¡Hola, amigo!

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

D'entrada haig de confesar que el relat se m'ha fet excessivament llarg.

En general el trobo ben escrit però per mi molta part del contingut és irrellevant i fà que perdi força.

Potser també un petit canvi estructural ajudaria a situar al lector en cada ocasió, vull dir que en el text barreges present, passat, i el que acostuma a fer en Moses.

La història ja la trobo encertada, però pel meu gust un narrador objectiu es fa aborrit. Hi ha descripcions realment bones sobretot algunes opinions d'en Moses, però jo ho hauria provat amb un narrador subjectiu...

A continuació et comentaré algunes cosetes que canviaria:

"En Mosses esbossa un dels seus somriures replets de dents blanquíssimes" -> No m'agrada com sona, potser està molt més vist però alguna cosa de "Moses esbossa el seu somriure mostrant dues fileres de dents blanquíssimes"...
(Suposo que això simplement és de gustos personals)

"Quan dius les noies que es treuen la part de dal dels bikinis". Crec que seria més correcte dir "del bikini".

He trobat una "contradicció" al inici dius: "Passa entre vuit i deu hores diàries"i al final de la segona plana diu "Al començament de l'estiu era suficient passar-se vuit o deu hores a la platja"
Això pot embolicar al lector i a més està força separat si es vol donar força a que ara i estés més hores, jo ho tindria més junt..

Una mica més amunt quan parles dels fragments de converses inconnexes (per mi és una part totalment innecessària), Caldria que maquessis el que diuen els diferents personatges de l'estil "-blabla". Que no estigui així dificulta la lectura.

La paraula vagabunderia, em fa realment mal d'ulls, ara no sabria quina paraula posar-hi.


La tercera plana.. per mi és informació extra, que no cal en aquest cas.

Bé la part interessant podem dir que és amb la dona del regateig. La resta per mi no és res més que una "descripció" de l'entorn, que la trobaria adecuada si hi hagués una continuació molt més llarga. Per mi el que ve ara és el nus i desenllaç i ho trobo totalment descompensat (parlant de volum)

D'aquesta part només indicar-te que si dius literalment el que diuen els personatges, per anar bé s'hauria de posar entre " "

I vaja la conclusió molt bona, com lo de Cannaan, però potser reduïnt part de la "introducció" quedaria més fort.


Bé això és tot

Hola pivotatomic. Et comento el relat.

= En quant a la forma:

- "S'estremeix al pensar en els cossos dels seus amics ressecant-se...", posaria s'esgarrifa, per estètica subjectiva. Trauria "sota un Sol d'injustícia", ho trobo rar, en el context, crec que no cal.

- "ensenyorir-se del cel", sé que t'agrada aquest verb, jo potser l'hauria canviat per cobrir, devorar...

- (algodón, algodón), no posaria parèntesis.

- "que havia estat tan agradable segons abans, li retorna brutalment tota...", substituiria segons abans, per feia un moment o no ho posaria.

- m'agrada aquest paràgraf per la profunditat que transmet: "va tenir la certesa que aquelles quatre fustes es convertirien en el seu taüt i que aquell mar, acabat de descobrir, es convertiria en la seva tomba. I recorda, sobretot, el moment terrible en que, fart de set i gana, de por i de tremolors, de soledat i desencís, la promesa de descans etern que li oferien aquelles aigües negres no li va semblar tan dolenta. I com es va acostar la borda i va mirar l'abisme amb ulls buits d'expressió..."

-On es parla del seu amic Ademola, ho trobo una mica confús i poc entenedor.

-Trobo encertat, quan va lligant converses dels diferents banyistes, mentre camina cercant clients.

-"vagabunderia" no m'acaba d'agradar, posaria i seguir vagarejant.

- Molt encertat, el hobbie dels dijous, el basket, fa passar el relat més agilment, es torna més amè i crec que es reprèn l'interès del lector amb aquest canvi de tema.

- posaria joguina i no joguet.

