Un brunzit al cap

Bo i escoltar un brunzit constant continuava fent la seva vida. Des que es llevava no parava ni un instant. Passejava el gos, comprava el pa, deixava la nena a la guarderia, anava al supermercat, tornava a casa, cuinava, recollia la nena, dinaven, fregava els plats, treia novament el gos, anava en cotxe a buscar el fill gran a l’institut, tornaven a casa, berenaven i algunes tardes els portava al poliesportiu on el gran jugava a bàsquet i la petita feia activitats de psicomotricitat. Tornaven a casa, posava la rentadora, treia el gos, feia el sopar, i així anaven passant setmanes i mesos.
Quan un dia es va autoritzar a sí mateixa a alçar la mirada de la seva quotidianitat es va fixar en el paisatge que l’envoltava. Es va adonar que el brunzit que atribuïa a acúfens seus, interns, en realitat provenien d’un munt de molins de vent, de plaques solars i de torres d’alta tensió que havien anat teixint diferents empreses al voltant del poble. Al carrer, a la teulada, als prats...Era dins d’una teranyina immensa que la rodejava completament. Com un mosquitet atrapat, sense sortida.