Estimat passat, qui et vol oblidar!

Estimat passat? Qui et vol oblidar?

No soc de recordar massa el passat, però a vegades, mirant velles fotografies em transporto a aquells anys a Vic.
El carrer de Gurb, era un lloc especial, els veïns tenien una bona connexió, tant pel bo com pel dolent.
A l'hora que fos, si un veí, necessitava ajuda allà que hi eren tots.
Recordo una vegada, que la meva mare va sortir amb una amiga a comprar.

El barri tenia unes voreres baixetes i, per mala sort un camió que transitava per allà, va perdre la direcció i va encastar- la a la paret.
Va ser en un moment que a casa es va omplir de persones per ajudar: uns em vigilaven a mi, d'altres preguntaven a la meva àvia, on hi havia els recanvis per portar- li a l'hospital.
Va ser de fet només un ensurt.
La meva mare preocupada, perquè havien vist el llit sense fer a la tarda.
Em va adoctrinar, mai es pot marxar de casa sense haver fet la feina de cada dia.
Ella treballava de sastressa i modista. Els cap de setmana, al cinema a la taquilla, mentre el pare, torner, feia d'acomodador.
La Rosa de la llet, l' Anita "la castellana", els Torras, els Canals , l'Amparo, els del Griell, el "Tendre" i molts més, érem una gran família.
El carrer tenia un tall al mig: els quatre cantons. Això ens posava en dos bàndols; els uns els del cap de munt, tocaven a la Rambla i els del cap de vall, a la carretera de Gurb.
En aquest indret hi havia, el camp de football, la fàbrica de Ca l'Abel, de llonganisses, la plaça de toros, el Torín, i l'estació de trens.
La canalla del cap d'avall , jugaven per aquest indret i pels vorals de la carretera, collint castanyes bordes i jugant a vendre.

El nostre espai de joc s'ampliava fins a la plaça del cementiri, on hi arribàvem per una drecera, que hi havia pel darrere d'una casa de pagès.
Allà la vida i la mort s'ajuntaven, respectuosament. La quitxalla, no cridava, quan veia venir el dol.
Tenien encara lluny aquest sentiment d' acomiadar-se de la vida.
Per ells encara se'ls obria un món per descobrir.