Retrobament

El cofre verd. Fosc. Havia començat, només, com a exercici d'escola. No me n'havia recordat més des de feia segles. Tanmateix és allà. Com abans. Com sempre. I sense un bri de pols, encara. Tancat. On deu ésser la clau? El primer calaix de l'armari de fusta clara ja no hi és. Ni l'armari. La cambra que recordava ha reduït les seves dimensions. Em sento com Blancaneus a la caseta dels nans. Malgrat tot, la mateixa olor. Podria forçar el petit pany. Però em sentiria sacríleg. No li puc demanar la clau a la mare. No em respondria. Avui ja no.

- Mare, ets aquí? T'estimo i et necessito! Quant de temps sense tu, quant et vull ara. Quan ja és tard.

- Quim, ets aquí dalt? Així que aquí és casa teva. Aquesta és la teva habitació? Aquí podríem posar-hi la Xènia. M'agrada aquest lloc. Si descomptem el laberint que hem hagut de recórrer abans de fer-hi cap, és clar.

- T'agrada, Roser? No ho sé, ja en parlarem.

- Com estàs? Hauríem d'anar tirant cap a la funerària.

Els poemes, les paraules, s'amunteguen en el petit cofre. Cants a la llibertat. A l'amor. A la felicitat. A la bondat. A la lluita pels ideals. La innocència del Quimet és tota allà. Encara no havia canviat la il·lusió pel desencís. La lluita per l'acomodació. Aquell nen esprimatxat havia crescut i havia trencat el cor de la mare. I de molts que l'estimaven de veres. I el seu propi cor. El meu mateix cor de nen. L'havia baratat per un múscul insensible, que bategava d'esma, sense sentit.

Agafo el cofre i me l'emporto. Ja veuré la manera d'obrir-lo. Qui sap si la mare, en tants anys d'absència, l'haurà obert i n'haurà llegit el contingut. Allà hauria sentit la veu del Quimet i potser l'hauria reconfortat. Qui sap si li hauria permès de perdonar el Quim. Segurament només li hauria fet enyorar més aquell nen esprimatxat, aquella mirada tendra. Hauria fet créixer la seva solitud i la seva sensació d'abandonament. Li era més fàcil espesseir la memòria si tenia ben present el Quim que li va tancar la porta als morros.

- Quim, va, que farem tard! Veuràs els teus germans què diran!

Sí, ja faré tard. El Quimet va morir fa anys en passar pel llindar d'aquesta casa. Al seu lloc hi ha un mort vivent, infeliç, cansat, buit.

Havien passat anys des que havia tingut el meu primer ordinador. Havia conegut un noi misteriós, no revel·lava mai el seu nom, sempre donava pistes perquè el descobrís, però mai ho aconseguia. Sempre canviava el joc i et deixava fora de sí... Encara que fos misteriós, hi confiava molt... Inspirava molta confiança, mai ningú m'havia inspirat tanta confiança com ell.
Jo sempre li parlava d'aquell noi esprimatxat de la meva classe que tan m'agradava, i ell sempre em preparava algun laberint de preguntes, de pistes, per descobrir-ne la sortida, però mai la trobava, perquè com ja us dic, canviava de joc de sobte i, al no saber com reaccionar, et deixava totalment descol·locada.

Al final va acabar sent com un germà gran per mi, un germà misteriós del qual no en sabia res, però era molt agradable parlar amb ell... Joli explicava els exercicis de l'institut que no entenia, i m'ajudava.
Sempre que etnia la ment espessa, sempre que la tenia molt carregada, m'ajudava a aclarir-me amb simples paraules, amb imatges, amb el que fos... Però sempre volia que estigués bé.

