Un tast d'amor i de vida

Ha tancat els ulls només un instant i la cambra, que fins feia uns moments era plena de llum, resta ara en penombra. El ventall de colors que podia veure a través dels finestrals ha derivat en grisos que ofenen la mirada de qui voldria abastar tots els matisos de cada tonalitat. L'Elvira pensa que ja n'hi haurà, de temps, per mirar en la foscor, potser fins i tot per mirar sense veure res.

-Infermera, torni a obrir les cortines, sisplau -diu amb la veu baixa i cansada.
-Li cal descansar, senyora -sent que li respon amb un to que ha semblat autoritari, mentre escolta grinyolar el riell.

                                  No ha pogut remeiar de fer un somriure en sentir aquestes paraules. Descansar, com si tingués alguna altra alternativa. Com si en realitat no sabés, i sabessin tots, que el que està fent és un assaig forçós del que esdevindrà: la mort. Descansar per què? per estar més reposada quan ja no tingui vida? És força curiós escoltar el que diu la gent benvolent davant d'un moribund. Torna a somriure amb ironia en recordar les paraules del seu representant: "Sobretot, Elvira, mira de menjar, que és fonamental per la salut". Tot i que encara era millor la frase que li va dedicar la seva germana : "Anima't, dona, que avui fas millor cara que ahir". Bajanades! Des de quan es important morir tip i amb colors a les galtes?

                                  Després d'injectar-li el calmant, la infermera ha sortit. Els coixins que li ha acomodat darrera l'esquena li permeten gaudir de les coloracions del crepuscle, barrejades amb els verds i els taronges que la tardor ha pintat en els arbres dels jardins que envolten la clínica. La calefacció l'aïlla de la temperatura exterior, però sap que a Suïssa el clima en aquesta època no és precisament benigne. El paisatge, però, és meravellós, i s'alegra de que l'hagin traslladat des de Boston. No els hauria perdonat si l'haguessin deixat morir en aquell hospital tan gèlid, envoltat de ciment. Aquí, almenys, pot somniar amb les olors que podrien arribar-li amb la brisa que balanceja les fulles dels arbusts. Fins i tot a vegades li sembla sentir el cant d'aquells ocells que a estones voleien i d'altres dansen de branca en branca.

                                  No li preocupa morir. Ni l'espanta. Des que naixem, sabem que estem fent camí per arribar-hi i, en el seu cas, fins i tot té nom: "Glioblastoma multiforme". Un tumor cerebral amb denominació pomposa que sembla fet a mida per una diva com ella. No es pot queixar, i ho sap. Ha mastegat la vida, i la vida li ha permès digerir-la bé. S'ha sentit idolatrada, venerada i admirada per molta gent. Ha actuat en tots els teatres i auditoris de prestigi d'arreu del món i s'ha sentit desitjada per molts homes que s'han rendit a la seva bellesa i al seu poder. De fet, és així com s'ha vist sempre: poderosa, dominant. Assumeix que ha dirigit la seva vida, i ho ha fet amb la convicció de no voler dependre mai de ningú, ni de cap emoció que la desviés del seu propòsit: ser una de les millors cantants d'òpera que la història pogués recordar. I ho va aconseguir.

                                  Sent que cada cop té el cervell més enterbolit. Ha de recordar de dir a la infermera que li baixi la dosi de morfina. No deu ser tan dolent sentir una mica de dolor, només una mica. Tant de bo el sofriment li portés algun sentiment desconegut que li omplís el buit que cada cop abasta més espai dins del seu cos. Quina ironia la seva!. Ser conscient de tenir-ho tot i, al mateix temps, ser-ho de no disposar de rés que valgui la pena enyorar. No sap si podria dir-se que mai no ha estimat. No ho podria assegurar. O sí... fa molts anys, li va semblar que estimava l'Àlvar, això ho recorda. Enamorar-se no formava part del seu pla de vida, i s'hi va negar. Tampoc no la va convèncer l'amor de l'Ignasi, tot i que recorda d'haver-se ensorrat durant uns dies quan ell va marxar. No n'està segura que fos veritable estimació . Potser només li coïa l'amor propi. En el fons, l'Ignasi i ella eren molt iguals. Tan semblants que hauria estat impossible conjugar junts el verb estimar. Era orgullós i fred, com ella mateixa. I despietat quan s'ho proposava. Encara li ressonen les darreres paraules que li va sentir pronunciar: "Et recordaràs de mi, i de molts altres, però ja serà tard. No cal ser endeví per vaticinar-te una vellesa en soledat".

