Comentaris del repte Clàssic 565-bis-bis " T'estimo "

La besàvia Margarita
marga

A cala família Mercader estan molt contents, perquè? Pel naixement del Ramon.
Allà, asseguda en un escó vora el foc de la llar hi ha una iaia que plora i amb veu molt baixa, tota sola, va murmurant. És la besàvia del nounat, una dona de cós cruspit pel temps amb mil i una arruga en la cara i amb uns ulls petits i enfonsats dels que brollen grosses llàgrimes. Amb l’alegria del naixement ningú ni fa cas, és la vella! Però en adonar-se’n el besnét i pare del nounat, aquets corra al seu costat, li eixuga les llàgrimes i pregunta.
─Iaia, perquè plores, què dius?
I la vella dona contesta.
─ Avui, enllà, en l’infinit de la Vida s’ha firmat una sentència de mort.
Maria la mare del noi també s’hi ha apropat, escolta a l’avia i mirant a son fill diu amb veu alta. ─ I ara que se’m patoia?─ Va!, deixa-la!, no veus que és tant vella que ja no hi toca!
Les paraules de la iaia Margarida han intrigat al nou pare que amb dues copes de cava a les mans retorna al seu costat.
─Au, avia!, brindem pel petitó, xoquem les copes!
Clic!!! i avall el cava.
─I ara et demano iaia, que m’expliquis el significat de la paraula sentència.
─Tu ho vols, jo t’explico i no vull entristir-te però és que no puc furetejar de mi aquest pensament. He presenciat amb els anys de vida que tinc, masses execucions d’aquesta sentència. He viscut la mort de la meva avia, la dels pares, la dels germans i la de tres fillets meus però la que recordo amb més neguit és la mort del meu marit, en Francisco. El nostre matrimoni no havia estat encertat, si fos ara ja ens hauríem divorciat. Era un bon home i res més per mi, mai ens varem entendre i la meva indiferència el va fer patí. Estava al seu costat quan va fer l’últim sospir i quelcom es va remoure dins meu que dels meus llavis amb veu emocionada varen sortir aquestes paraules " T’estimo " i ell les va sentir, doncs obrí els ulls i clavant-me la mirada se’n va anar per sempre.
─M’has entès? Vinga! Acabem-nos el cava i oblida-te’n. Viviu feliços.
En acabat d’una abraçada i un gros petó en Joan va retornar a la festa i la narració s’ha acabat.

COMENTARI
Trobo que el "t'estimo", inesperat, impacta. Tot i que penso que no acaba d'estar ben arrodonit, després. Em falta que estigui tot "més lligat", més ajuda comprensiva. El final és forçat, amb un tancament dels dels contes, tot i no ser-ho. I l'inici amb el "perquè" (que hauria de ser "per què") de cua a la primera frase al meu parer és sobrer. Uns dos punts o la frase que segueix ja ho aclareixen.
D'altra banda hi ha algunes faltes com "àvia" sense accent, el "que se'm patoia" -no seria "què s'empatolla"?-, "furetejar" que deu ser "foragitar"...ei, que si ho poso és perquè em consta que tots estem aprenent, ara que ningú s'enfadi!.
Mercès per haver participat, marga. Endavant!


Epidèmia
deòmises

Quan la veu arribar, ja sap que dins seu es generarà un nou brot de l'epidèmia que l'abdueix de forma innata. El pare no es cansava d'advertir-lo, de ben jove, que les dones el farien patir. Perquè era massa enamoradís i apassionat. Potser l'indici més evident era el magreig de natges en lloc dels jocs infantils, durant els primers anys escolars, a parvulari. Ara, el Melquíades ha crescut i l'estat febril causat pel gènere femení no ha minvat ni ha desaparegut. Al contrari, ha emulat el seu ritme de creixement, amb etapes de progressió geomètrica, en plena adolescència. Potser no cal afegir que les dones li agraden, i molt. Les sedueix, a més, des del precís instant que endega una conversa. No li calen ni padrins ni amigues per obrir-se camí enmig del caos per arribar al seu objectiu. Entre la vèrbola, que amalgama frases lapidàries i serioses i bromes i acudits, i el seu físic, que no és perfecte però té un halo atractiu i exòtic, guanya enters en l'art bohemi de lligar i seduir en ambients discotequers.