- "La dona del banyador impossible", surt repetit una mica massa seguit.

Trobo que està ben escrit, però de vegades es fa feixuc i una mica repetitiu, potser el tema de la calor i la sorra del principi.

= En quant al fons:

Dibuixes un personatge que es fa estimar i ens apropes una realitat cruel i terrible. En Moses es molt creïble. Trobo que surten un excés de personatges, quan parles de la Vivien, sembla un relat encastat en un altre. I et quedes com a mitges. Vull dir, el tema Vivien dona per un altra relat i aquí quedes amb ganes de més.
El tros que més m'ha agradat ha estat el del basquet, per la fugida que representa pel personatge. I el missatge que se'n desprèn: per pobre i miserable que siguis sempre hi ha quelcom que et rescata de la humil.liació o d'una vida massa crua.
Els banyistes surten roïns com són, com som.
Regatejant a un pobre home, donen ganes de plorar, no per en Moses, que té molta més dignitat que la bruixa que li escatima uns cèntims.
I aquesta hipocresia del món occidental cap als immigrants queda ben palesa i expressada.

= Conclusió:
m'ha agradat, potser l'hauria fet una mica més curt per fer-lo més amè sense que perdés autenticitat ni belles imatges. Una mica més condensat crec que guanyaria, doncs la història és bona i el personatge molt ben dibuixat. Potser el faria més curt, posant menys descripcions de la sorra i el desert.


Espero haver contribuït una mica, amb un petit gra de sorra del meu esperit imperfecte.

petons.

gypsy

M'has fet recordar una anècdota que em van explicar, que no sé si és certa, per tant l'explicaré sense noms. Resulta que un cantant famós va anar al top manta i va demanar-li el seu disc a un personatge com el teu Moses. L'home el va trobar i li va oferir i el cantant li va recriminar "Pero es que no ves que soy yo? Me estás robando!".

Però m'estic desviant del tema, ja abans de començar. T'haig de confessar que és molt difícil buscar-li defectes a un bon relat d'un dels autors consagrats del web. Potser en la teva simbologia, seria com fer-li un marcatge dur al Gasol (ja sé que t'agraden més els americans; jo escombro cap a casa). Més difícil ens ho poses quan ens plantes davant dels nassos un relat tan ben intencionat com aquest. Bé, com que l'Alícia ja t'ha fet un marcatge força complet (en alguns punts, incomprensible per a mi), permet-me que jo faci cinc personals ràpides i deixi pas al següent.

Comencem pel tema. Ataques al lector, a la seva part sensible i a la seva consciència amb les vivències d'aquest pobre Moses, a qui tots hem refusat dotzenes de cops, insensibles al seu drama personal. Era el teu objectiu crear-nos mala consciència o era tan sols un dany col·lateral, degut al procés sagrat de desenvolupament literari, de la història i del personatge? Un dels problemes d'aquest joc és que el lector es veu absorbit pel seu costat emocional, baixa el seu sentit racional i aquí és molt fàcil manipular-lo. És el modus operandi del periodisme sensacionalista. Per tant, precaució -amic relataire- quan comencem a conduir tan a la vora d'aquests penya-segats. Cal tenir molt clar en què es diferencia el bon periodisme de denúncia social de la burda manipulació sensacionalista.

La construcció del relat em sembla força encertada. Situació inicial, flashbacks explicant d'on prové el personatge intercalats entre converses de negocis de platja. El ritme és bo, fàcil de llegir, amb elements d'interès a l'argument que atrapen al lector en la trama, enriquit per petites ironies. Deixa'm comentar però, els aspectes que trobo menys rodons.

Hi ha una aparent contradicció entre la tenacitat del protagonista i la resignació a la voluntat divina (que l'acompanya arreu on va). Es pot pensar que on no arriba la tenacitat, ho fa la resignació però estèticament sembla com si el Moises es mogués per "ironies de la vida", per marees o voluntats inescrutables. Em sembla entendre que la raó del seu viatge és enviar diners a la seva família i també els somnis trencats que va compartir amb la Vivian. La fe seria el refugi de les seves frustracions. Suposo que pel personatge, és versemblant. Com a actitud, en canvi, seria irracional.

