El petit tió em somriu...

Gairebé a sota zero passo per la Rambla d'Aragó on com cada any els avets formen un petit bosc urbà dins dels testos de plàstic. A la vora hi ha parades amb figures de pessebre molsa, bombetes i guarniments de Nadal.
Una olor de fum s'escampa per l'aire i es confon amb la boira. Avui tampoc sortirà el sol i els venedors s'escalfen com poden amb bidons plens de llenya que fan les funcions d'estufa. Un home assegut, molt ben tapat però amb les mans descobertes i envermellides fica potes als tions que va arrenglerant com si fessin la instrucció. N'hi ha de dues mides i em sorprèn l'expressió monòtona que tenen tots plegats; són tan iguals que semblen sortits d'una cadena de producció.

Penso en els pocs arbres que sobreviuran després de les festes, ofegats per l'escalfor extrema de les cases i per l'avorriment de replegar fulles del terra que els duran als contenidors junt a les capses de les joguines. Em perdo en la remor d'aigua que forma part del muntatge d'un bell pessebre i encara m'agafa més fred.
Una mica de tot plegat em fa viatjar sense adonar-me'n a escapçades fraccions de la infantesa. Són connexions immediates, gairebé instantànies; mai deixarà de sorprendre'm la velocitat fulminant del cervell per viatjar a les imatges i les sensacions emmagatzemades al cap del temps.
Veig al meu pare pujant dalt del pi, cercant la branca més apropiada per convertir-la en el nostre arbre de Nadal.
El camp està encara molt gebrat i pateixo pensant en com seria de perillosa una relliscada. La copa està molt alta i l'escorça es manté freda i humida.
Trepa àgilment fins arribar a la branca més recta; és com un àngel real donant forma a un petit somni.
A casa, el meu germà i jo la guarnim amb moltes cintes de diferents colors i boles de totes les mides. Queda barroer i carregat, però nosaltres el trobem esplendorós.
L'àvia Rosita que viu amb nosaltres, té preparats els regals de Reis guardats a l'armari de la seva habitació. El papa la fa empipar donant-nos pistes, però nosaltres desorientats i badocs no sabem ben bé què ens vol dir. Encara som innocent o beneits i l'emoció i els nervis estan a flor de pell; creiem en la màgia de les coses que semblen impossibles i no ens plantegem massa preguntes.
Normalment sempre preparem una mena de festival nadalenc; el meu germà conta acudits i jo canto, ballo i recito. Estem bastant penosos, però ens aplaudeixen molt...
M'agraden els regals i encara més aquella complicitat d'abraçades i aquelles mirades tan tendres i il·lusionades que ens envolten. Em sento molt afortunada, tinc el cor alegre i penso en com deu ser de trist no poder compartir aquella felicitat amb ningú.
Els àpats són exquisits, l'àvia i la mama són molt bones cuineres i hi fiquen el cor en la preparació de cada plat. Una vocació que per cert jo no heretat ni mica ni gens.
L'escalfor dels somriures desfà l'aire enrarit de l'estufa de butà que tenim al menjador i la humitat de les parets.


He sortit de la feina per anar al metge. Tinc una visita de rigor per controlar l'ansietat que em fa anar a més revolucions de les recomanades. Una posta a punt que no acabo d'aconseguir del tot...
Em passa pel cap comprar-me un tió d'aquells clonats, però el sentit comú no em permet imaginar-me tornant al treball amb un tronc amb barretina sota el braç.
Quina fila, a la meva edat i després de venir del psiquiatra! Però, en realitat, em talla el fet de no haver-ne comprat mai cap. Són massa impersonals, els hi manca aquell caliu que els fa especials i únics.
Després d'un parell d'anys de no fer cagar el tió, perquè la meva filla ja ha crescut, em sento amb la necessitat de recuperar la tradició.
Li demano al papa que em porti un tronc petit. Durant la infància de la nena no hem mirat mai prim ni en mida ni en ficar-li tot tipus de detalls i ara em ve de gust fer-ne un de menudet, només simbòlic, sense gaires pretensions.
Ell ho té molt a l'abast perquè cada dia va al camp amb la mama; tots dos tenen cura de l'hort, dels arbre fruiters, de les parres i les oliveres.
Jo només li he demanat un tros de tronc, però el papa s'ha passat mig matí fent-me un tió. Em sento com si tornés a tenir set anys i ell fos aquell àngel que fes realitat una part del meus petits somnis, amb la diferència de que ja he passat dels quaranta.
Quina sorpresa tornar-se a sentir així. Vés per on, m'agrada aquest terrabastall d'emocions i tendresa que em fa somriure per fora i per dins.
El petit tió té uns ullets rodons fets de fusta, un nas molt divertit i un esguard innocent i fràgil, com si no sabés què ha de fer.
A la meva filla també li retorna la il·lusió i li acolorís les galtes i els ulls. També li pinta unes botes molt divertides, un somriure dolç i una mena de barretina.
Queda preciós, però manté aquella sensació tendra i tímida del principi.
Li fiquem una manteta a sobre; jo me'l miro i l'acarono mentre imagino les mans del meu pare clavant els claus i donant-li forma.
La meva filla s'ha fet molt gran en poc temps i em mira al·lucinada mentre li fico un plat amb xocolata i galetes al nou inquilí. Li han quedat una mica lluny les paraules màgiques que hem cantat durant tants anys; ara està obrint els ulls a d'altres emocions.
Sé que al fons li ha captivat la idea de tornar a reviure aquells records, però també la criden amb força tots aquells camins palpables que va descobrint.
Mentrestant jo, sense ficar-hi gaire esforç, el sento viu, com tots aquells somnis en els que encara no he deixat de creure.
El temps passa i res s'atura, però quan giro l'esquena sé que el petit tió em somriu...