Presència escènica.

Presència escènica?


A cada sopar, a cada festa, ell era qui no hi faltava mai.
Sempre ben vestit i perfumat, era l'ànima dels "saraos". En dominar la presència escènica, el visualitzaven arreu, fos l'espai que fos, o la quantitat de gent que hi hagués.
Era allò que es diu, el nuvi al casament i el mort a l' enterrament, "ell sempre donava la nota", tan li era fer un discurs seriós, com posar-se al mig d'un sopar a explicar acudits, triats sempre amb molta cura, per què féssim riure al personal.
Bevia i menjava gratuïtament, li feien anar, perquè amb en Toni, "el evento", era un èxit segur!
Home d'empenta, culte i de bona conversa, només tenia un problema, li agradaven massa els membres del sexe contrari.
A totes els deia quelcom afalagador i elles queien als seus peus. Totes esperaven que es dignés a mirar-les, a parlar-les-hi i a esperar un bes fugisser, roçant els llavis.
En una d'aquelles trobades, aparegué la Clara. Guapa, sensual i el més important, és que passava d'en Toni.
Provava de seduir-la i la noia passava d'ell. Li agradava aquella persona diferent, se l'havia de guanyar, però de quina manera?
Com un gos perdiguer la seguia arreu, buscava poder entrar al seu cercle d'amics. El que no sabia era que, la super "woman", com l'anomenava, l'havia bloquejat.
( No es podia parlar d'ell, en cap moment).
Era un pedant segons el definia.
Un dia, en sortir d'un restaurant, al capvespre, un lladregot, li va agafar la bossa i la cartera.
En Toni ho va veure. Era el seu moment.
Va seguir el lladre. El va atrapar. Era un tio forçut i ell un maniquí no massa fibrat. Després de quatre o cinc estirades, tres caigudes de cul al terra i sis cops de puny, "el pispa" es va compadir del noi. Va obrir la bossa i es va quedar els diners. La hi va tirar despectivament. No calia anar a la garjola per una fotesa. Va fugir.
En Toni fet un nyap, va anar cap a la Carla, que ho havia observat tot de lluny.
Ara el desbloquejaria. Ara li veia una possibilitat. Van marxar junts.