Un somrís provocador

Sense arribar a l'extrem de Pere Joiós, que el pobret tenia un somriure de caricatura, pel que expliques, a mi, de jove, també m'ho havien dit: que sempre tenia una mitja rialla a la cara, fins i tot quan explicava coses tristes que m'havien passat. En el meu cas no era cap contractura muscular, sinó una màscara per amagar la meva inseguretat i timidesa.

No sols els designis del Senyor són inescrutables, sinó els de molts relataires, per exemple els qui decideixen canviar-se el nom X.V.C. per un àlies com Matulan. Per cert que, mirant a Internet si hi havia algun personatge o lloc amb aquest nom, m'he trobat que és una marca de vi menorquí, Tot quadra: sospitava que eres illenc des d'un comentari en què vas escriure "sent" en lloc de "sento", o alguna cosa semblant.

Suposo que el procediment per canviar el perfil i que, en tots els relats, comentaris o intervencions en el Fòrum, l'antic nom quedi substituït pel nou deu ser relativament senzill. Si en algun moment m'interessés fer el mateix, ja et preguntaria com es fa, pero em sembla que, quan arribi a 500 relats de Joan Colom, el que faré serà obrir el nou perfil Juan Palomo i esperar que el recompte de lectures sigui correcte i no pas com ara, que, quan li dona la gana, per cada nova lectura me n'apunta cent.

Un personatge amb un somriure constant que genera conflicte és divertida i interessant, amb un toc surrealista i còmic.

Un relat original, divertit i ben descrit, amb un humor subtil que et fa pensar que les coses millors es poden tornar dolentes al lloc inadequat.

El somriure com a motiu de conflicte i de consulta al psiquiatre: el món a l'inrevés.

En resposta al comentari fet del "Capítol 2 del Motxiller d'Euríclea. El riu".


Hola Xavier, t’agraeixo molt el teu comentari, en cap moment me’l agafo malament, al contrari.
Tinc presents els bons consells que em va donar en Terriche’t, o almenys ho intento, els considero valuosos i encertats.
És cert que el Sistema Mètric Decimal es va crear el 1720, i fou per posar ordre al desgavell que significava que hi haguessin tantes mesures diferents.
Jo també em vaig plantejar d’inventar-me mesures noves perquè és cert, que llegir “metres” o “litres” enmig d’un text “de fets medievals” sembla estrany...
Al principi, quan vaig crear el món d’Euríclea, ho vaig fer parlant de colzes, passes, canes, pams, arroves, unces, etc. Però vaig acabar per descartar la fidelitat històrica; ja que 1 lliura eren 400g, però quan es parlava de 400g de carn, era 1 terça... massa enrevessat.
També em vaig adonar que com a lector de llibres de fantasia i de novel·les històriques, cada vegada que s’empraven mesures de longitud, pes o volum “no comunes”, m’encallava i no era capaç de fer-me la imatge mental necessària per creure’m la història amb rapidesa.
Així, quan vaig decidir escriure el Motxiller d’Euríclea, aquest fou un aspecte que vaig considerar important per no complicar massa la lectura.

El Motxiller d’Euríclea no es correspon a cap època històrica real d’Europa, però intenta situar-se tecnològicament en el que serien més o menys els segles XII i XIV europeus. Si bé, dins la categoria de fantasia en la que situo els capítols, em permetré algunes llicències més endavant que fan més ric al món.

Entenc que el corrector ha modificat el text del teu comentari, perquè en Caidan ja ha travessat el riu, i n’ha sortit xop i tremolant de dalt a baix. Per això està davant del foc eixugant-se la roba mig esporuguit.

Salutacions, i gràcies pel comentari!

El Somrís Provocador, m'ha fet pensar en un quarterback de futbol americà que li passava una cosa similar, Jhon Elway, amb un "somriure burleta" permanent que irritava als contrincants, però sovint també als del seu propi equip quan les coses no els anaven bé. Va rebre més d'un cop pobre.