Anem a una frase que considero central: A vegades, es pregunta com hauria estat la seva vida si, per comptes d'haver nascut a Nigèria, hagués vist la llum a Barcelona. i la resposta que ofereixes tu mateix a continuació:Segurament, la seva vida no seria massa diferent de les de tots aquells per entre els que ara es belluga. Les reflexions que poden orbitar al voltant d'aquesta idea són molt interessants. La Terra promesa, té sentit al marge de l'extenuant travessia pel desert? El valor que li donem a l'aigua és directament proporcional a la intensitat amb que hem tingut set. Si has nascut al desert, el camí desitjat és el que porta a l'aigua. Però si has nascut a la Terra promesa... Cap a on has de fer camí? Absurditat existencial, frivolitat, ho resumeixes molt bé amb aquestes converses entretallades dels que són a la platja i van tenir la sort de néixer a Barcelona. La supervivència és l'única cosa seriosa. La resta són jocs: superació personal, èxits laborals, talent... Basket?

Realització personal basada en el basket, allò que el fa destacar. Potser és una mica tòpic i políticament incorrecte que un negre hagi de destacar en el basket. Però en comptes de criticar-te això et faré un retret post-feminista: si el Moses és un tio, no és gaire versemblant que faci dues coses alhora, com ara esmatxar i pensar en la família (a més, això no ens acostaria una mica al precipici del sensacionalisme?). Per molt bo que sigui, jo crec que es concentraria en el joc (a més, és el seu moment de distracció, no?). Seguint amb la correcció feminista, no sé si és gaire romàntic dir que la Vivian és "propietària" dels seus llavis. Trobo que és una paraula que fa pensar en coses que es compren o es venen i no és fins més tard, que la Vivian ven el seu cos.

Per acabar, la conclusió amb la dona del banyador. M'he descol·locat amb el regateig (em balla mig euro i no un) però entenc que és una anècdota interessant. Jo l'interpreto de la següent manera: la dona del banyador impossible pretén donar a entendre que és una persona de món i sap que a molts dels països del Sud, el regateig és un costum arrelat. Per tant, entra en el presumpte joc del Moses, es diverteix guanyant-lo "en el seu terreny". Per cert, si em deixes ser una mica "Ciutadà" (o FriJoLito), trobo tendenciós que aquest personatge que ens fas tan antipàtic, parli en castellà.

M'encanta, en tot cas, que l'afectació sigui autèntica, quan llegeix la notícia. I la pregunta queda a l'aire, també per nosaltres: què podem fer amb aquesta gent?

Estructura
D'entrada ja he dit que m'agrada el relat, en un comentari anterior. Però no es tracta d'això, no? Doncs au, ara toca entrar a sac.... jejejej i com que en Pivot no és dels que es piquen doncs jo, a sac.... jajajaj

A nivell d'estructura jo la trobo un pel desequilibrat el relat, un principi molt descriptiu que no entra a matar, que no ens dona més que situació del personatge, i quan entrem en la tasca, en el fil on es vol realment entrar, ja es cap al final, de sobte corre molt, i tota la raó de ser del relat arriba a les últimes ratlles.
Pel que fa a coses concretes doncs posarem algunes de concretes:
Per exemple la utilització de molts demostratius, aquell, aquelles, i possessius a vegades es fa repetitiu. Hi ha que buscar més recursos de vocabulari per no repetir-se, ja se que jo també ho faig, però la Llibre que es una pesada amb aquest sentit, m'ha fet entendre que tenim més recursos que els que fem servir, així que potser revisar les repeticions. No estic segura però una altre dosi, no seria femení? No aniria amb a? Sol, en majúscula? Són alguns dubtes que m'han entrat en repassar el relat que ja havia llegit dos cops. I per altra banda quan el personatge se'n va a la platja perquè ja té clar que no vendrà? M'estranya, és un imatge insòlita per aquests venedors ambulants, que mai semblen cansar-se i que mai perden una oportunitat amb un sentit comercial molt diferent al nostre. I per últim, canalla no és un nom comunitari? Hom pot tenir un, dos o tres canalles? Ostres es que em sona fatal. O sigui que a casa tinc una canalla.,.. ja, ja li diré a la Gali