Portava dos anys parlant-t'hi amb aquell noi, haviem passat bons i mals moments, però sempre haviem estat l'un al costat de l'altre encara que no sapiguèssim el nom de cadascú, o l'edat, o el lloc on residiem.
Em va ensenyar coses que desconeixia... El món dels Skinheads, dels Punks... La història de Catalunya, em va ajudar a obrir els ulls i a buscar un objectiu pel qual viure, pel qual lluitar, va aclarir-me tot allò sobre el que estava equivocada. Me'l estimava molt, al meu "germà de plàstic". Era genial! Se'm va espatllar l'ordinador, em va entrar un virus i no se'm obria. No vaig poder avisar-lo de cap manera, ja que no tenia el seu número de telèfon, ni direcció de casa... Com he dit, era molt i molt misteriós.

Vaig estar un any i mig sense ordinador!! Ell ja s'hauria oblidat completament de mi, hauria pensat mil coses abans de pensar que se'm havia espatllat l'ordinador... Ai, mare meva! I què feia jo sense ell? Res... Perdre'm amb els nous amics i amigues, portar a la pràctica el que ell m'havia ensenyat. Finalment els meus pares m'havien comprat un ordinador nou, amb internet... Tot com estava abans.

I ja fem una acabada ràpida...

Sabeu qui era aquest noi tan misteriós?... El noi que tan m'agradava de la meva classe! Ja us podeu imaginar... Ell sabia qui era, i jo no sabia qui era ell! I... com va acabar la cosa? Us ho deixo a les vostres mans, feu volar la vostra imaginació, que en teniu molta.

PD: SENTO HAVER-ME PASSAT DE LES BASES :-P

Mentre pujava a l'avió, en Lee notava que tenia la gola espesseïda. El temps passat era llarg, molt llarg... va intentar fer un exercici de memòria, retornant a una primera infantesa gairebé oblidada.

Ignorants del que passava realment, ell i la seva germana s'havien amagat ,entre sonaven les alarmes, i després havien sortit a fora a veure el bombardeig. La casa dels Woo, tres carrers més enllà, va saltar pels aires, amb un soroll eixordador que va fer que es penedissin de la seva aventura. Morts de por, van tornar cap a casa. Recorda a la seva mare, renyant-los durament per la temeritat, però sense amb una gran tendresa a la mirada, feliç de no haver perdut als seus fills.

Les dificultats de la guerra els van obligar a separar-se, i en Lee se'n va anar a viure amb els avis. Ara observa des de l'aire el laberint de trampes mortals en què els exèrcits han convertit la zona neutral en els cinquanta anys d'armistici. Una frontera que divideix Corea per la meitat i que no li ha permès, en tot aquest temps, tornar a veure a la mare i la germana. Ni tan sols tenir notícies d'elles. Fins avui. Ara viatja cap a una de les primeres reunions de familiars separats que la tímida política de pacificació dels dos governs està permetent.

Quan baixa de l'avió, en Lee està amarat d'una intensa emoció, nota com el cor és a punt de saltar-li. Com tots els altres passatgers, busca amb anhel, entre la gent que espera en el petit i tronat aeròdrom, unes cares que em prou feines recorda vagament de fa molts, molts anys, i que creia que mai tornaria a veure.

Amb un gran esforç, els germans reconeixen, en els seus rostres madurs coronats de cabell platejat, algunes restes d'aquells trets que tan familiars havien estat anys enrere. Encara s'assemblen. Amb la mare gairebé no es reconeixen. A punt d'arribar a la vuitantena, és una velleta esprimatxada que gairebé no hi veu ni hi sent. Ni falta que fa. Durant més de dues hores, amarats d'abraçades i de llàgrimes, cap dels tres és capaç de dir ni una sola paraula.

El Rellotge

El darrer cop que el Gerard havia entrat en aquell bar duia el cabell llarg, una camiseta negra dels “Ramones” i uns texans estripats. Poc o molt, era una mena de reflex distorsionat del cambrer que ara estava darrera la barra. Un noi ros, esprimaxat i amb untes rastes que li tapaven mitja cara.

