¡Hola, amigo!

Un relat de: pivotatomic

En Moses Obasanjo observa la vasta llengua de sorra que s'estén davant seu. Fins on li arriba la mirada, aquella extensió groguenca i granulosa es desplega enfront dels seus ulls com una inacabable catifa on se li enfonsen els peus descalços. Odia la sorra. No suporta la seva escalfor, la seva inconsistència, la sensació d els granets adherint-se-li a la pell suada. Malgrat això, passa entre vuit i deu hores diàries caminant amunt i avall per la platja. Bufa i branda el cap amb resignació. És la voluntat del Senyor, es diu.

Fent servir una altre dosi de les seves inacabables reserves d'optimisme, pensa que, com a mínim la sorra que ara trepitja és diferent de la que va aprendre a detestar travessant el Sàhara. Aquesta és més fina, més amable. I quan ja no pot aguantar més la sensació d'enfonsar-se en les seves minúscules dunes, sempre li queda el recurs d'acostar-se a la vora del mar. Mullar-se els peus en aigua, caminar damunt la sorra humida i dura i, amb sort, refrescar-se amb la brisa del Mediterrani. Són estones curtes, és clar, perquè arran de mar es ven poquíssim i corre el risc que se li mulli la mercaderia. Però, per breus que siguin aquestes pauses marines, a ell li donen la vida.

En Moses esbossa un dels seus somriures replets de dents blanquíssimes. El mar! El mar ho canvia tot! Si hagués gaudit de la seva blava i silenciosa companyia quan va travessar el Sàhara a peu, les coses haurien estat molt diferents. La set, una set embogidora que li ressecava la llengua fins convertir-la en pols, hauria estat la mateixa, d'acord. Però què no hauria donat ell per poder capbussar-se en les seves aigües fresques durant els dies d'infern en els que va desafiar al desert al costat d'una dotzena més de nois del seu barri. Si haguessin tingut el mar com aliat mentre deambulaven per aquella immensitat feta d'ocres, grocs i distintes tonalitats de marró, pensa, l'Edmund i l'Olasange també ho haurien aconseguit. Però allà a baix, al Sàhara, l'únic blau que hi ha és el del cel. Un cel diàfan i cristal·lí però del que no cal esperar altra cosa que la calda masegadora del Sol, que et cau al damunt amb la inclemència del martell colpejant l'enclusa; i un vent del sud càlid com l'alè dels gossos de l'avern. S'estremeix al pensar en els cossos dels seus amics ressecant-se eternament sota un Sol d'injustícia. Torna a brandar el cap per foragitar els records que l'assalten tot sovint malgrat els seus esforços diaris per oblidar.

Camina sense pressa, barrejant-se amb els primers banyistes del matí. Famílies senceres que s'acosten a l'aigua carregats amb ombrel·les, tovalloles, cadires plegables, matalassos inflables... Algunes parelles inclús s'atreveixen a conduir els cotxets dels seus nadons pel damunt de la sorra impracticable. El Sol, fins fa poc encara tímid, comença a ensenyorir-se del cel. No pot evitar un somriure en veure a les primeres noies que es treuen la part de dalt dels bikinis per igualar el més possible els tons de la seva pell. Als negres no els cal bronzejar-se, pensa. Algun avantatge havia de tenir aquell color de pell tan menystingut a tot arreu!

Tot i saber que l'hora no és encara propícia pels negocis, comença a fer els seus primers intents. Escull a una noia que pren el Sol, sola, damunt d'una tovallola de color vermell tan intens que fa mal als ulls, i se li acosta amb un somriure.

-¡Hola, amiga! ¿Quieres algo?

La noia obre els ulls amb una lleugera expressió d'enuig. Però en trobar-se amb el somriure franc d'ell se li endolceixen ràpidament els trets de la cara. Potser penedida de la primera reacció, fingeix interessar-se per la mercaderia. Pregunta el preu d'unes ulleres de Sol i regira les peces de roba (algodón, algodón) que li mostra. Al final, fa un somriure d'impotència i nega amb el cap. Ell li torna el somriure, sense molestar-se per la negativa. Sap que de cada deu vegades que ensenya el gènere, només una acaba en venda, i això amb sort. Refà els farcells amb la traça que dóna l'haver repetit centenars de cops l'operació i segueix el seu camí.

Aprofitant la manca d'oportunitats per vendre, decideix acostar-se a l'aigua per primer cop. Les ones li llepen, manses, els turmells. El mar li agrada. Ara és el seu amic. No sempre ha estat així, però. Mentre gaudeix de la fredor, li venen al cap una munió d'imatges de la pastera amb que va arribar a l'anhelada Europa. Recorda el fred, la por, la sensació d'estar perdut en una immensitat negra i amenaçadora, de no saber on acabava el mar i començava la nit. Torna a sentir el gust del salnitre als llavis i es nota de nou els dits tumefactes i encarcarats per l'acció de l'aigua salada. De sobte, aquella frescor, que havia estat tan agradable segons abans, li retorna brutalment tota la desesperació sentida quan, tremolant al fons d'una barca quasi esquarterada, va tenir la certesa que aquelles quatre fustes es convertirien en el seu taüt i que aquell mar, acabat de descobrir, es convertiria en la seva tomba. I recorda, sobretot, el moment terrible en que, fart de set i gana, de por i de tremolors, de soledat i desencís, la promesa de descans etern que li oferien aquelles aigües negres no li va semblar tan dolenta. I com es va acostar la borda i va mirar l'abisme amb ulls buits d'expressió, mentre reunia les seves darreres forces per fer l'últim salt.