Quan la veu arribar, dèiem, ja sap que ella caurà rendida als seus peus i que, en un tres i no res, li suplicarà amb ulls de corder degollat que la besi fregant la frontera del deliri i de la tendresa. Canviarà els ritmes i les textures, l'ímpetu i la lentitud perquè, un cop arrapada al seu tors musculat, ella li xiuxiuegi, plena de desig, que la posseeixi de manera salvatge i viril. Serà en aquest punt que un “t'estimo” pronunciat lentament i càlida, acabarà d'obrir el verger que es trobarà quasi esbatanat. La flor més odorant i delitosa i inerme serà oferta sense traves ni negatives, amb el mínim esforç, gràcies a la lubricitat i a les pupil·les dilatades, que anuncien el terreny fèrtil, lliure. Aquí ja no hi haurà pausa per a res, les peces de roba hauran estat despreses al compàs de la batussa pacífica de petons i carícies i fregaments diversos. Cap dels dos s'aturarà a pensar en proteccions, les hormones duran un ritme frenètic capaç d'anul·lar les connexions entre les neurones. Sols hi ha dos entrecuixos fervents que ansien entrellaçar-se i xocar. Fins al clímax, en Melquíades recordarà amb prou feines el nom de la noia.

Quan la veu arribar, ja sap que li caldrà el comodí “carinyu” perquè l'ejaculació no sembli freda i precipitada. Ho farà sense treure el penis, per no perdre el plaer del bombeig encastat al seu cos. A pesar que, d'immediat, sigui expulsat i empentat amb una càrrega d'ira i de remordiments per part de la noia. Esbossarà un somriure maliciós entre els retrets d'ella i les amenaces de no voler-lo veure mai més, mentre es vesteixi a corre-cuita per marxar de l'antre on l'han dut les seves amigues. Aquesta ganyota serà provocada pel record de les paraules del seu pare, titllant-lo d'enamoradís i apassionat, i la solució dràstica i clarivident d'una vasectomia en adonar-se que res no es calmava. Si no, a hores d'ara no guanyaria per a bolquers o pensions alimentàries.


COMENTARIS
És un relat molt ben escrit, jugant amb el paral·lelisme "Quan la veu arribar" al començament de cadascun dels tres paràgrafs que el composen. El "t'estimo" que jo demanava no és emotiu, és part d'un interès merament sexual, així l'he captat. Un final amb toc hilarant, com per somriure i entendre el personatge.
L'agraïment per haver participat, deòmises. No paris.


Sopa de lletres
ninona

Busca entre les lletres de la sopa, la M que li falta.
Al voltant del plat ha anat separant primer una T, després una E, una S; mira, mira, aquí una O, i també una I, i una altra T. Ja gairebé ho té. Només li falta la M.
Mentre no la troba, es dedica a ordenar les lletres: TESTI O. Passa d’apòstrofs, la sopa ja ho té això, que no hi ha o ella no sap trobar-los.
Quina tonteria! Qualsevol que la vegi, allà sola, sota la trista llum d’un trist menjador solitari; només amb un plat de sopa per companyia, ... Buf! Patètica!
Només de pensar-hi els ulls se li tornen a negar de llàgrimes que cauen a dojo sobre el plat de sopa, cada cop més aigualida i més salada. Serà veritat que les llàgrimes són salades? Bé, una mica sí, perquè si treu la llengua i recull alguna llàgrima, té gust de sal; però tant com per salar la sopa? Doncs potser no, però a ella li sembla la sopa cada cop més aigualida i més salada; més trista i patètica!
Déu! Impossible trobar la M, ja no s’hi veu amb tot aquest plor que li raja com si tingués una esponja al clatell. Clar que, de fet, perquè la vol la M? Per posar T’ESTIMO? com quan ell era allà, amb ella, buscant paraules i menjant-li els llavis, fent més alegre la no pas trista llum d’un menjador que destil•lava vida i força i passió?
Prou! Sí, ja n’hi ha prou!
Prou de sopes de lletres i de jocs absurds!
D’una revolada agafa el plat com si l’anés a llançar contra la paret. Ell no tornarà. No hi ha res que et pugui retornar els éssers estimats del fosc món de la mort. Res que et dibuixi el somriure que et regalava cada matí. Bé, potser res no és ben veritat perquè ara, només de pensar-hi, sent que se li comença a dibuixar; potser més trist; potser només d’enyor; però un somriure a la fi.
Torna a deixar el plat a taula i li sembla llegir un T’ESTIMO ben gros al mig de la sopa. I un ENDAVANT que sap que imagina però que també sap inevitable. Sap que és ell qui li escriu amoretes i ànims en el plat de sopa; o vol creure-ho així.
La vida continua i sovint els records més intensos són els que t’empenyen a continuar, ni que sigui en forma de sopa de lletres.