Palplantat a l’entrada del bar, recorria amb mirada nostàlgica les parets del local, on encara penjaven les fotos dels equips de futbol del poble dels anys vuitanta. D’alguna manera ell encara estava allí, vestit de curt, en una d’aquelles imatges que, per al cambrer, devien correspondre a una època en que els dinosaures encara campaven per la comarca.

Es va acostar a la barra i va demanar una cervesa. Els pocs clients que hi havia al bar, se’l van quedar mirant, cercant-li qualsevol tret que el lligués a alguna casa del poble. De seguida van perdre l’interès en aquest exercici i van tornar a concentrar-se en els seus tallats i els seus diaris esportius. Tant havia canviat? Potser si, encara que ell no se n’adonés.

Poc a poc el bar s’anava omplint amb la gent sortia de treballar. L’ambient s’espesseïa amb els crits i el fum i el Gerard buscava enmig d’aquell laberint boirós de cares i converses, algun esguard amistós que el reconegués. Però només hi trobava curiositat i indiferència. Va començar a preguntar-se perquè havia trigat tant a tornar, què l’havia retingut, primer a Barcelona, després a París. Després voltant per mig món, carretejant plànols, idees brillants i algun que altre desengany.

Al cap de poc el bar es va buidar, la gent corria cap a les seves cases a sopar. El Gerard va demanar una altra cervesa.

-Espera algú? Li va preguntar el cambrer
-Si – va mentir ell, esquerp.

El noi va tornar a fer veure que netejava vasos. Va ser llavors que va veure el rellotge. El mateix rellotge, aturat, des de feia 14 anys, quan el tap salvatge d’una ampolla de cava el va colpejar violentament i el va deixar estavornit, marcant l’hora en que el Barça s’havia proclamat campió d’Europa. Ell, o algú que se li assemblava molt, amb una camiseta dels “Ramones” i el cabell llarg, havia obert aquella ampolla, feia mitja vida.

- Si, va pensar, ja he trobat qui m’esperava: el meu passat.

Sota aquell cel gris fosc, tibat com el ventre d'una prenyada i apuntalat pels xiprers esprimatxats del parc, en Fidel encetava el ritual que el posseïa just després d'acabar la feina. Assegut en aquell banc, recuperava dels espesseïts còdols del sofriment, cadascun dels moments que duien el nom d'ella.

Tancà el llibre , feia estona que era dins les seves planes. Enfilà el camí que duia al laberint, envolcallat aquest per l'aire net del capvespre. Mentre les seves passes avançaven cegues, els seus ulls només la veien a ella: el dolç parlar mentre feien els exercicis de matemàtiques junts, el seu cos temptador ballant a la festa de fi de curs, les seves llàgrimes quan va marxar... per a no tornar. Ja feia tres anys. S'acomiadaren dos dies abans de Sant Jordi i ella, un xic emocionada però amb un somriure als llavis li regalà el llibre que retenia ara contra el seu pit.
- Sigues feliç - li va dir. Segur que trobaràs algú que et mereixi.

Però en Fidel no va ser capaç de donar-se a conèixer a cap altra dona, no volia patir de nou i la seva solitud era fruit de la pròpia voluntat.
Sabia que no la tornaria a veure, que la seva vida transcorria a milers de kilòmetres de distància, que el seu batec feia feliç a un altre home ... però això no era prou per a oblidar-la ni per a deixar d'estimar-la. Ella era el seu món, no en volia un altre, era un captiu del passat, una aura surant en un present que només li oferia un racó d'amor on esperar-la.
I allà, com cada dia, a la mateixa hora que es digueren adéu, en Fidel aturava el rellotge i impregnat per l'aroma de la gespa ruixada pels aspersors , es retrobava amb el record de la seva estimada, en un càlid i enyorat petó.

Mentre enfilava l'Avinguda Corrientes repassava, en un exercici mental, tot el que li volia explicar al Máximo Zanetti. Ell es pensava que ens havíem citat per a compartir partitures de clarinet, perquè la veritat, allò que de debò m'havia fet marcar aquell número de telèfon per quedar amb ell, només li podia dir a la cara.

