seria capaç de deixar passar una oportunitat com aquella, malgrat el risc que suposava.
Naturalment, no els vaig decebre.
Per increïble que sembli, el procés sencer de viatjar al passat només requeria el temps d'un parpelleig. Tot plegat ràpid i gens perillós, m'assegurà el doctor Domènech i Arnau, l'inventor d'aquella tècnica amb la que tants havien somniat, des de H.G. Wells a Albert Einstein. Així, vaig aclucar el ulls a una asèptica sala de la Barcelona del 2025 i els vaig obrir en un polsinós i pintoresc carreró de la Ceuta de 1916.
Només hi havia una cosa que havia de tenir molt en compte: disposava sols de 59 minuts per complir el meu comès. El científic ignorava encara el perquè, però havia comprovat que aquest era el màxim de temps que es podia estar al passat sense que el procés fos irreversible i el viatger quedés definitivament atrapat en l'època escollida.
De seguida vaig començar la meva frenètica carrera contra el temps buscant l'Hospital Militar. Abans de marxar havia consultat mapes antics i coneixia el camí, però recorre'l em va portar molta més estona del que havia pensat. Els carrers eren angosts i estaven a vessar de gent que t'oferia tota mena de coses, en una barreja d'àrab i castellà inintel·ligible. Vaig abaixar la mirada i alleugerir el pas, traient-me literalment del damunt a tots aquells que intentaven captar la meva atenció, però, tot i així, el retard havia estat gairebé fatal.
Un cop vaig arribar a lloc, trobar el meu home tampoc fou tasca fàcil. L'hospital era enorme i estava entestat de soldats ferits dies enrere a El Biutz. Aviat se'm va fer evident que, si continuava endavant, no podria tornar a casa. L'altra regla no escrita dels viatges al passat era que cada persona només els pot fer una vegada -coses de la física-. Si continuava endavant, era per sempre, vaig reflexionar.
Valia la pena.
Deslliurat del pes de la tornada, vaig poder agafar-me les coses amb més calma. Vaig furtar una bata blanca que algú havia deixat plegada sobre una cadira i, transformat en un jove metge anònim, vaig passejar-me per les enormes sales, plenes de malalts i ferits. En l'atmosfera enrarida flotava una fortor barreja d'antisèptics i gangrena. I els gemecs somorts dels moribunds acabaven de conferir-li a l'escena un aire dantesc. Més d'una vegada vaig haver de lluitar amb totes les meves forces contra els accessos de vòmit que pujaven per la meva gola.
Finalment, el vaig trobar. L'objectiu del meu viatge ja sense retorn jeia en un llit apartat i tenia una tauleta per a ell sol, amb una gerra de porcellana plena d'aigua fresca i una palangana per abocar-la. Deferències, vaig suposar, degudes tant al seu rang de capità com a la gravetat de les ferides sofertes a l'abdomen.
Estava endormiscat i no em va veure fins al darrer instant. Semblava sorprenentment fràgil, vaig pensar. Un homenet prim i morè, amb el bigotet perlat de suor i una veueta aflautada que em preguntà en adonar-se de la meva presència:
-¿Todo bien, doctor?
No vaig respondre. Mecànicament, li vaig tapar la cara amb el coixí i vaig pressionar amb tota la força de la que vaig ser capaç. Mentre ho feia intentava no pensar en l'home que estava matant, sinó en tot el que podria salvar amb aquella acció.
Es va resistir, és clar. Però la ferida l'havia deixat massa dèbil com per poder oposar una autèntica resistència. Les seves manetes es van agitar inútilment en l'aire, mentre el coixí esmorteïa els seus intents desesperats de demanar ajut. Malgrat això, em va semblar que trigava una eternitat a quedar-se immòbil. Quan, per fi, les mans van restar inertes a banda i banda del seu cos, vaig retirar el coixí i vaig posar-ho tot a lloc. També li vaig tancar els ulls, que havien quedat oberts i acusadors en una mirada de glaç a l'infinit. Ningú es sorprendria que aquell heroic militar hagués mort degut a la gravetat de les seves ferides.
