Una mica d' emoció.

S'acabava d'aixecar i
ja el dia li suposava una càrrega, massa pesada. Això de joveneta no li passava, tot era menys feixuc. I es posà a arreglar-se com feia cada dia.
Era ràpida i una vegada dutxada, pintava i vestida, baixava a esmorzar. Ella dormia a la part de dalt d'un dúplex que ara, vivint sola, se li feia immens.
El telèfon va sonar i a l'altre cantó de l'auricular una veu que ella coneixia molt bé, li va enunciar que la convidava a esmorzar aquell matí. A les nou.
Ella, va acceptar clar. Per fi una mica d'emoció. Feia dies, l'avorriment la matava.
Entre triar el què es posaria i retocar el maquillatge, ja li va passar mitja hora. S'havia d'afanyar, el rellotge anava massa ràpid, caram!
Corrents va sortir de casa.
La veritat és que aquell noi, li agradava molt.
En arribar al cafè on esmorzarien, es van saludar efusivament. Els dos estaven nerviosos. Es van asseure en un raconet coquetó. Van demanar dues consumicions i van començar a parlar. Bé, a escodrinyar-se mirant-se directament als ulls. Tocant-se les mans mentre es passaven el sucre, pel cafè amb llet. Fixant-se en el moviment dels llavis carnosos d'ella i àvid ell, de provar-los i de tastar el seu sabor.
Es va arriscar i, apropant-se lentament i en un descuit de la noia, la va besar intensament.
Ella, va sentir un rubor que li pujava per les galtes i un roig intens, la delatava què aquest gest, li havia agradat.
Li'l va tornar, molt més apassionat i desinhibit que el d'ell. El van assaborir.
De cop, aquella cafeteria es va convertir en un paradís, el seu.
Agafats de la mà, van sortir d'aquell lloc i tot el que els envoltava va desaparèixer. Un color rosa xiclet, marcava aleshores, el seu món.
A poc a poc es van anar trobant i coneixent. S'agradaven.
Haurien de fer alguna cosa, per apaivagar aquell desig que augmentava de manera exponencial, les ganes de posseir-se.
Van decidir, compartir els seus moments que de mica en mica, van ser hores i mesos i anys.
Eren dos, que entenien la vida de la mateixa manera.
Monotonia