Va ser la mà de l'Ademola, el seu millor amic, la que el va mantenir ancorat al món dels vius. La mà i un somriure esgotat però que conservava l'esperança incòlume. Encara ara es pregunta si l'Ademola ja sospitava llavors que només unes poques hores després serien les mans d'en Moses les que lliurarien al mar el seu cos inert, vençut finalment per tantes batzegades. El noi branda el cap i recula cap a l'interior. El mar és ara el seu amic, sí. Però, a vegades, costa perdonar-li el preu que els va fer pagar per arribar a la terra promesa.

Mentre segueix el seu camí sense final per la riba, pensa en què li haurien dit els jueus al seu homònim si, després de portar-los a vagar 40 anys pel desert, Canaan hagués resultat ser un lloc semblant a aquella Espanya tan sovint hostil, malfiada i escadussera a la que ell havia anat a parar. El llavis tornen a mostrar dues fileres de dents blanquíssimes mentre el noi s'alegra de no haver de fer front a una situació semblant.

-¡Hola, amigo! ¿Quieres algo?

El banyista fa veure que no el veu i es manté immòbil, estirat quan llarg és damunt una tovallola que reprodueix la imatge d'un Ronaldinho feliç, fent el seu gest característic amb les mans. Ell continua el seu camí sense deixar que aquella actitud, que ha patit mil vegades abans, el desanimi.

La costa comença a omplir-se de veritat d'estiuejants, desitjosos de Sol i mar. Mentre deambula per entre ombrel·les i tovalloles, escolta fragments inconnexes de les seves converses: Ho saben els teus pares que els deixem les nenes aquesta nit?; ¡El Zambrotta este sí que es bueno. El Thuram es un yayo!; El meu cap és idiota. Quan penso que la setmana que ve, San Tornem-hi, em poso malalt. Nena, ¿donde está la crema del Sol? A vegades, es pregunta com hauria estat la seva vida si, per comptes d'haver nascut a Nigèria, hagués vist la llum a Barcelona. Segurament, la seva vida no seria massa diferent de les de tots aquells per entre els que ara es belluga, com una mena de paràsit al que amb prou feina es tolera. N'hi ha que tenen sort i n'hi ha que no, pensa. És la voluntat del Senyor.

El Sol està a punt d'arribar al seu zenit. En Moses fa dues hores que camina i encara no ha venut res. Cada dia li resulta una mica més difícil que l'anterior col·locar les seves mercaderies. Cada dia necessita dedicar-hi més temps i caminar més kilòmetres sobre la sorra ardent i sota el Sol enlluernador. Al començament de l'estiu era suficient passar-se vuit o deu hores a la platja. Ara, però, quan es fa fosc, li toca anar al poble i seguir la seva vagabunderia, aquesta vegada per les terrasses de bars i restaurants, per completar les vendes necessàries per anar tirant. Només després d'això pot arrossegar-se amb les seves bosses i farcells arran de mar, per fer nit sota les barques que reposen a la sorra. Podria dormir en una pensió, però fa prou bo com per estalviar aquests diners. Així, dorm arraulit al ventre d'una barca i l'endemà, quan el Sol amb prou feines despunta, aprofita per dutxar-se a les dutxes públiques. Ha après que als clients no els agraden les olors corporals, i quan es camina tantes hores sota el Sol, la suor es una companya de viatge pràcticament inevitable.

En Moses, que somia amb tenir algun dia la seva pròpia botiga, té clar com s'ha de tractar la clientela: amb pulcritud i cordialitat. Per això dedica una bona estona a quedar net de pols, sorra i suor. Després, un cop polit, s'acosta a un forner que li deixa a meitat de preu les pastes del dia anterior, i es compra una Coca-Cola al súper del passeig marítim. Després, comença la seva jornada. Camina d'una punta a l'altre els sis kilòmetres que té la platja cinc vegades al dia. No menja res, només es permet un parell de begudes fresques. Després, aprofitant l'estona en què els turistes es preparen per sortir a la nit, menja qualsevol cosa en algun dels bars més atrotinats del poble i reprèn la caminada. Fa això cada dia de la setmana, excepte els dijous. Aquell dia, quan acaba la jornada, entra al poble i va fins l'esplanada que hi ha davant del mercat. Allà, cada tarda s'hi reuneixen un munt de joves per jugar a bàsquet. El Moses, llarg i esprimatxat però amb la força que només tenen els supervivents, deixa les bosses ben a la vista, sota una de les cistelles i forma equip amb quatre altres jugadors a l'atzar. D'una manera gairebé miraculosa, oblida el cansament acumulat al llarg del dia i durant un parell d'hores es converteix en Hakeem Olajuwon, el nigerià que va guanyar dos anells de la NBA amb els Houston Rockets. Passa, llença, bloqueja i defensa sense perdre mai el somriure; i no pot evitar l'eufòria quan veu les mirades
d'enveja i admiració que li dediquen la majoria dels seus adversaris, blancs, després que ell hagi ensorrat la pilota dins la cistella, gràcies a un dels seus salts estratosfèrics. No canviaria aquelles dues hores per res del món. En part, perquè estima el joc. Però, sobretot, perquè és l'únic moment de la setmana en què sap que no ha d'envejar res a ningú... excepte, potser, unes d'aquelles sabatilles altes que duen la majoria dels seus rivals.

