Cercant nous horitzons

Cercant nous horitzons


Tornava de la feina i en obrir la porta de la llar, la buidor d'aquell espai, l'aclaparava.
S'empassava la saliva i fent el cor fort la tancava darrere seu i s'endinsava, entre aquelles parets buides. Buscava una sortida a aquella vida, que feia ja uns anys assumia, sense massa convicció.
Escriure era una bona idea i així ho va fer. Ja de petita a l'escola escrivia contes. Cada dia al matí, es reunien unes quantes nenes, per escoltar les seves aventures fictícies.
La vida és ja per ella mateixa, una obra de teatre.
El guió final és inamovible, només canvia o et redreça, el nus, allà hi tens quelcom a fer i a dir.
Somiava canvis arreu. Tot era possible. Ai! Il·lusa! Somiatruites!
Es va casar, va tenir, fills i va enviudar.
-Que en farem de la viuda, ara?- sobra arreu! És aquell número imparell que no quadre, el què distorsiona.
Es fa fer addicta a les xarxes, tornava a crear, després d'una època de sequera. Tenia amistats d'arreu. El seu cercle de coneguts, s’ampliava, dia rere dia.
Ja no es trobava tan solitària, en un estil d'organització dual, a escala mundial.
No es pot viure pensant quimeres. No encaixava. Era un puzle esguerrat.
Un dia, va connectar amb algú, que com ella, buscava nous horitzons. S'entenien i no seguien les normes establertes, ni jutjaven maneres de pensar, ni volien convèncer a ningú.
Ells dos, estimant, sentint, essent el reflex d'una nova esperança.
Lluny però a prop. Era rar.
Ara, sense voler havia entrat, de puntetes a l'engranatge, dels parells contra sanats.
Ell, era l'extravagant que buscava.
Ella, tornava a tenir el regust de parella.

S'havia deixat vèncer per l'estimació d'ell i el miratge de la majoria que sempre sembla feliç.
La felicitat completa no existeix. Ho sabré jo!