Una pena. Doblement gràcies per participar (n+)

I
Aquí i ara, la teva pell florida
Amb tot el que em manca
Per seguir vivint en el desig
De mossegar-te l'ànima àvidament.

Ròssec i carícia, tremolor i besada,
I els teus ulls s'endinsen
On la mirada parla amb l'allau
Del silenci i la perla de l'amor.

Fruita madura que cullo entre els malucs
I sé que la foguera és la part més
Gèlida del teu ésser, i l'avenc,
La profunditat més supèrflua dins teu.
I em cremo, amada, m'enfonso.

2
Part meva, dent, penya-segat, lluna pàl·lida...
Obro la pell perquè hi deixis la llum àlgida,
Suro enmig de la mar de la saliva, a la intempèrie
D'allò que temo per sentir-me protegida per l'ànsia
De voler-me devorar amb la fam tèbia
D'aquell qui espera tot de la fèmina,
I sé que no existeix cap distància
Entre els meus pits i els teus llavis; la mínima
Mol·lècula oblidada en el cos no em pertany, centímetre
A centímetre em rendeixo, mentre la flama és nostra, fúlgida.

III
Aquí i ara, l'home i la dona com si s'esdevingués
El naixement del món, i no s'hagués perdut
El Paradís, que creix al racó més amagat
Del teu melic sublim, de la teva boca desperta.

Porus i lletania, gropada i saviesa,
I els meus dits inspiren l'oxigen que roman
En la teva esquena construïda amb el somni
Del desig, amb la delicadesa de l'aigua.

Salina que descobreixo a través de la dolçor,
I em fonc on la calor és gel per sentir que visc,
I moc les muntanyes de l'ànima, que és ja teva,
Fins que sóc insomne en els teus braços de vetlla
Silenciosa, ventre ofert, fruita que ens mira.

4
Part meva, home i ombra, perfecció de la clarícia...
Sobrevola'm, rendida als teus parpres en calma òbvia,
Avui que sóc cel clar adient per a la Gènesi
Que hem creat allà on els llençols senten la clarividència
Dels amants només amb el fregadís de la passió noctàmbula.
I m'amago i usurpo la vocació de la víctima
Que no sóc en ser besada i alimentada per la voràgine
Que mai no acaba dels teus iris fets papil·les per a la caòtica
Jerarquia del cor, que no vol ser regit per cap democràcia.
Sentiment i cendra enamorada, com la ja inventada metàfora.

V
Ara i aquí, despullo i t'amido el cos ingent,
Enorme bellesa que apamo i que delimito
Amb les fites imaginàries de la llepada,
I em sento minúscul entre els teus pits de bressol.

Terrer i garlanda, dàvia i sarment enfiladís,
I sóc apàtrida si no m'aculls dins de les fronteres
De la cambra on poden créixer les flors tendres
De no voler aturar-se per cap motiu, sense temps.

Debanell entre les teves mans, m'esfilagarses
Cada batec apassionat i m'inundo i vull ser moaré
I flor del lli en el resseguiment de la llengua
Teva, la cruïlla cap al teler des del cotoner
De descobrir-te, un cop més, la mirada.

6
Part teva, serralada, esplanada, lletra, sang, clemència...
T'albiro i canto la deu que no desitja l'alba elegíaca,
La que separa i ens retorna al món, i guarda les famèliques
Armes dels amants, pètals de rosa encesa, pacífiques.
I no existeix l'amargor ni la tristesa, la por ni la llàgrima
En la unitat que som, en la indivisible celístia
Que ha renascut, au fènix dels mots plens, on la indigència
Del bes rep l'almoina dels teus llavis, i la rèmora
De les hores ja no és llast en l'existència mútua.
Part meva, sóc un fragment teu, i acceptem la poma pèrfida.

* * *

d.

Pell enfora delejo la poesia
que baixet trenes amb els meus cabells.
Vull fer de la carn el millor vers,
que el teu nom tremoli als meus llavis,
mentre cada síl.laba que em responguis
caigui precipitada cap al ventre.

La pell tacada de desig insistirà en fer-me feble,
i les teves mans,
recolliran crits muts a tocar del pit,
mentre jo vorejo amb la vista els teus malucs.

El flaire de pecat surarà dibuixant corbes
i un triangle d'humitat salina
acollirà el batec coral.lí
que panteixa entre les cames.
Subjectaré el fruit prohibit,
que no t'oferiré com pensaves.

Adam, tu ets la poma del meu deler,
som l'inici i la fi d'aquesta aventura,
som fills del no-res i pares del tot,
amants pecadors enmig de la natura.

angie

Redempció

… i primer vas ser líquen amb mi,
i ens transformaven en aliment l'un de l'altre,
jo era el quefir que t'alletava i tu,
tu eres Univers, vers i paraula…

… i et vas convertir en carn de marbre
i m'esculpires la vida amb les mans blanques,
el teu Art caminava sobre les carícies
i jo vaig emergir, de l'arrel del teu arbre…

… i després vas ser silenci, i música i miracles,
reposaves el meu cap sobre el teu ventre
i deies amb batecs com m'estimaves…

… i vas fer del teu llençol un paradís,
del temps al seu voltant, invulnerable,
i vessaves sobre mi tots els perfums
que en algun indret prohibit elaboraves…

… i vaig ser jo el teu primer home,
la meva Eva, vas ser tu per a mi,
i lliurant-nos l'un a l'altre vam tornar
a un Edèn que ens esperava, redimits.


SYG

Despulla'm de les pàgines que m'embolcallen,
calla les línies que badallen entre somnis de tu.
En el llibre dels sentits, enramats en fulles blanques
de setí, lliscaran els nostres cossos de lli.
Biblioteca de versos i amagatalls, de besades
enquadernades, de lligams entre paraules nues,
sinceres, com un poema escrit en tinta negra.

Trista la síl·laba que no troba una altra síl·laba
en el solitari soliloqui dels monosíl·labs.

Llegeix-me en línies descendents, infinites vegades,
atura't, atura't, uns segons en les paraules.
Puja a les més agudes, gaudeix del cim de les agulles,
deixa't anar per la vall plana, la vall paradisíaca oblidada,
i enfonsa't en les esdrúixoles, en l'instint més profund
i pur dels angles d'un triangle isòsceles, de dues cares.