                                  De fet, l'Ignasi no estava gens desencertat. Potser eren paraules dictades per la ràbia i el desencís, però el fet és que ara era una vella que es moria. I estava sola. Els amics van anar desapareixent a mida que la veu va deixar de ser la d'aquella soprano amb qui tothom es volia fer una fotografia a les festes de societat. Els amants mai no deixaven prou petjada. O potser era ella qui no la deixava. L'aterrava la dependència a un sentiment o a una emoció que no fos capaç de controlar. "Quan no domines les febleses, et tornes un ser indefens i vulnerable, i només els nens poden permetre's de mostrar aquesta debilitat". Els nens... què fàcil és commoure's davant d'un infant!. De sobte, una fiblada al pit l'entendreix quan pensa com li hauria agradat ser mare. Almenys ara podria acomiadar-se d'algú estimat. Si la seva ambició no l'hagués allunyat de l'Àlvar, segur que haurien engendrat el Marcel, el seu primogènit. Se l'imagina alt, de complexió forta, amb les faccions suaus i la mirada del color blau de mar del seu pare. També hauria heretat d'ell les maneres dolces i el caràcter jovial que encara recorda tan bé. Segur que, com ell, sentiria passió per les formes i els colors, i es passaria dies i nits tancat al seu estudi, donant vida a aquelles teles que després exposaria a les galeries d'art de més renom. El seu fill tindria fusta d'artista.

                                  Cada cop se sent més dèbil i més exhausta. Hauria de dir-los que deixin d'injectar-li tantes drogues. Ara, més que mai, necessita la ment clara per atresorar tots aquests pensaments i fer-ne vivències que la confortin quan arribi l'hora de marxar. És l'únic consol que li queda. Amb l'Ignasi haurien estat pares d'una nena. Es diria Maria, en honor de l'altra diva del bell canto i, com ella, seria aclamada a tot el món per la veu prodigiosa que l'enfilaria al cim de l'èxit. I és possible que l'herència genètica del seu pare l'allunyés d'estimbar-se en els mateixos errors que havia comès ella. Potser fins i tot coneixeria l'amor i s'apiadaria d'allò que les males llengües li explicarien de la seva mare.

                                  Fora, ja és de nit. La infermera ha tancat les cortines dels finestrals i ha encès un llum indirecte que confereix a l'habitació una atmosfera serena. Les parpelles cada cop li pesen més i la mirada, ja vidriosa, agraeix el besllum. A poc a poc, la somnolència li va ensopint els sentits, fins que al cap de pocs instants sent una lleugera remor que la inquieta. En obrir els ulls, s'adona que se li atansen dues siluetes i s'asseuen a la vora del llit. De primer, dubta, però ben aviat les reconeix:

-Marcel... Maria...sou vosaltres?
-Sí, mare, som aquí, tal com desitjaves -sent que li respon el seu fill amb aquella veu suau semblant a la del seu pare.

                                  Com pot, a mig incorporar, envolta el rostre del Marcel amb les mans i fa lliscar els dits tremolosos per sobre la fesomia, mentre uns llavis càlids, els de la Maria, li dipositen un bes a la templa.

                                  Ja és tard per demanar perdó -diu l'Elvira, mentre unes llàgrimes li llisquen galtes avall-, tard per concebir-vos i tard per estimar-vos. Però deixeu que m'amari d'aquest sentiment que em corre per les venes i m'omple el cos de vida. Deixeu-me creure que he tastat l'amor en aquests darrers instants.