La ironia de la vida va voler que enlloc de jugar a bàsquet i acabar els seus estudis a Lagos, ell i sis dels deu companys de l'equip de l'escola haguessin d'emprendre un viatge incert cap al Nord. La ironia de la mort va voler que dels dos únics que van arribar, ell en fos un. Cada vegada que fa una esmatxada, posa un tap o aconsegueix una suspensió, pensa en els amics que es van quedar per sempre entre les pedres del desert, els qui es van empassar les gèlides aigües de l'oceà o que es podreixen com esclaus d'algun traficant d'homes de Mauritània. També pensa en la Vivian, la propietària dels únics llavis que ell ha besat en la vida, que va marxar del barri primer que ell. Abans de veure-la partir, van parlar d'un pròsper futur comú a Europa. Van somiar plegats i es van fer el mutu regal de la seva virginitat, entregant-se amb passió l'un en braços de l'altre. La Vivian, però, va ser de les que no van tenir sort. Poc abans de pujar a la barca que l'havia de portar al Nord o a l'oblit, es va trobar amb un conegut del barri que li va explicar, a contracor, que l'havia vist, malalta i desesperada, venent-se per uns bitllets en un bar de putes de Bamako. En Moses no s'enganya. Per a ella ja no hi haurà mai un nord ni un futur. Algunes nits, però, arraulit sota una barca, sent el cor ple de grumolls quan recorda la calidesa dels llavis de la Vivian i el paradís que va descobrir entre els seus malucs. És la voluntat del senyor, intenta consolar-se llavors, sense massa èxit.

Continua la seva marxa per damunt la sorra, transpirant de valent sota el pes de les bosses carregades de roba de temporada, ulleres de sol falses, rellotges d'imitació i altres articles peregrins que, suposadament, algú pot voler comprar mentre es cou a foc lent sobre l'arena. El matí no li està anant gens bé i l'estiu comença a donar mostres de fatiga. Aviat, els estiuejants tornaran a casa i a ell no li quedarà més remei que buscar-se la vida d'una altra manera. Ja té decidit que en dues o tres setmanes agafarà el tren cap a Barcelona, on sap que hi ha més feines que ell pot fer. La ciutat, però, l'intimida. Li porta imatges de por i de desconcert. Records de la indefensió que va sentir després que l'abandonessin a mitja nit en una immensa plaça circular, amb un entrepà de mortadel·la resseca i una ampolla d'aigua com a regals de comiat. De com de perdut es va sentir quan va intentar preguntar a un dels agents que els havien dut fins allà, després d'un angoixant viatge en avió, què se suposava que havia de fer, i l'home només va saber encongir-se d'espatlles i aixecar les celles, com dient: A mi què m'expliques, xaval? Busca't la vida! I ell se la va buscar. Però tan bon punt va poder, va tocar el dos d'aquella ciutat plena de gent que se'l mirava sempre amb desdeny i desconfiança. Aquella va ser una decisió encertada, perquè, amb tots els seus ets i uts, la costa és plena de gent alegre i disposada a gastar-se uns euros en productes del tot prescindibles en altres circumstàncies. Aviat, però, la tardor ocuparà els fulls del calendari i amb ella caldrà tornar a la ciutat. Per això, malgrat el vague neguit que li oprimeix el pit cada vegada que recorda la gran plaça rodona, amb les seves estàtues fosques, les seves fonts apagades i la seva muntanya impossible en un dels extrems, intenta no capficar-se massa amb la idea de tornar-hi. Al capdavall, l'experiència li ha ensenyat a enfrontar la vida dia a dia, sense sentir-se coartat per un futur que, gairebé sempre, acaba sent molt diferent de com l'havien imaginat.

La por, la mandra, el dubte són, a més, luxes que fa temps que va descobrir que els qui són com ell no es poden permetre. Els Moses d'aquest món han de ser forts si volen sobreviure. De preguntes, les mínimes. De pors, cap. De mandres... què és la mandra? Perquè els Moses d'aquest món han d'anar endavant com sigui. Els ho deuen a massa gent. Ell, sense anar més lluny, li ho deu a la mare i a les seves germanes petites, per les que és la darrera esperança de millorar; als companys d'equip que es van quedar pel camí; i a la Vivian. Especialment a la Vivian, que mai tindrà l'oportunitat que li ha estat brindada a ell de fer realitat els somnis que un cop van compartir. Per tots ells, farà el que faci falta. Anirà on calgui. I les nits en què la nostàlgia i la pena el superin, comprarà una targeta de telèfon i marcarà el número de casa, perquè la veu càlida de la mare i les rialles infantils de les nenes li recordin qui és ell de veritat i perquè ha fet el llarg viatge al nord de l'esperança.