No tenia ni idea de com reaccionaria quan sapigués que, en realitat, la raó de la nostra cita era molt diferent. Duia al damunt una còpia de totes les proves que havíem pogut acumular després d'anys i anys de barallar-nos amb un laberint de burocràcia i de silencis. I aquest era el moment culminant de tots aquells anys de lluita. Havia quedat amb un noi que no coneixia per dir-li que aquells a qui havia anomenat pares no eren realment els seus pares. Que els seus pares de debò, els nostres pares, havien desaparegut feia molts anys, durant la dictadura, quan la mare estava embarassada d'ell. Que la seva àvia, la nostra àvia, amb qui jo m'havia criat, feia molts i molts anys que es manifestava, cada dijous, a la Plaza de Mayo. En definitiva, anava a dir-li a un noi de gairebé trenta anys que tota la seva vida era una mentida. I anava, també, a retrobar-me amb la meva veritat.

Vaig baixar de l'autobús urbà, havia arribat a la xocolateria. Amb un cop d'ull ràpid a la barra en vaig tenir prou per localitzar el noi que buscava. Aquell rostre esprimatxat, aquell nas, eren la viva imatge de les antigues fotos del pare. Ell també va intuir de seguida que jo era la noia amb qui s'havia citat. Vaig demanar una xocolata amb xurros i tot seguit vem anar a seure en una petita taula al fons del bar. Jo estava molt nerviosa. Mentre remenava la xocolata, una mica massa espesseïda per al meu gust, vaig decidir no esperar més. Tres dècades de mentides ja són prou temps. Amb gran dificultat, vaig començar a parlar:

- Máximo, veuràs... realment no he vingut a parlar de partitures de clarinet...

Sámara, a la península de Nicoya (Costa Rica)

-------------------------------------------------------------
El cor em tremola mentre, entre la calor límpida i il·luminada de Sámara, baixo de l'autobús camí de la platja i retorno a la pensió on vas quedar-te.
El dia és ampli i magnífic, i jo ni tan sols sé si tornaré a trobar-te. Vinc pel camí del mar, que la primera nit tu vas ensenyar-me, i cada passa que s'enfonsa en la sorra porta el pes del meu temor i el meu lament.
El mar, com si fos de seda, duu l'escalfor de l'aigua a l'aire, i hi ha una bellesa que es precipita, constant, cap a totes bandes on abraça la mirada.
Les palmeres frondoses ofereixen dolçament les seves fulles lluents al sol tranquil, i tota la meravella del paisatge m'endinsa fins al fons el dolor de la nit que vas rebutjar-me.
Perquè en tota aquesta bellesa plena va néixer el meu amor per tu, i hi va créixer, i s'hi va espesseir. En la intensitat de les nits delicioses, vessants de sentit, suspeses sobre un abisme, vas entrar, suaument, a la meva vida, obrint-te pas senzillament entre el seu laberint.
Així, la nostra història fràgil va existir fins que jo et vaig proposar de posar nom a tot allò que passava. Va ser just llavors quan vas sentir aquell espant que et va fer tallar d'arrel qualsevol implicació amb mi.
L'endemà jo marxava com escapant del pitjor perill.
Però després d'aquesta fugida, he hagut de retornar. Només en aquest poble s'hi va quedar tot allò que jo vull. I, tanmateix, ni tan sols sé si t'hi retrobaré.
Arribo a la pensió amb el cor en un puny.
I en el moment que travesso la porta d'entrada, et veig baixar l'escala, amb el teu cos esprimatxat i bru que de nits tant vaig estrènyer. I tu em mires com a un esquitx, com a algú que ja ha passat sense deixar marca. Fins i tot dius paraules superficials, intranscendents, com si em veiessis per primera vegada.
Aleshores és quan defalleixo de debò, i fins i tot tota la bellesa que ens acull es torna baldera i sense motiu.
Ara sé que em guardaré de tu, i que la nostra història real es va acabar quan tu, espantat i amb el cor fred, vas foragitar-me.
No ets qui jo havia esperat, no eres qui m'esperava, i només resta per poder oblidar-te un intens exercici d'introspecció i deixar enrere Sámara.

