No tenim els mateixos interessos?

No tenim els mateixos interessos?

-Vaja! Ja deia jo, que la seva manera d'enfocar la vida, no era habitual!
El somiador! És del mes de febrer, un peix!
Ara ens diu que vol fer un treball social, o potser dedicar-se a la docència!- -Quima! Porta'm un "xupito" de tequila!-Que fort, entomar això. Ara, la culpa és teva!
-Jo, un empresari dur, que porto a les meves espatlles, el pes de dos-cents treballadors que van tots més rectes que la línia i va un adolescent i em fa la guitza! Tu, amb les teves idees romàntiques d'educar el noi, amb sensibilitat, resiliència i mil històries més, l'has ben perdut. La seva esposa callava.
En Joan no era un mal home. Havia viatjat molt per trobar compradors i inversors, per tirar endavant la seva empresa de teixits. Ella s'ocupava de la casa i del fill. Només n'havien tingut un. Si no haguessin aprofitat les poques vegades que estaven junts, difícilment, haguérem pogut procrear. En Jaume va arribar per casualitat. Ell sempre que estaven junts, s'adormia! No li passava pas amb les seves amants, més jovenetes. Eren el premi que es donava per haver de viure lluny de la família. Tot sol als hotels del món, era avorrit i d'alguna manera s'havia de distreure. La Quima l'avorria. Era una bona esposa, una marassa, tanmateix ja no li agradava.No coneixia tampoc el seu fill. Es pensava que seguiria amb l'empresa, per fer-la prosperar, encara més. Li havia donat tot el què desitjava, menys amor.
Endinsat en les seves cabòries, volia manipular el noi. El casaria amb la filla del seu amic, empresari tèxtil, també. La unió de les dues famílies els convertiria en intocables. Tindrien el poder i els diners!
La veu interior aquella, que fa por, li digué: Somia il·lús, ets un home ric, això, però no et fa feliç. No tens res! Ni tan sols l'imperi que has volgut crear, t'ha donat l’estabilitat. El teu fill, no et confonguis, no és un somiador utòpic. Pot ser que toquis de peus a terra! Canvia el xip, noi! No ets perfecte! I de cop, vençut, es posà a plorar!