Vaig sortir de l'hospital sense mirar enrere i sense que ningú es fixés en mi. La bata va quedar abandonada sobre uns sacs de dàtils i jo em vaig fer fonedís pel laberint del zoco. La meva intervenció en la història passaria, d'aquesta manera, definitivament desapercebuda. No vaig poder evitar un somriure amarg, al reparar en la ironia del fet.
Mentre em perdia pels carrerons de Ceuta, amb el cor encara bategant frenèticament, dues preguntes em bullien al cervell. Cóm afectaria a la història la mort prematura del jove i prometedor capità Francisco Franco Bahamonde; i... què dimonis faria jo a l'Espanya de principis del segle XX per sobreviure.
Comentaris
-
Mynority Report[Ofensiu]Alícia Gataxica | 22-06-2006 | Valoració: 9
veu el futur i el canvia abans que succeexi, tu fas un viatge al passat i canvies el que ja ha succeït... ironies del destí... i una pregunta quin partit pot idear desfer-se d'en Franco? I perquè no d'En Mussolini? o d'en Hitler... els viatges en el temps tenen moltes preguntes, encara que en una revista cientifica llegia que actualment ja es fan viatges en el temps, per no se quina paradoxa que a alçades considereables com un rascacels els temps va mñés lent i per milisegons pujar amb l'ascensor es un viatge en el temps...
No entenc gens però les paradoxes temporals sempre m'han semblat complicades, a les pel.licules sempre la caguen... i per allò de no canviar res i nde voler tornar... tu has arreglat totes les paradoxes d'un cop, no tornes i ho canvies tot, genial, intel.ligent i perillós.
-
Por la gracia de Dios[Ofensiu]Biel Martí | 16-02-2006
La idea del teu relat, ja explorada en alguna que altre pel·lícula i novel·la, em recorda la base de Minority Report: es pot jutjar algú pel que encara no ha fet? Al 1916 Franco no havia donat el cop d'estat, era només un soldat segurament (o un rang més alt, no ho sé) i per tant no era qui va esdevenir finalment. La concepció ètica planteja seriosos dubtes i res garantitza, a més, que el futur sense la persona que s'ha eliminat sigui millor, ni tan sols que canvii (segurament Franco seria substituit per algú afí).
Aquest relat, sorgit d'un repte (que jo tampoc vaig guanyar) m'ha deixat una sensació relativament freda, tot passa com un hàlit (avui estic de paraules rares, ja veus), no hi ha més voltes entorn la màquina del temps, el pas per l'hospital i la mateixa Ceuta són fugaços i fins i tot l'amarició del Caudillo és com un flaix. Segurament, es tracta de posar més en el lector la sensació de pensar en què hauria passat si... Però el relat m'ha sonat lleugerament buit, carent d'alguns detalls dels teus (inclòs mancat d'irionia entre línies, de crítica subtil). M'ho he passat bé llegint-lo, que és del que es tracta en gran part, no ho negaré, però l'he començat pensat: "ostres, un altre relat del piv que jo desconeixia"... i mira. No sé.
Biel. -
L'ombra del dictador[Ofensiu]Carles Malet | 11-02-2006
En pocs minuts m'he trobat amb un parell de relats sobre en Franco. Un d'irònic d'en rnbonet, i el teu fantàstic. Serà que darrerament l'alè del dictador torna a planejar sobre nosaltres? Potser el nostre subconscient comença a neguitajar-se després de les declaracions de certs polítics i militars que, sense necessitat de cap màquina del temps, intenten tornar-nos trenta o quaranta anys enrere.