Literaria
Respecte al plantejament ens mostres un escenari clar i fàcil de veure, i de comprendre, amb el que tots malauradament ens identifiquem, un immigrant al que tots segur coneixem encara que tu li dones nom i normalment per tots nosaltres acostumen a ser personatges anònims.

S'hi veu un cert enyor pel passat, pel país per la família. Un passat dur però al hora desitjat malgrat venir a la cerca d'un futur mes bo a aquest Canaan escollit [encara que el referent bíblic està una mica agafat pels pèls ] A poc a poc ens vas dient d'on bé el nostre personatge i com li ha costat arribar fins Europa, però en realitat no ens has dit res, oi? T'has limitat a molta part del relat a fer descripcions però encara no em entrat a matar. No sabem el que ens vols mostrar, ens descriu una situació però no ens marques una direcció.

Ja cap el final el relat comença a ser més intens i a donar-nos més teca. Malgrat tot hi ha paràgrafs que son una mica embolicats, poc estructurats, cal trobar jocs de paraules. Malgrat tot les escenes de la pastera, on la mà del seu amic li salva la vida, per desprès perdre's en el mar. Aquestes escenes entren molt més enllà del que semblava al principi. Ens dones una imatge del profund i dolorós viatge que es pels africans venir a buscar un millor futur, per deixar tot el seu passat, la seva família, per tots nosaltres un viatge desesperat, a vegades incomprensible, però que no hi ha més remei per aquells que necessiten quel com més que sembla que nosaltres tenim.

Malgrat tot hi ha un problema, que entrés massa tard en el que sembla ens vols expressar, es molt narratiu, i per altra banda apliques massa clixés, potser una imatge molt estandarditzada del que es aquest viatge, Aquest dolor. Per altra banda uses les descripcions com imatges de pel·lícula, que és un dels teus grans encerts, que sembla que pots veure les escenes com si les tinguessis al davant. Però trobo que dones masses voltes a les descripcions avanç d'entrar realment al nus del relat.

Per altra banda mai parles de les actituds directes dels personatges si no del que senten de sensacions, de impressions, sembla que et faci por dir directament el que senten els personatges que sempre hagi un intermediari.


Com ja t'avia dit el relat m'ha agradat i crec que entres en un tema força crític i actual, que cal socialment, tenir en compte. Tanmateix potser podries haver fet una línia menys estandarditzada d'aquest tema. Vull dir que calia algún clímax, algun punt de vista més innovador respecta a una imatge que tots coneixem. Es clar que realment el fet de ser una imatge quotidiana per tots nosaltres no vol dir que sigui conegut. Cal ser conscients d'aquestes situacions, però potser hauries d'haver incidit des d'un angle més innovador. No se m'acudeix, eh... només és una idea. Ni tant sol hi ha un gir final sorprenent. En fi que ens parles d'una situació que tots coneixem i que en cap moment crea intriga, i que no hi ha gir final. Això si, la teva capacitat d'integrar aquestes escenes fílmiques, i l'esport, especialment el bàsquet com a fil conductor en la majoria dels teus relats, es una norma que segueixes, que a mi m'encanta, i que fa que els teus relats sempre siguin gustosos de llegir, i que tinguin un atractiu especial. Ens fas veure. I això no tot hom ho sap fer. És la teva millor característica. Però tu ja ho saps, oi? A la fi ets sublim!

