Vellesa deprimida

- Decrèpit i flonjo! Un llimac caducat! Mira’t, home, mira’t!

Quan has viscut tota la vida per l’esport, que has guanyat totes les medalles possibles, i que el teu coach de sempre et llança aquestes paraules a la cara, tens ganes de plorar.

Sempre li he obeït, sense queixar-me mai, ni dels entrenaments avorrits, ni de les competicions infernals, ni sobretot del ritme una miqueta estrany de la meva carrera.

Sempre vaig confiar en ell, sempre li he deixat decidir tot, i ara sóc una bavosa desinflada?

M’ha utilitzat al seu profit, m’ha manipulat, explotat sense vergonya, una vida sencera, i ara es permet de rebaixar-me, tractant-me de llimaga?

La comparació amb aquest gastròpode em fereix.

Quan hi penso…

Les competicions despietades d’una intensitat extrema durant uns mesos, on hi deixava quasi la pell, seguides per períodes d’inaccions incomprensibles que podien durar anys, on ni tan sols es preocupava de mi i pels entrenaments m’enviava el seu braç dret, un tipus avorrit i sense imaginació.

I tot d’un cop, després de la calma, la tempestat. Suposo quan aquest tirà havia firmat una mena de contracte publicitari o jo no sé què, jo havia d’estar llest tot seguit per un torneig inesperat i esbojarrat.

Les poques vegades que vaig gosar parlar dels meus sentiments, que jo també en tenia, que no era una màquina, em contestava que per un esportiu d’alt nivell com jo, l’únic estat d’ànim possible era: sempre trempat i a sang calenta! I que tota la resta, se n’encarregava ell. Què podia objectar-li?

Bé, he de reconèixer que sempre he participat amb delit, no sóc cap víctima. Només ara, vell i decandit, tinc el temps per reflexionar.

No he protestat mai quan, veient que els anys començaven a minvar-me, em donava píndoletes de tots els colors… Era dopatge, però mai no ens van agafar. Sempre he pensat que tenia bones relacions amb els jutges.

I ara?

Només li serveixo per a una cosa: pixar, com quan érem nens.

Jo qui era el membre més esportiu de tot el cos, el membre viril, com deien…