COMENTARIS
El teu relat el trobo simpàtic i commovedor alhora. El "t'estimo" amb el caliu d'una sopa que s'entrellaça amb l'enyorança. D'altra banda, crec que l'ús excessiu de "trist" i "salar" empobreix un xic (és que jo tinc una mania amb els sinònims!).
Gràcies pel relat, també. Segueix!


Liv
diamant

Liv


Contra tot, t’havia estimat, com jo si prengués una nova consistència, com si tot el que era sòlid s’hagués transformat en temps, en aigua, en llum solar. Com si es descobrís la veritable essència de cada cosa i es desencadenés l’estiu, la intimitat fragant de la lluna, que amarava i enllaçava la vida aliena de tots dos. Contra tot, vaig perdurar a estimar-te, contra la teva altivesa irreductible, contra la dona que deia no, contra la teva insolència irada, contra la noia que em buscava amb els ulls blaus i fràgils encesos per la necessitat de l’abast del meu amor, plena d’una por que la devorava. S’han succeït els anys, i ara ni tan sols et saludo. Només em giro després, quan ja has passat, i veig el teu cos esvelt fent passos de dansa, el cabell ros, llarg fins a les espatlles, poblat ja per cabells blancs. Sempre amb un capteniment peculiar, com obligant-te a un cert esforç per mantenir l’equilibri. I aleshores ets la imatge més íntima que es projecta de dins meu, l’abrusament del desig més desfermat, la incomprensió cega del perquè aquest amor no ha estat realitzable. I em remeto a la meva pròpia incomprensió de tu mateixa, de les teves necessitats, i a aquell terror teu amagat que jo no em prenia seriosament. Havies arribat de lluny, pertanyies clarament a un ètnia germànica poderosa, tenies una cultura desconeguda, un misteri femení absolut. Havíem caminat junts molts cops pels parcs, en aquella època en què tu també em buscaves, encara que ho volguessis dissimular, l’època en què jo volia oferir-te el meu amor com el tresor més senzill i meravellós. Tota la tendresa en la qual es desfeia el meu ésser, el meu desig. No sabia què amagaves, quin secret tan profund que m’atreia amb cremor, alguna cosa impronunciable que rescataria i guariria amb el meu amor. Però aleshores mai no ho vaig saber. Només vaig arribar a comprendre que el meu amor era una exigència que a tu et cridava però que gairebé no podies suportar. Per això vas ser tan esquerpa amb mi, tan altiva. Molt més tard vaig saber que t’havies escapat d’una relació cruel en què havies estat maltractada. I només llavors vaig comprendre que el meu amor per a tu era, abans que res, un perill. Després te’n vas anar a viure amb un home senzill. Segurament ell va saber acceptar-te en la teva dimensió real, sense urgència, sense exigència, sense cap promesa de meravelles. És així. Tot ho vaig patir intensament, i va durar molt temps. I avui no puc ni mirar-te directament perquè em segueix impactant la teva persona desitjable i bella, a qui, amb tota la passió, no vaig saber estimar. I avui podria seguir-te dient, Liv, comprenent la distància que primer he de salvar, que t’estimo.

COMENTARIS
El "t'estimo" no s'ha de guardar mai i el protagonista ho fa. I àdhuc al relat.
Fins arribar-hi ens va esfilagarsant els seus sentiments, ens va explicant una història d'un amor que no va ser i que en la que sembla una carta vol d'una vegada vomitar.
Merci pel relat, que vaig decidir admetre. Ai, si algun rellotge es queixa!



CONCLUSIÓ
Això sí que costa. En un espai per a esplaiar-se escrivint, per compartir aquesta afinitat, és important que sigui sempre positiu. Per tant, "guanyar" és un verb que si no és per "anar més enllà" en el creixement de l'art no té massa solta ni volta.

He decidit "atorgar" el proper clàssic (el 566) a diamant, per "Liv". No ha estat gens fàcil decidir.

Moltíssimes gràcies a tots quatre!


tyb