De sobte es fixa en una ombrel·la que li resulta coneguda. Sí! Reconeix a la senyora gran amb el ridícul banyador groguenc i a les dues canalles que no paren de gemegar que s'amaguen a sota. És la mateixa on ahir li van prometre comprar-li unes ulleres i uns joguets pels nens si tornava quan portessin el moneder a sobre. El noi pensa que li ha canviat la sort i s'hi acosta amb un somriure.

-¡Hola, amigo! ¿Quieres algo?

Els estiuejants el reconeixen i ben aviat té una munió de persones al costat, valorant les seves mercaderies. A més de la iaia i els néts, a sota l'ombrel·la hi tenen el campament els pares dels nens, l'avi i dues tietes amb els corresponents marits. Tots parlen a la vegada, pregunten preus i no falta aquell que li parla amb un to que mereixeria una resposta molt més contundent que el seu somriure professional. El noi els ensenya ràpidament els articles pels que van mostrar interès el dia abans.

-Tres euro los juguete i sinco las gafa- respon quan la senyora del banyador impossible li torna a preguntar els preus de les coses.
-Ayer me dijiste dos y medio! - cloqueja la senyora fent un picada d'ullet mal dissimulada al seu marit. El noi es pregunta si la dona, a més de pobre, es pensa que és imbècil. Però no esborra el somriure dels llavis.
-No, no - gesticula amb amabilitat- Esto tres y esto, sinco.
-Que no, que me dijiste dos y medio - respon la dona aixecant el to de veu- ¡A ver si ahora me quieres engañar, tú!

Es resisteix a abaixar el preu. Sap que la dona menteix, no només perquè no s'ha esforçat gens a camuflar la seva estratègia, sinó perquè ell té molt clar quant li ha costat cada cosa i a quan l'ha de vendre perquè l'esforç li pagui la pena. Es manté ferm en el preu, però la família l'envolta ara com un grup de hienes envoltaria la cria perduda de la gasela. Les dones criden, els nens somiquen encara més del que ho fan sempre i els homes s'ho miren amb cara de superioritat. El de la broma torna a fer un comentari que només ell troba graciós. En Moses fa veure que no l'ha sentit. Al final, la vella, disposada a demostrar a les filles ja casades que l'edat no ha malmès la seva autoritat, sentencia:

-O dos y medio, o te vas por donde has venido. ¡Faltaría más!

De sobte, se sent cansat, molt cansat. El Sol li sembla més ardent que mai. Les bosses li pesen d'una forma insuportable. No ha venut res en tot el matí i necessita trencar la malastruga. Però la idea de deixar guanyar a aquella vella lloca se li fa, no sap per què, del tot inacceptable. Al capdavall és només un euro, intenta auto convèncer-se. Llavors escolta com la vella segueix increpant-lo, dient-li que te crees muy listo i que ayer me dijiste dos y medio, ¡sinvergüenza!. I li bull la sang. Voldria fer-la callar d'una vegada. Agafar un grapat d'aquella sorra ardent que se li enganxa a la pell dels bessons i fer-li empassar. A ella, als dos nens que no callen i a l' imbècil que segueix fent bromes amb to de suficiència. Aviam, si amb l'estómac ple de sorra i la llengua convertida en paper de vidre és capaç de seguir garlant!

Però enlloc d'allò, pensa en la mare i en les nenes. En l'Edmund i l'Olasange. En l'Ademola. I en la Vivian. El puny, crispat i enfonsat a la sorra es destensa. Fa un somriure de d'acord, tu guanyes i cobra sinco y dos y medio. Després agafa els paquets i segueix caminant. I quan sent a la vella afirmar amb to triomfal si yo digo dos y medio, son dos y medio, pensa un cop més: és la voluntat de Déu.

Satisfeta amb sí mateixa, la vella del banyador impossible veu allunyar-se al noi i es tomba novament damunt la tovallola de bany. Agafa un pot de crema solar i comença a untar-se els braços. En fa servir tanta que aviat sembla una llesca amb massa mantega. Mentre intenta que la seva pell gastada absorbeixi tot aquell excés de protecció ultravioleta, una de les seves filles, que asseguda en top less sobre la seva pròpia tovallola, passa les planes del diari amb una mà mentre sosté una cigarreta amb l'altre, llegeix en veu alta un titular.

-Trescientos nuevos inmigrantes llegan a la playa de Los Cristianos la noche pasada.

La vella aixeca els ulls i cloqueja amb autèntica afectació

- ¡Hay que ver! ¡Pobrecitos! ¿¡Es que nadie piensa hacer nada por ellos!?

Comentaris

  • Per molts més anys amb la companyia dels teus relats!!![Ofensiu]
    Leela | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Taller d'Escriptura, ronda 1[Ofensiu]
    pseudo | 01-02-2007

    D'entrada haig de confesar que el relat se m'ha fet excessivament llarg.

