Un home afortunat

Un home afortunat

El dia es presentava preciós quan em vaig alçar de bon matí, només obrir el banc. Algú, però, s’encabotava en posar-m’ho difícil i ara mateix només volia fer-me un got de vi i gitar-me a dormir. Mai no havia cregut en res però allò havia estat massa. Primer, un gat negre travessa el carrer just davant de mi i haig de córrer quatre maçanes seguides fins que aconsegueixo avançar el maleït dimoni i revertir la malastrugança. Després, fent el camí de tornada, he de creuar dues vegades de vorera: tots els sants operaris de cable i pintors de la ciutat havien convertit el carrer en una cursa d'obstacles pels honrats ciutadans com jo, a qui no els dóna la gana de passar per sota d’uns collons d’escales plantades enmig de la vorera. Les meues justes queixes no aconsegueixen ni fer-los girar el cap; a més d’indignat, invisible.
No podia entendre tanta mala sort. Estava preocupat de debò per aquella persecució cruel, fins que al menjador veig el menú del dia i caic en què vivim en tretze i, a més, dimarts. Alleujat en conèixer la font de tanta desgràcia i, per tant, reconeixent la manca d’una intel·ligència maligna amb voluntat de perseguir-me, dirigeixo les meues passes amb urgència fins el meu estimat cau. No veia l’hora d’assaborir el vi i repassar els periòdics del dia.
A les huit, feia estona que l’últim empleat del banc havia acabat la jornada i el servei de neteja just acabava la feina diària i tancava la porta. Per fi, puc jaure sobre els cartons al racó més allunyat dels caixers, obro el cartró de vi, del què em queda encara per dos dies i recolze l’esquena sobre les bosses amb totes les meues pertinences. A recer del fred i la serena de la nit, tanque els ulls, tranquil, sa i estalvi, i em sento l’home més afortunat del món.


Pseudònim:
Joan Alemany