Un no sap mai quan la vida el sacsejarà amb la força d'un terratrèmol de 8 graus en l'escala de Richter. Un moment la vida transcorre amb monòtona tranquil·litat, i al següent tot se'n va en orris sense que puguis fer res més que mirar-t'ho amb ulls carregats d'impotència.

A mi, la vida va donar-me una d'aquestes sotragades dijous passat.

M'acabava de comprar un ordinador a bon preu a la FNAC de Diagonal Mar i sortia tot cofoi. A la gola hi duia encara el regust dolcet d'un cafè espesseït amb vainilla. En resum: un d'aquells moments en que tenia la sensació que m'estava movent prou bé dins d' aquest laberint inextricable que anomenem rutina.

Llavors tot aquell benestar s'enfonsà com un castell de cartes.

La sacsejada va durar quatre o cinc segons. Suficient per provocar-me una hecatombe emocional.

Perquè, si no m'equivocava, la noia que arrossegava, distreta, aquell cotxet de nen, amb un tipus esprimatxat acompanyant-la, era la Núria.

Ella, capficada amb la conversa, va passar a un parell de metres i continuà amb la seva vida sense ser conscient del tremolor que havia causat en la meva. Jo, en canvi, vaig aturar-me en sec, mentre el meu cervell iniciava el perillós exercici de processar l'esdeveniment.

Era realment la Núria? M'havia vist o m'havia ignorat? Vivia per allà? Aquell nen era seu? I el fil-ferro que anava amb ella... n'era el co-autor?

Un torrent de preguntes sense resposta, però que van acabar portant-me a la única que realment importava: Com podia algú a qui portava quinze anys sense veure ser capaç de sotragar-me així?

Irònicament, aquesta podia contestar-la. Provocar-te un terratrèmol sentimental és potestat d'aquells als que hem estimat i dels que ens hem separat sense desitjar-ho. Inconscientment, els deixem congelats en el record, incapaços d'acceptar que, igual que nosaltres, han seguit amb les seves vides. És més fàcil mantenir-los allà. Inassequibles als anys. Esperant que un miracle els retorni a la nostra vida per acabar aquella història inconclusa.

Admetre que la Núria no s'havia volgut quedar al meu museu del record em va portar uns segons. Quan vaig reaccionar l'edifici se l'havia empassada.

Ni tan sols estic segur que fos ella.

Vaig sortir al carrer i, mentre recordava de quina manera absurda la vida ens havia separat, vaig adonar-me que trigaria uns quants dies a reconstruir el que acabava d'enderrocar aquell traïdorenc sisme.

I en això estic...