    En general el trobo ben escrit però per mi molta part del contingut és irrellevant i fà que perdi força.

    Potser també un petit canvi estructural ajudaria a situar al lector en cada ocasió, vull dir que en el text barreges present, passat, i el que acostuma a fer en Moses.

    La història ja la trobo encertada, però pel meu gust un narrador objectiu es fa aborrit. Hi ha descripcions realment bones sobretot algunes opinions d'en Moses, però jo ho hauria provat amb un narrador subjectiu...

    A continuació et comentaré algunes cosetes que canviaria:

    "En Mosses esbossa un dels seus somriures replets de dents blanquíssimes" -> No m'agrada com sona, potser està molt més vist però alguna cosa de "Moses esbossa el seu somriure mostrant dues fileres de dents blanquíssimes"...
    (Suposo que això simplement és de gustos personals)

    "Quan dius les noies que es treuen la part de dal dels bikinis". Crec que seria més correcte dir "del bikini".

    He trobat una "contradicció" al inici dius: "Passa entre vuit i deu hores diàries"i al final de la segona plana diu "Al començament de l'estiu era suficient passar-se vuit o deu hores a la platja"
    Això pot embolicar al lector i a més està força separat si es vol donar força a que ara i estés més hores, jo ho tindria més junt..

    Una mica més amunt quan parles dels fragments de converses inconnexes (per mi és una part totalment innecessària), Caldria que maquessis el que diuen els diferents personatges de l'estil "-blabla". Que no estigui així dificulta la lectura.

    La paraula vagabunderia, em fa realment mal d'ulls, ara no sabria quina paraula posar-hi.


    La tercera plana.. per mi és informació extra, que no cal en aquest cas.

    Bé la part interessant podem dir que és amb la dona del regateig. La resta per mi no és res més que una "descripció" de l'entorn, que la trobaria adecuada si hi hagués una continuació molt més llarga. Per mi el que ve ara és el nus i desenllaç i ho trobo totalment descompensat (parlant de volum)

    D'aquesta part només indicar-te que si dius literalment el que diuen els personatges, per anar bé s'hauria de posar entre " "

    I vaja la conclusió molt bona, com lo de Cannaan, però potser reduïnt part de la "introducció" quedaria més fort.


    Bé això és tot

  • Taller d'escriptura. Ronda 1[Ofensiu]
    gypsy | 28-01-2007


    Hola pivotatomic. Et comento el relat.

    = En quant a la forma:

    - "S'estremeix al pensar en els cossos dels seus amics ressecant-se...", posaria s'esgarrifa, per estètica subjectiva. Trauria "sota un Sol d'injustícia", ho trobo rar, en el context, crec que no cal.

    - "ensenyorir-se del cel", sé que t'agrada aquest verb, jo potser l'hauria canviat per cobrir, devorar...

    - (algodón, algodón), no posaria parèntesis.

    - "que havia estat tan agradable segons abans, li retorna brutalment tota...", substituiria segons abans, per feia un moment o no ho posaria.

    - m'agrada aquest paràgraf per la profunditat que transmet: "va tenir la certesa que aquelles quatre fustes es convertirien en el seu taüt i que aquell mar, acabat de descobrir, es convertiria en la seva tomba. I recorda, sobretot, el moment terrible en que, fart de set i gana, de por i de tremolors, de soledat i desencís, la promesa de descans etern que li oferien aquelles aigües negres no li va semblar tan dolenta. I com es va acostar la borda i va mirar l'abisme amb ulls buits d'expressió..."

    -On es parla del seu amic Ademola, ho trobo una mica confús i poc entenedor.

    -Trobo encertat, quan va lligant converses dels diferents banyistes, mentre camina cercant clients.

    -"vagabunderia" no m'acaba d'agradar, posaria i seguir vagarejant.

    - Molt encertat, el hobbie dels dijous, el basket, fa passar el relat més agilment, es torna més amè i crec que es reprèn l'interès del lector amb aquest canvi de tema.

    - posaria joguina i no joguet.

    - "La dona del banyador impossible", surt repetit una mica massa seguit.

    Trobo que està ben escrit, però de vegades es fa feixuc i una mica repetitiu, potser el tema de la calor i la sorra del principi.

    = En quant al fons:

    Dibuixes un personatge que es fa estimar i ens apropes una realitat cruel i terrible. En Moses es molt creïble. Trobo que surten un excés de personatges, quan parles de la Vivien, sembla un relat encastat en un altre. I et quedes com a mitges. Vull dir, el tema Vivien dona per un altra relat i aquí quedes amb ganes de més.
    El tros que més m'ha agradat ha estat el del basquet, per la fugida que representa pel personatge. I el missatge que se'n desprèn: per pobre i miserable que siguis sempre hi ha quelcom que et rescata de la humil.liació o d'una vida massa crua.
    Els banyistes surten roïns com són, com som.
    Regatejant a un pobre home, donen ganes de plorar, no per en Moses, que té molta més dignitat que la bruixa que li escatima uns cèntims.
    I aquesta hipocresia del món occidental cap als immigrants queda ben palesa i expressada.