Arribo una mica tard per felicitar-te en el teu segon aniversari com a relataire. Hi ha qui és incorregible i sempre arriba tard a tot arreu. De totes maneres, la meva més sincera felicitació per haver aconseguit un nombre tan elevat de lectures i un nombre tan llaminer de comentaris (pensa que un text llarg té més possibilitats de dissuadir el lector que un poema breu) i, sobretot, per haver escrit amb regularitat durant tot aquest temps. 38 relats en 730 dies és una xifra que provoca sana enveja.
De fet fa pocs dies que m'he afegit a aquesta gran família, però són suficients per adonar-me que hi ha una colla d'escriptors amb una prosa impecable i una imaginació excel·lent i que tenen molt del teu personatge, del Moses, com ell són constants i lluitadors. I, amigo, tu n'ets un. Cada relat que t'he llegit és una cistella de tres punts. I és de tres perquè penso que les de quatre no s'han inventat encara.

Pel que fa al relat, m'ha agradat molt. Ho té pràcticament tot al seu favor: el tema és d'actualitat i està tractat amb mirament, amb tendresa, amb convicció, sense caure en cap mena de proselitisme, i l'estil és d'aquells que passa sol, sense fer cap mena d'esforç. Et ben juro que mentre llegia el text m'imaginava el Moses com en Denzel Washington. No sé si per culpa teva o no. El cas és que el personatge ha acabat enamorant-me. Em venien ganes de dir-li: ¡Hola, amigo!. Espero que ens regalis moltes perles com aquesta.

anàlisi d'una situació real i diaria, de gent sense papers que vol treballar però que no els permetem, i al hora que les nostres multinacionals els treuen el treball i les possibilitats a casa nostra... si ell t'expliques, com la Repsol embuxaca calers al govern de Lagos, mentre fant els ulls grossos a la dictadura que té a tot un poble en la misèria. Bé, relats com aquest serveixen de crítica social, de fer-nos adonar d'una situació que no canviarà i de la que hem de ser conscients...

Molt bo, noi. Com a anat per la Xina? A veure si conseguim fer una cervessa...

...sincera i trista d'un fet habitual, que estem cansat de veure els que vivim prop de la platja. Ben narrada, amb situacions/introspeccions coherents i amb un sentit del ritme evident, com en quasi tota la teua producció. I amb una irònica mala llet -aixi m'ho ha semblat i he rigut aplaudint- quan fas parlar en l'idioma eixe del costat a la gent de 'color blanc "tostao pol sol" '
Un de tres... i des del mig del camp!
Molta salut i molta rebolica!

Bona ambientació (he recordat la platja de Tenerife)... bones descripcions d'imatges i de sentiments. Destaco una frase que per a mi és eix de tota aquesta possible realitat : "La por, la mandra, el dubte són, a més, luxes que fa temps que va descobrir que els qui són com ell no es poden permetre."
I aquesta reflexió final on una falsa compassió vol amagar l'egoisme, que cadascú de nosaltres amaguem davant situacions que preferim siguin al.lienes...molt ben narrada!
Ostres, pivot... m'ha agradat!i el títol també!(ja saps que és una de les meves "puetes" manies, jeje)

petons, amic!

angie

Renoi, si volies fer posar la pell de gallina ho has aconseguit.

Molt efectiu el sistema d'explicar-ho, amb un observador dels fets i la història del Moses que relata els seus pensaments i sentiments.

Tampoc jo t'he llegir massa, mea culpa, però sé pels teus reptes que escrius bé i que tens una prosa intel·ligent i plena d'imatges que fa que la lectura llisqui amb poc esforç. Com una mosca sobre una calba (ui, has vist?, és que se me'n va la mà). No m'ho tinguis en compte, hem de posar alguna conya a aquest món de vegades tan difícil i injust (la conya és lo de la mosca, eh!).

M'ha agradat el relat. I més encara la seva intenció. Molt creïble l'apartat del teu estimat bàsquet i fins i tot la història final de la família amb el contrasentit inclòs i que podríem generalitzar. La misèria de l'egoisme que tots portem a dins en més o menys nivell.

Salut i força