Sota el llenç blanc, el meu cos esprimatxat s'afebleix; s'allunyen les veus dels qui estimo, els escolto els plors, m'invoquen.
Tant com la vida se me'n va, comença a créixer el brogit funest de l'avió; fa seixanta anys que no el sento. Sempre m'havia proposat de conservar el sentit de l'humor quan arribés aquest moment; però el B29 retruny, i el llit tremola amb els sotracs del vol, em sacseja, se m'enduu lluny...
Em descobreixo avançant pel bell mig d'una vall roja; no em molesta caminar, l'exercici sempre m'ha agradat. Arribo a un riu de color de vi; m'hi atanso i observo una aigua espesseïda per la sang. A la riba, s'hi eleven salzes amb les branques en cascada i l'escorça dels troncs solcada de clivelles. Pel damunt el cel, de l'atzurat intens fins l'acarbassat del crepuscle. El temps passa, i el sol mai no s'acaba de pondre; a l'horitzó, s'hi alça un núvol fungiforme. El núvol que m'ha perseguit tota la vida.
Torna el maleït soroll; primer com una borinor que creix, després com una fressa sorda, a l'últim com aquell rebombori amb el que vaig dormir tantes nits sobre el Japó. I enmig del brum, esclats que fan tremolar el terra, i que engeguen xiscles i clams no se sap d'on... Al meu voltant, la vall vermella, el riu de sang, cap avió; i jo sóc mort.
Desapareix l'estridència insuportable, i percebo un cant. Una bonior de línies blanques se m'acosten com un laberint d'erugues. Són milers de nens i de nenes que desfilen. Arriben, m'envolten; tots ells, claven els ulls ametllats al meu damunt; àngels de cabells d'atzabeja i pell de lluna.
-No ens coneixes? -diu una nena.
-Qui sou?
-Vam coincidir al quaranta cinc.
-Però si sou petits... i d'això ja fa més de seixanta anys.
-Els nens morts no creixen.
-No us he vist mai.
-Des de l'avió, no ens veies.
-Des de l'avió? -els pregunto.
-Jo caminava cap a l'escola.
-Jo dormia.
-Jo era a casa, esmorzant amb els meus pares.
-Qui sou...! -els esgaripo.
-Ja ho saps...!
Caic de genolls desesperat, i se m'acosten; em temo el pitjor. Arriben fins on sóc i m'obren les seves mans petites.
-Germà -em diuen - ja ets a casa, ja ha passat tot...
M'abracen. Em besen. Deixo totes les meves possessions, la roba, els records, el cos... i em converteixo en infant d'Hiroshima per tota l'eternitat.

L'explorador andromedà Smooth anhelava desesperadament retornar l'esperança al seu poble. Viatjava infatigable per móns llunyans buscant l'element preciós perdut feia mil·lenis per la seva civilització gris i decadent.

En la seva recerca, feia poc que s'havia fusionat amb la noguera plantificada al mig d'aquella plaça de poble del planeta blau. Amb els braços estirats observava l'entorn mentre el sol primaveral li escalfava l'espesseït pom.

Un colom estarrufat es va posar a la cruïlla de les branques 11 i 12 i amb les ales anava pessigollejant les fulles.

Va arribar el Treski esprimatxat fent esses i ensumant-ho tot, morro al terra i orelles penjant. L'aspiradora canina s'apropà a la soca i anava donant voltes d'observació. Finalment va deixar anar un rajolinet senyalitzador. Merda, va pensar l'Smooth en un primer instant, però immediatament la seva essència d'arbre va notar una escalforeta a l'escorça que considerà plenament agradable. Una dolçor el va envair i es relaxà.

L'Aleix venia saltant i xiulant. El Treski despistat gairebé entomà la puntada de peu enjogassada del xaval, a no ser pels seus reflexes. Se'n va anar bordant de mala gana, ja sabia com se les gastaven aquells petits humans. L'Aleix va fer un bot i es va penjar amb les dues mans de la branca 3, la més propera al terra. Es va gronxar un parell de cops, va passar els peus entre els braços i es va quedar cap per avall amb gran facilitat. Llumins, cromos i boletes de colors li van caure de les butxaques mentre cridava: "Tot està al revés!! Que faci el profe l'exercici de mates!!" Mentre la branca 3 es balancejava al seu compàs, tot l'Smooth ballava d'alguna manera amb alegre sensació.

La calàndria va venir quan va marxar el colom, va esquivar el laberint de fulles i es va posar a la punta de la rama 48. El seu cant alegre anava dient aquí estic jo. L'Smooth va aixecar tal com va poder totes les fulles; aquella melodia era divina i la saba corria més lleugera en escoltar-la.

La parella de joves del banc del davant no parava de riure i acaronar-se. Totes les fulles de la 223 a la 315 (les que estaven més a prop de la parella) tremolaven i no feia vent. Quina tendresa.

