Zacaries

Lluc explica en el seu Evangeli que, sent Herodes rei de Judea, hi vivia un sacerdot de nom Zacaries que estava casat amb Elisabet, i que no tenien fills perquè ella era estèril. A Zacaries se li aparegué l'Arcàngel Gabriel i li anuncià que, per voluntat de Déu, Elisabet tindria un infant i que li posaria per nom Joan. Com que Zacaries va dubtar en un primer moment del missatge diví, va restar mut fins que el seu fill fou circumcidat. I així és com Sant Joan Baptista entrà en la tradició judeo-cristiana.
A l'Alcorà està escrit que Mariam (Maria), en quedar-se embarassada de Jesús, es retirà a un oratori, on hi visqué sola sota la tutela del profeta Zacaries, que la visitava i li duia aliments. En realitat, d’aliments no en necessitava perquè el mateix Al·là li’n proporcionava. Meravellat, Zacaries pregà Déu que fes un miracle també per a ell. Déu accedí al seu prec i li’n donà un fill, Joan. Així nasqué Joan Baptista per als musulmans, citat fins a quinze vegades en llur llibre sagrat.
La figura de Zacaries grinyola en ambdues religions. Vull dir que, per ser sacerdot, profeta, home just, i tots els adjectius seriosos que us passin pel magí, Zacaries ens deixa una imatge més aviat dubtosa, amb una actitud més propera al marrec entossudit en plena rebequeria que la d’un barbut imponent i assenyat profeta. Però als fets em remeto.
Si en el cristianisme Zacaries és castigat per incrèdul al designi diví malgrat el gran regal que suposa l’adveniment d’un hereu en unes circumstàncies biològiques més que adverses, inferim que l’actitud del sacerdot hauria estat, pel cap baix, d’una feridora manca de fe, quasi burleta. Perquè Déu, en la seva infinita comprensió, hauria admès una primera reacció poc exultant, de sorpresa, per part de l’interpel·lat, però fins arribar a deixar-lo mut, deduïm que la resposta a l’anunci diví acabaria els torrons del Totpoderós. I per a què Déu acabi els torrons...
- Que la meva dona Elisabet concebrà un fill? Que em vols aixecar la camisa o què?
- Sóc un enviat de Déu, res li és impossible.
- I jo sóc un home amb una seriositat reconeguda públicament, i segons el que expliqués a la meva comunitat se’m titllaria de mentider, de sonat o, si m’apures, de torrat. Aplica’t aquests adjectius, aparició de poca volada, i passa cap allà!
- Ets un llenguallarg, Zacaries, i per aquests insults injustos impropis d’un creient com tu, et quedaràs mut fins al naixement del teu fill Joan – i em sembla que encara li va sortir barat, això de fer-se el fatxenda davant d’un arcàngel és arriscadíssim, no trobeu?
A una conclusió similar arriben els musulmans, que només un agosarat demana un miracle a l’Altíssim per enveja punyetera, que si Ella es nodreix del manà del Cel (i mai millor dit), doncs jo també reclamo la meva prebenda, què carai, en una clara mostra d’egoisme desvergonyit. I si Al·là cedeix a la demanda, compto que es deuria enfrontar a un ésser pesat com un corcó, sol·licitant ara i sempre el miracle de marres. Estem davant del primer “pelma” de la Història Sagrada? L’ordre d’aparició és secundari, Zacaries queda retratat com a exigent pidolaire amb una cara de ferro de proporcions bíbliques (i no exagerem, que estem parlant de quelcom recollit en el Llibre dels Llibres).
- Considero que, davant dels meu esforços en tenir cura de la mare del profeta Jesús, hauria de ser recompensat proporcionadament.
- Goses exigir un premi després de ser l’escollit per tan distingit honor?
- Bé, no us ve d’un miracle, siguem sincers...
- M’ho pensaré, i a veure si encara partirem peres, vos i jo...
- No teniu cap queixa, doncs em sembla que el que us demano no és abusar de la vostra reconeguda magnanimitat...
- He dit que m’ho rumiaria, no m’heu sentit?
- La de nits que no acluco l’ull, pendent de qualsevol soroll procedent de Mariam, la tracto com un poll, a cor que vol, cor que desitges, i això mereix un reconeixement, oi que me’l concedireu? Vaa... – si algú com Déu esbufega, com el brau abans d’escometre, jo apartaria les criatures...
Corol·lari: els cristians i els musulmans en cap cas critiquen Zacaries, però entre línies el podríem titllar d'un figura més pesat que adormir una vaca en braços, poca-solta, cregut, esgotador en les seves reivindicacions, egoista, llengua-llarg i, rematem-ho, capaç d'exhaurir la paciència del mateix Déu/Al•là, amb una actitud d’hòstia, parlant malament. Ep, ho deixo aquí, ja li hem carregat prou els neulers, jutgeu vosaltres mateixos d’aquesta anàlisi entre línies, que, al cap i a la fi, segur que coneixeu més d’un Zacaries contemporani a qui us agradaria de tornar mut de cop.
Amén.