    = Conclusió:
    m'ha agradat, potser l'hauria fet una mica més curt per fer-lo més amè sense que perdés autenticitat ni belles imatges. Una mica més condensat crec que guanyaria, doncs la història és bona i el personatge molt ben dibuixat. Potser el faria més curt, posant menys descripcions de la sorra i el desert.


    Espero haver contribuït una mica, amb un petit gra de sorra del meu esperit imperfecte.

    petons.

    gypsy

  • Taller d'escriptura. Ronda I.[Ofensiu]
    qwark | 27-12-2006

    M'has fet recordar una anècdota que em van explicar, que no sé si és certa, per tant l'explicaré sense noms. Resulta que un cantant famós va anar al top manta i va demanar-li el seu disc a un personatge com el teu Moses. L'home el va trobar i li va oferir i el cantant li va recriminar "Pero es que no ves que soy yo? Me estás robando!".

    Però m'estic desviant del tema, ja abans de començar. T'haig de confessar que és molt difícil buscar-li defectes a un bon relat d'un dels autors consagrats del web. Potser en la teva simbologia, seria com fer-li un marcatge dur al Gasol (ja sé que t'agraden més els americans; jo escombro cap a casa). Més difícil ens ho poses quan ens plantes davant dels nassos un relat tan ben intencionat com aquest. Bé, com que l'Alícia ja t'ha fet un marcatge força complet (en alguns punts, incomprensible per a mi), permet-me que jo faci cinc personals ràpides i deixi pas al següent.

    Comencem pel tema. Ataques al lector, a la seva part sensible i a la seva consciència amb les vivències d'aquest pobre Moses, a qui tots hem refusat dotzenes de cops, insensibles al seu drama personal. Era el teu objectiu crear-nos mala consciència o era tan sols un dany col·lateral, degut al procés sagrat de desenvolupament literari, de la història i del personatge? Un dels problemes d'aquest joc és que el lector es veu absorbit pel seu costat emocional, baixa el seu sentit racional i aquí és molt fàcil manipular-lo. És el modus operandi del periodisme sensacionalista. Per tant, precaució -amic relataire- quan comencem a conduir tan a la vora d'aquests penya-segats. Cal tenir molt clar en què es diferencia el bon periodisme de denúncia social de la burda manipulació sensacionalista.

    La construcció del relat em sembla força encertada. Situació inicial, flashbacks explicant d'on prové el personatge intercalats entre converses de negocis de platja. El ritme és bo, fàcil de llegir, amb elements d'interès a l'argument que atrapen al lector en la trama, enriquit per petites ironies. Deixa'm comentar però, els aspectes que trobo menys rodons.

    Hi ha una aparent contradicció entre la tenacitat del protagonista i la resignació a la voluntat divina (que l'acompanya arreu on va). Es pot pensar que on no arriba la tenacitat, ho fa la resignació però estèticament sembla com si el Moises es mogués per "ironies de la vida", per marees o voluntats inescrutables. Em sembla entendre que la raó del seu viatge és enviar diners a la seva família i també els somnis trencats que va compartir amb la Vivian. La fe seria el refugi de les seves frustracions. Suposo que pel personatge, és versemblant. Com a actitud, en canvi, seria irracional.

    Anem a una frase que considero central: A vegades, es pregunta com hauria estat la seva vida si, per comptes d'haver nascut a Nigèria, hagués vist la llum a Barcelona. i la resposta que ofereixes tu mateix a continuació:Segurament, la seva vida no seria massa diferent de les de tots aquells per entre els que ara es belluga. Les reflexions que poden orbitar al voltant d'aquesta idea són molt interessants. La Terra promesa, té sentit al marge de l'extenuant travessia pel desert? El valor que li donem a l'aigua és directament proporcional a la intensitat amb que hem tingut set. Si has nascut al desert, el camí desitjat és el que porta a l'aigua. Però si has nascut a la Terra promesa... Cap a on has de fer camí? Absurditat existencial, frivolitat, ho resumeixes molt bé amb aquestes converses entretallades dels que són a la platja i van tenir la sort de néixer a Barcelona. La supervivència és l'única cosa seriosa. La resta són jocs: superació personal, èxits laborals, talent... Basket?

    Realització personal basada en el basket, allò que el fa destacar. Potser és una mica tòpic i políticament incorrecte que un negre hagi de destacar en el basket. Però en comptes de criticar-te això et faré un retret post-feminista: si el Moses és un tio, no és gaire versemblant que faci dues coses alhora, com ara esmatxar i pensar en la família (a més, això no ens acostaria una mica al precipici del sensacionalisme?). Per molt bo que sigui, jo crec que es concentraria en el joc (a més, és el seu moment de distracció, no?). Seguint amb la correcció feminista, no sé si és gaire romàntic dir que la Vivian és "propietària" dels seus llavis. Trobo que és una paraula que fa pensar en coses que es compren o es venen i no és fins més tard, que la Vivian ven el seu cos.

