Com una òpera

Un dia qualsevol a casa la Lola.

Atrafegada buscava un text que l'impressionava. Un relat descriptiu sobre l'obra de Wagner: "Der ring des Nibelungen".
Sempre li havia produït el personatge de Siegfried, una atracció especial.
Matar un drac, i que amb la seva sang es convertís en immortal, era un fet que la fascinava.
Però per molt poderós que fos, la seva invulnerabilitat, tenia un punt feble.
Quina mania sempre voler saber exactament el perquè del destí dels herois. Seria que en la vida normaleta les grans passions, queden aixafades i, soterrades per altres falsos interessos, que res tenen a veure amb els grans esdeveniments mitològics.
I així pensava ella, enamorada de les causes perdudes, aquelles en què el cor mana sobre el cap.

Cercava un Siegfried, que no fos pusil·lànime, un home home. Tampoc calia morir per les idees, com deia Brassens, sempre es pot trobar una sortida mig acceptable.

Però ella estava bojament enamorada. Era un amor de cor i de sentiments a l'estil Shakespeare. Dur d'empassar i difícil de pair.
Una història plena d'atracció, forjada amb paraules enceses, on tots dos hi havien caigut d’una manera irremissible.
Cap dels dos se'n volia desfer.
Res havien d'envejar a les històries de les divinitats nòrdiques, que explicava Wagner en les seves obres. Res!
Lluitar i patir per mantenir la flama encesa, dia rere dia, els convertia en divinitats.
No hi havia protecció contra les adversitats. Ni cuirasses, ni beuratges màgics.
La caiguda dels déus estava servida en safata de plata.
Ells no ho van permetre, però la societat sí. No hi havia manera de sortir victoriós, d'aquesta complicació.
Estimar bojament, no estava de moda. Era un miratge.

Els van descobrir aquell punt de feblesa per on l'armadura filtrava i destruïa qualsevol mena d'il·lusió.
Els van desfer per dintre.
Un final operístic, al més pur estil wagnerià!