L'Smooth va enviar entusiasmat el missatge: "Ja he localitzat l'element perdut! He retrobat el sentiment! Però encara no sé com posar-lo al bagul cuirassat."

El retrobament

Ja tornes a ser aquí... per què has vingut?

Sempre vens quan menys t'espero i menys et necessito, però regularment em recordes que estàs rondant-me, no vols que m'oblidi de tu, vols que sempre et tingui present... i per desgràcia així és!

[...]

La música sona i el fum comença a ambientar la sala a mesura que la tarda avança, la cervesa i el tabac ajuden a oblidar, encara que sigui temporalment, la llarga jornada laboral. El bar no està molt ple, i bàsicament regna el silenci, cada individu immers en el seu laberint personal, intentant trobar la sortida o, si més no, fent una pausa en el camí.

El telèfon mòbil que reposa sobra la barra comença el seu ball. Un ball silenciós portador de noticies. Una conversa breu, molt breu...

La música canvia de melodia, l'alegria s'esvaeix. La cervesa, encara fins dalt, serveix per ofegar uns pensaments porucs. El cambrer esprimatxat serveix una altra cervesa:
- Tot bé? - pregunta sense ànims de rebre resposta.

Infinitat de pensaments... records, transcorren durant tot el vespre, mentre el fum de tabac és va espesseint i l'alcohol comença a marejar.

Camí de casa, apareixen unes llàgrimes, tímides i amagades en la foscor de la nit, exercici necessari per purgar penes. En soledat de la nit el passeig s'allarga tot intentant no trobar-li la fi.

[...]

Ets aquí un cop més, busques allò que més estimo per arrabassar-m'ho, vols el meu patiment i dolor. No puc fer res per evitar-ho, només deixa'm fer-te un prec: el propera vegada que vinguis emporta-te'm a mi.

Retrobar-te ...
Un exercici de voluntat
cada dia més costós.

Teranyines de monotonia
han amagat el teu record
en un laberint inexpugnable
on m'endinso debades
cercant la teva imatge.

Si tinc prou temps,
i estic d'humor,
puc ser persistent en l'esforç.

Et recordo amb el cabell curt
i la faldilla llarga,
que amagava la teva figura
esprimatxada.

El gest altiu que ocultava
una descarada timidesa,
incomptables contradiccions.

La rialla fàcil
i el posat greu.
Els gelats a l'hivern,
l'escalfor d'una abraçada.
Els croissants de matinada
per acompanyar l'amor

Retrobar-te ...
No et vull perdre ....

Em submergeixo en el mar
de preses, compromisos i reunions
que constitueixen
la meva agenda,
que enterboleixen
els sentiments
i anestesien les sensacions.

La teva imatge se m'amaga
darrera un tel que s'espesseix
conforme avança el temps.

Et recordo
des de la llunyania i la distància,
amb la benvolença
que endolceix els errors
i suavitza el que ens agrada.

Oblidar-te seria ...
renunciar al meu jo.

Necessito nodrir-me
de la teva jovenesa.

Què la frescor dels teus somnis,
encara curulls d'ingenuïtat,
vesteixi d'il·lusió i força
el meu dia a dia,
i esvaeixi el meu cansament.

Què la rebel·lia del teu discurs
remogui el meu conformisme,
altrament anomenat
"capacitat d'adaptació".

Què el somriure dels teus ulls
esborri el desencís de la meva mirada
i em retorni la joia de viure.

Retrobar-te ...
I no trair-te.

El present ens obliga
a escollir camins i dreceres.

Com un geni juganer i trapella,
ens amaga informació
ens confon,
ens fa promeses.

Retrobar-te ...
I ser-te fidel.

Mirar-me al mirall i reconèixer,
en la dona madura que m'esguarda,
la jove noieta que ahir vaig ser.

I sentir-me amiga,
trobar el somriure còmplice
que diu: Endavant!

Retrobar-te ...
Retrobar-me ...