    Per acabar, la conclusió amb la dona del banyador. M'he descol·locat amb el regateig (em balla mig euro i no un) però entenc que és una anècdota interessant. Jo l'interpreto de la següent manera: la dona del banyador impossible pretén donar a entendre que és una persona de món i sap que a molts dels països del Sud, el regateig és un costum arrelat. Per tant, entra en el presumpte joc del Moses, es diverteix guanyant-lo "en el seu terreny". Per cert, si em deixes ser una mica "Ciutadà" (o FriJoLito), trobo tendenciós que aquest personatge que ens fas tan antipàtic, parli en castellà.

    M'encanta, en tot cas, que l'afectació sigui autèntica, quan llegeix la notícia. I la pregunta queda a l'aire, també per nosaltres: què podem fer amb aquesta gent?

  • Taller d'escriptura. Ronda I [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 22-12-2006

    Estructura
    D'entrada ja he dit que m'agrada el relat, en un comentari anterior. Però no es tracta d'això, no? Doncs au, ara toca entrar a sac.... jejejej i com que en Pivot no és dels que es piquen doncs jo, a sac.... jajajaj

    A nivell d'estructura jo la trobo un pel desequilibrat el relat, un principi molt descriptiu que no entra a matar, que no ens dona més que situació del personatge, i quan entrem en la tasca, en el fil on es vol realment entrar, ja es cap al final, de sobte corre molt, i tota la raó de ser del relat arriba a les últimes ratlles.
    Pel que fa a coses concretes doncs posarem algunes de concretes:
    Per exemple la utilització de molts demostratius, aquell, aquelles, i possessius a vegades es fa repetitiu. Hi ha que buscar més recursos de vocabulari per no repetir-se, ja se que jo també ho faig, però la Llibre que es una pesada amb aquest sentit, m'ha fet entendre que tenim més recursos que els que fem servir, així que potser revisar les repeticions. No estic segura però una altre dosi, no seria femení? No aniria amb a? Sol, en majúscula? Són alguns dubtes que m'han entrat en repassar el relat que ja havia llegit dos cops. I per altra banda quan el personatge se'n va a la platja perquè ja té clar que no vendrà? M'estranya, és un imatge insòlita per aquests venedors ambulants, que mai semblen cansar-se i que mai perden una oportunitat amb un sentit comercial molt diferent al nostre. I per últim, canalla no és un nom comunitari? Hom pot tenir un, dos o tres canalles? Ostres es que em sona fatal. O sigui que a casa tinc una canalla.,.. ja, ja li diré a la Gali

    Literaria
    Respecte al plantejament ens mostres un escenari clar i fàcil de veure, i de comprendre, amb el que tots malauradament ens identifiquem, un immigrant al que tots segur coneixem encara que tu li dones nom i normalment per tots nosaltres acostumen a ser personatges anònims.

    S'hi veu un cert enyor pel passat, pel país per la família. Un passat dur però al hora desitjat malgrat venir a la cerca d'un futur mes bo a aquest Canaan escollit [encara que el referent bíblic està una mica agafat pels pèls ] A poc a poc ens vas dient d'on bé el nostre personatge i com li ha costat arribar fins Europa, però en realitat no ens has dit res, oi? T'has limitat a molta part del relat a fer descripcions però encara no em entrat a matar. No sabem el que ens vols mostrar, ens descriu una situació però no ens marques una direcció.

    Ja cap el final el relat comença a ser més intens i a donar-nos més teca. Malgrat tot hi ha paràgrafs que son una mica embolicats, poc estructurats, cal trobar jocs de paraules. Malgrat tot les escenes de la pastera, on la mà del seu amic li salva la vida, per desprès perdre's en el mar. Aquestes escenes entren molt més enllà del que semblava al principi. Ens dones una imatge del profund i dolorós viatge que es pels africans venir a buscar un millor futur, per deixar tot el seu passat, la seva família, per tots nosaltres un viatge desesperat, a vegades incomprensible, però que no hi ha més remei per aquells que necessiten quel com més que sembla que nosaltres tenim.

    Malgrat tot hi ha un problema, que entrés massa tard en el que sembla ens vols expressar, es molt narratiu, i per altra banda apliques massa clixés, potser una imatge molt estandarditzada del que es aquest viatge, Aquest dolor. Per altra banda uses les descripcions com imatges de pel·lícula, que és un dels teus grans encerts, que sembla que pots veure les escenes com si les tinguessis al davant. Però trobo que dones masses voltes a les descripcions avanç d'entrar realment al nus del relat.

    Per altra banda mai parles de les actituds directes dels personatges si no del que senten de sensacions, de impressions, sembla que et faci por dir directament el que senten els personatges que sempre hagi un intermediari.


    Com ja t'avia dit el relat m'ha agradat i crec que entres en un tema força crític i actual, que cal socialment, tenir en compte. Tanmateix potser podries haver fet una línia menys estandarditzada d'aquest tema. Vull dir que calia algún clímax, algun punt de vista més innovador respecta a una imatge que tots coneixem. Es clar que realment el fet de ser una imatge quotidiana per tots nosaltres no vol dir que sigui conegut. Cal ser conscients d'aquestes situacions, però potser hauries d'haver incidit des d'un angle més innovador. No se m'acudeix, eh... només és una idea. Ni tant sol hi ha un gir final sorprenent. En fi que ens parles d'una situació que tots coneixem i que en cap moment crea intriga, i que no hi ha gir final. Això si, la teva capacitat d'integrar aquestes escenes fílmiques, i l'esport, especialment el bàsquet com a fil conductor en la majoria dels teus relats, es una norma que segueixes, que a mi m'encanta, i que fa que els teus relats sempre siguin gustosos de llegir, i que tinguin un atractiu especial. Ens fas veure. I això no tot hom ho sap fer. És la teva millor característica. Però tu ja ho saps, oi? A la fi ets sublim!

