Vellesa deprimida

Un relat de: Carles Linares
- Decrèpit i flonjo! Un llimac caducat! Mira’t, home, mira’t!

Quan has viscut tota la vida per l’esport, que has guanyat totes les medalles possibles, i que el teu coach de sempre et llança aquestes paraules a la cara, tens ganes de plorar.

Sempre li he obeït, sense queixar-me mai, ni dels entrenaments avorrits, ni de les competicions infernals, ni sobretot del ritme una miqueta estrany de la meva carrera.

Sempre vaig confiar en ell, sempre li he deixat decidir tot, i ara sóc una bavosa desinflada?

M’ha utilitzat al seu profit, m’ha manipulat, explotat sense vergonya, una vida sencera, i ara es permet de rebaixar-me, tractant-me de llimaga?

La comparació amb aquest gastròpode em fereix.

Quan hi penso…

Les competicions despietades d’una intensitat extrema durant uns mesos, on hi deixava quasi la pell, seguides per períodes d’inaccions incomprensibles que podien durar anys, on ni tan sols es preocupava de mi i pels entrenaments m’enviava el seu braç dret, un tipus avorrit i sense imaginació.

I tot d’un cop, després de la calma, la tempestat. Suposo quan aquest tirà havia firmat una mena de contracte publicitari o jo no sé què, jo havia d’estar llest tot seguit per un torneig inesperat i esbojarrat.

Les poques vegades que vaig gosar parlar dels meus sentiments, que jo també en tenia, que no era una màquina, em contestava que per un esportiu d’alt nivell com jo, l’únic estat d’ànim possible era: sempre trempat i a sang calenta! I que tota la resta, se n’encarregava ell. Què podia objectar-li?

Bé, he de reconèixer que sempre he participat amb delit, no sóc cap víctima. Només ara, vell i decandit, tinc el temps per reflexionar.

No he protestat mai quan, veient que els anys començaven a minvar-me, em donava píndoletes de tots els colors… Era dopatge, però mai no ens van agafar. Sempre he pensat que tenia bones relacions amb els jutges.

I ara?

Només li serveixo per a una cosa: pixar, com quan érem nens.

Jo qui era el membre més esportiu de tot el cos, el membre viril, com deien…

Comentaris

  • Intrigada fins al final[Ofensiu]
    Homo insciens | 05-12-2021

    M'has tingut pensant, durant tot el relat,  en quin seria el gir... i no l'he endevinat pas!  Quan llegeixes les dues últimes línies tot el relat cobra un nou sentit!!

  • no entenc d'esport[Ofensiu]
    Atlantis | 05-12-2021

    No entenc d'esport ni tinc a la vora ningú que competeix, però segur que es dura la vida d'un esportista i que quan arribes a una edat s'ha acabat la ruta.

    Segur que costa acceptar.

  • Decrepitud[Ofensiu]
    Prou bé | 02-12-2021 | Valoració: 10

    Costa d'acceptar! Descrius molt bé la crueltat a l'esport d'elit!
    Molta sort!
    Amb. Total cordialitat

  • divertir[Ofensiu]
    marcelina viadiu | 01-12-2021 | Valoració: 7

    Tris i divertit a l hora, reflecteix molt bé el final de alguns esportistes. M'agrada

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament, entra a concurs.
    Gràcies per participar.

    Comissió XII Concurs ARC de microrelats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Carles Linares

47 Relats

164 Comentaris

5729 Lectures

Valoració de l'autor: 9.71

Biografia:
De nacionalitats francesa i Suïssa, visc a Alemanya i sóc una barreja de catalana, murcià, savoyarda i suís alemànic.
M’he enamorat de la llengua catalana i encara l’estic aprenent i treballant, i el camí és llarg...
Si us plau, perdoneu les faltes que encara en trobareu massa en els meus textos, però, com es diu, de mica en mica s’omple la pica i el meu objectiu és que cada vegada n’hi hagi menys, però també publicar aquí textos que us faci riure i somriure.
Si trobeu faltes més grosses que una casa, m’ho podeu dir als comentaris, moltes gràcies per endavant.

Bilder hochladen

RIURE DE TOT ABANS D'ESTAR OBLIGAT D'EN PLORAR (Beaumarchais)

charles.linares@gmail.com

Com ho podeu veure, en el nom d'usuari, he tret la H per catalanitzar-lo ;-))