La història l'he trobat molt ben portada. Com en la teva biografia demanes crítiques, l'únic que a mi personalment em manca en el relat és potser una descripció de la "tecnologia" per tornar enrere en el temps. Però és que jo tinc de formació de ciències ...
Felicitacions!
Carles -
M'he quedat enganxada[Ofensiu]Ainoa | 08-02-2006
Encara no he esberinat com funcionen això dels reptes, si, ja ho sé, serà que sóc curteta de llums, però mira m'he posat a llegir i m'he enganxat pensant qué has anat a fer allà i després a qui buscaves. El que no sé és que farà aquell pobre home tirat a Ceuta,pbret, el podries haver fet tornar i així sabria com afecta al futur la mort del jove Franco.
Un mua!!
Ainoa -
MOLT BO[Ofensiu]Joan Casacuberta | 08-02-2006 | Valoració: 10
Havia comentat en el forum que aquest es el teu millor relat, al meu entendre. Per cert que li fas a la Pili Huguet que la tens loka. Per cert amb lo que escriu jo de tu aniria amb compte...
aahghhhh! quina sort! -
jo et complaure quan em diguis com...[Ofensiu]Pili Huguet | 07-02-2006
escribint una historia o escribint la nostra historia? digam que vols que prepari...
ah! preparo un relat erotic amb un jugador de basquet? bassat en fets reals?
un peto atomic -
casualitats[Ofensiu]neret | 04-02-2006
m'estic llegint un llibre que es diu els llops, una part del qual està ambientat al marroc espanyol de principis del segle XX i on també apareix aquest infame personatge. Per desgràcia els llops està basat en fets reals i allí el teu malalt sobreviu i torna a aparèixer prop de balaguer, l'any 38.
Tornant a Ceuta, m'ha agradat la història, parla de quelcom que a tothom li ha passat pel cap. Llàstima que els errors del passat no es poden canviar, val més mirar endavant. Ja tenim prouta feina amb els fills bastards d'aquest home, com el zaplana o l'acebes. (Si, políticament incorrecte, si, però i l'a gust que m'he quedat?)
I molt ben escrit noi, sense filigranes, no calien, però amb ritme. També, com al protagonsita, m'agradaria saber que li espera a partir d'ara. -
Realment...[Ofensiu]Isidre | 29-01-2006 | Valoració: 10
Seria molt perilló poder tornar enrera. La Història mai abançaria, Hi ha tantes coses a corregir, tantes!! Em sembla que més d'un aniria a visitar a altres personatges com en Hitler,
I ara que hi penso... On és aquesta màquina? La necessito!! voldria tornar enrera, tinc una amigueta a la que m'agradaria visitar 10 anys enrera. Abans que el seu camí és torces pel camí erroni. Oh necessito aquesta màquina del temps. -
Ceuta, 1916[Ofensiu]Gemma34 | 28-01-2006 | Valoració: 10
He estat tot el relat pensant: A qui busca?
I m'ha sorprés tant el final que he hagut de tornar a mirar l'autor!! jejeje Boníssim!!
Gemma34 -
Repunyetes, els dits![Ofensiu]rnbonet | 26-01-2006
(Se m'encallen al teclat i apreten botons que el cervell no vol). Hi ha dues diferències entre els dos relats: tu el mates -el "personatge"-, i jo el ressucite, encara que per unes hores només.
La qualificació màxima és perquè tu has sabut donar-li forma literària a l'esdeveniment i a mi se m'ha quedat en pura anècdota.
Sort i força! -
Ostres![Ofensiu]rnbonet | 26-01-2006 | Valoració: 10
Hem coincidit en el temps -pràcticament-en dues narracions, una teua i una meua, entorn la mateixa persona! Fes una ullada a l'últim "treballet" meu i ja em diràs.
Salut i rebolica!
Valoració mitja: 9.83
l´Autor
42 Relats
587 Comentaris
155197 Lectures
Valoració de l'autor: 9.43
Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)
Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com
"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"
(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")