  • Cistella de quatre punts, amigo[Ofensiu]
    Frèdia | 16-11-2006 | Valoració: 10

    Arribo una mica tard per felicitar-te en el teu segon aniversari com a relataire. Hi ha qui és incorregible i sempre arriba tard a tot arreu. De totes maneres, la meva més sincera felicitació per haver aconseguit un nombre tan elevat de lectures i un nombre tan llaminer de comentaris (pensa que un text llarg té més possibilitats de dissuadir el lector que un poema breu) i, sobretot, per haver escrit amb regularitat durant tot aquest temps. 38 relats en 730 dies és una xifra que provoca sana enveja.
    De fet fa pocs dies que m'he afegit a aquesta gran família, però són suficients per adonar-me que hi ha una colla d'escriptors amb una prosa impecable i una imaginació excel·lent i que tenen molt del teu personatge, del Moses, com ell són constants i lluitadors. I, amigo, tu n'ets un. Cada relat que t'he llegit és una cistella de tres punts. I és de tres perquè penso que les de quatre no s'han inventat encara.

    Pel que fa al relat, m'ha agradat molt. Ho té pràcticament tot al seu favor: el tema és d'actualitat i està tractat amb mirament, amb tendresa, amb convicció, sense caure en cap mena de proselitisme, i l'estil és d'aquells que passa sol, sense fer cap mena d'esforç. Et ben juro que mentre llegia el text m'imaginava el Moses com en Denzel Washington. No sé si per culpa teva o no. El cas és que el personatge ha acabat enamorant-me. Em venien ganes de dir-li: ¡Hola, amigo!. Espero que ens regalis moltes perles com aquesta.


  • Molt bon [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 07-10-2006 | Valoració: 9

    anàlisi d'una situació real i diaria, de gent sense papers que vol treballar però que no els permetem, i al hora que les nostres multinacionals els treuen el treball i les possibilitats a casa nostra... si ell t'expliques, com la Repsol embuxaca calers al govern de Lagos, mentre fant els ulls grossos a la dictadura que té a tot un poble en la misèria. Bé, relats com aquest serveixen de crítica social, de fer-nos adonar d'una situació que no canviarà i de la que hem de ser conscients...

    Molt bo, noi. Com a anat per la Xina? A veure si conseguim fer una cervessa...

  • Visió...[Ofensiu]
    rnbonet | 06-10-2006 | Valoració: 10

    ...sincera i trista d'un fet habitual, que estem cansat de veure els que vivim prop de la platja. Ben narrada, amb situacions/introspeccions coherents i amb un sentit del ritme evident, com en quasi tota la teua producció. I amb una irònica mala llet -aixi m'ho ha semblat i he rigut aplaudint- quan fas parlar en l'idioma eixe del costat a la gent de 'color blanc "tostao pol sol" '
    Un de tres... i des del mig del camp!
    Molta salut i molta rebolica!

  • Una història realista[Ofensiu]
    angie | 04-10-2006

    Bona ambientació (he recordat la platja de Tenerife)... bones descripcions d'imatges i de sentiments. Destaco una frase que per a mi és eix de tota aquesta possible realitat : "La por, la mandra, el dubte són, a més, luxes que fa temps que va descobrir que els qui són com ell no es poden permetre."
    I aquesta reflexió final on una falsa compassió vol amagar l'egoisme, que cadascú de nosaltres amaguem davant situacions que preferim siguin al.lienes...molt ben narrada!
    Ostres, pivot... m'ha agradat!i el títol també!(ja saps que és una de les meves "puetes" manies, jeje)

    petons, amic!

    angie

  • Nola nanuuuu !![Ofensiu]
    Màndalf | 02-10-2006

    Renoi, si volies fer posar la pell de gallina ho has aconseguit.

    Molt efectiu el sistema d'explicar-ho, amb un observador dels fets i la història del Moses que relata els seus pensaments i sentiments.

    Tampoc jo t'he llegir massa, mea culpa, però sé pels teus reptes que escrius bé i que tens una prosa intel·ligent i plena d'imatges que fa que la lectura llisqui amb poc esforç. Com una mosca sobre una calba (ui, has vist?, és que se me'n va la mà). No m'ho tinguis en compte, hem de posar alguna conya a aquest món de vegades tan difícil i injust (la conya és lo de la mosca, eh!).

    M'ha agradat el relat. I més encara la seva intenció. Molt creïble l'apartat del teu estimat bàsquet i fins i tot la història final de la família amb el contrasentit inclòs i que podríem generalitzar. La misèria de l'egoisme que tots portem a dins en més o menys nivell.

    Salut i força

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

587 Comentaris

120265 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")